—Et ve de gust una xocolata desfeta
amb xurros? Convido jo —diu ella, amb veu seductora, quan s'adona
que els seus petons han estat efectius. No sé quants me n'ha
repartit però la sé insistent, ambiciosa.
Contesto amb un murmuri que no se sap
si és afirmatiu o negatiu. Encara no obro els ulls. Estic exhaust i
matinar no m'ha agradat mai. Ella, aquesta faceta, la duu millor i,
abans que col·loquin els carrers, ja està donant la murga a tort i
a dret. Intento seguir-li el ritme però és quasi impossible. Per un
esmorzar així sóc capaç de matar. L'únic problema és que gairebé
hem vist clarejar fa escassos minuts. Per molt que ella em digui que
hem dormit sis hores seguides.
M'endormisco de nou, i noto els seus
llavis, que s'allunyen al mateix temps que m'abandona la consciència.
És agradable flairar-la tan a la vora, sentir els seus dits com
m'acaricien la pell suaument, fins al punt que em provoquen
esgarrifances de plaer. La respiració es regula, segons els estímuls
que rebo; el diumenge és sinònim de tranquil·litat i tot el cos
se'm vol relaxar. Però no és fàcil quan una mà exploradora em
ressegueix cada porus i aconsegueix que m'inquieti i fregui el
llindar de l'excitació.
Sóc mal actor i ella ho sap. Quan
fingeixo que dormo, el ronc deixat anar aleatòriament em delata. Per
aquesta raó, la seva mà continua baixant i es dirigeix, amb
malícia, cap a les cuixes. Vaticino la derrota si arriba a
l'objectiu que es proposa assolir. Perquè el torrent de pessigolles
generat en aquell punt és tal que em desmunten el decòrum fingit i,
en part, controlat. A més, els meus budells m'abandonen als darrers
instants i s'alien amb l'enemiga, tot emetent un so familiaritzat amb
l'indici de la gana. Es tracta de tota una deserció en regla enmig
de la contingència i, davant de la humiliació imminent, enarboro la
bandera blanca amb una proposta millor:
—Menjar xinès al Wok de l'avinguda,
rotllets de primavera i litxis inclosos? Convido jo. I a l'esmorzar
també, si et deixes esmorzar...