Bel·ligerància pacífica (Repte Clàssic CDLI)

Escrius, com sempre has fet, amb bolígraf i paper. No hi ha ordinadors ni màquines d'escriure per plasmar les teves idees. És una qüestió de principis, igual que triar amb cura els quaderns (sempre llisos, sense línies ni quadrícules). Immers en un relat que et treu les hores de son. Fumes més del compte, i el cafè no falta mai a l'escriptori.

-Prometi'm que tot sortirà bé -suplica al doctor instants abans de ser anestesiat-. No vull deixar...
-Es tracta d'una operació senzilla, sense riscos.

Confiat, permet que li posin la mascareta mentre Paolo Conte surt a l'escenari. És allà perquè el record es barreja amb la realitat? És allà perquè la seva filla l'ha sorprès amb les entrades per al concert que se celebra el dia del seu aniversari. Potser serà la darrera vegada que el pugui veure. Un pensament que no diu però que li ronda pel cap. Després d'anys sentint admiració pel cantautor italià, ha arribat el dia de veure'l en directe.

Tots els seus discs a la lleixa del menjador, a l'abast de totes les visites. Sap totes les lletres, i la taral·lareja enmig dels primers efectes de l'anestèsia. Escolta, de fons, la veu del cirurgià; s'endormisca mica en mica, sense pensar si serà la darrera vegada que vegi el seu entorn, potser gaudint dels darrer minuts de la seva vida...

Massa dramàtic. Et deu semblar l'inici d'un melodrama perquè deixes d'escriure. Fulleges el quadern, endarrere. Fulls escrits amb lletra minúscula, només intel·ligible per a tu, però amb esforços. T'atures. En un full on hi ha uns versos esparsos. Sense data. Això indica que encara hi estàs treballant. Capficat, llegeixes les dues estrofes que hi ha escrites...

La llavor de la Mort que ha florit dintre meu
em lliga amb els seus brulls eternament a l'ombra.
M'acosta tant al cel que veig en la penombra
la malenconia d'un déu.

Pel Paradís promès preservo l'esperança,
que la broma s'enduu; mes resta son record.
He sembrat la foscor ínfima de la sort
al lloc on la vida descansa

T'has preguntat per què tanta reiteració en el final de la vida? O per què darrerament l'esmentes tant en allò que escrius? La Dama Negra, la Dalla que balla una dansa macabra i mil·lenària, el xiprer que indica el camí cap al Cel? Símbols desgastats, que esmenten ombres en la vida humana. Has vist tot allò que deixes en els teus escrits, en els sonets que publiques periòdicament en la revista comarcal? Rimes d'un vell xaruc, deuen dir, que es lamenta perquè la vida se li escola més ràpid del que és conscient. Versos d'un ancià que ha quedat corprès per les constants pèrdues d'éssers estimats, d'amics o de familiars, fins i tot de l'esposa, fidel durant tot el seu matrimoni.

Realment, no ho has fet? No has preguntat per què tanta càrrega de malenconia en els teus relats i en els teus poemes, tant de dolor en les paraules que tries per bastir els teus textos? Et defraudaries si et digués que totes aquestes imatges són simples arquetips? Que no hi ha dalles ni dames negres. Només el final i res més. Desesperançat? Potser sí, però no hi ha cap tracte signat per parlar de condicions ni de quina manera he d'arribar. I t'ensodudeixes a creure en símbols improvables i intangibles i no escoltes els símptomes amb què intento avisar-te.

No és tristesa allò que t'abat, ni les punxades al cor són nervis. Sóc jo. Però no vols creure que sigui tan terrenal; he de ser simbòlica com les teves metàfores? Alça la vista, esguarda el mirall que tens davant per davant. No hi ha res darrere teu que puguis veure a simple vista. Però hi sóc jo. Sóc això, un final i prou. Esbatana els ulls, intenta bleixar un cop més o trobar-me. S'acaba la vida. No hi ha lluita ni bel·ligerància possible. Una artèria que es trenca o un càncer que s'ha escampat en silenci. Això ets tu, un simple mortal que arriba al final del camí. Jo només observo com t'enfrontes a aquest final, sense més imatges que les que puguis veure. T'adones que no hi ha parracs foscos ni fulles lluents que tallen el fil de la vida? Inspira i expira per darrera vegada. Observa al teu voltant, no sabràs on però hi sóc. Sempre hi he estat, per permetre't imaginar-me i ajudar-te a valorar la vida... Fins i tot els moments tristos són necessaris.

Purpúria (Melorepte131)

Perquè em llegeixis, tenyeixo cada gota de pluja
Amb la pròpia sang i els versos amb carícies
Que han d'escolar-se en degotís fins a l'ànima.

I guaito en silenci la lluïssor de la teva mirada,
I prenc alenades de l'aire que has respirat,
I sóc dòcil àncora que es ferma en la mar
De la badia que somnio retrobar, i espero.

Perquè els teus peus trobin els rius de purpúria
Passió que tracen sendes des del no-res,
Llanço als quatre vents senyals perpètues
De la devoció pels teus llavis, del desig per tu.

I obro les finestres i les portes, i m'instal·lo
Als ampits i als llindars, i desvetllo el plaer
Per la mossegada enyorant les teves dents.

Badívola amplària (RPV155)

Escorxa la conxorxa del sutge
Amb la ufana de la maragda
Que creix en la darrera resquícia
De llum que pots albirar,

Enxarxa la xamor de la fal·làcia
D'un miratge fet d'asfalt, de formigó,
I peix l'arrel que, en la frondositat
Del silenci, enverdirà les fulles.

I cull el triomf del bancal isolat:
Corre pels rierols, en cada gota
D'aigua que inunda la terra.

Demà despertarem de la letargia
Que ens atrapa per amanyagar de nou
El fèrtil ventre de la nostra mare?

Tailàndia (Repte Clàssic CDXLVIII)

...i m'envolten núvols que canvien de colors i ocells que no recordo haver vist abans les paraules escapen dels meus llavis i no les sé aturar qui m'escolta? qui em parla? callo el xiuxiueig de la nit em porta les aromes d'una lluna que s'allunya quan la vull abastar amb les mans que no són mans sinó ales puc volar però no m'apropo enlloc l'horitzó em porta plaers que tasto amb famolenc deliri sóc capaç d'engolir cada gram de vida que m'eixampla el pit silenci i l'aleteig dels insectes és eixorador roseguen l'esbufec de la meva respiració i els vull aniquilar s'amaguen rere les pedres i penetren dins de les còrnies fins al cervell que devoraran amb ansietat no fugen s'escapoleixen entre els dits i encendré el foc que els devasti boscos sense amagatalls possibles quan les flames els incinerin no conec res del que m'envolta país estrany estranya llengua heures que tenallen els meus membres lianes que em lliguen a la terra i la gola s'asseca aridesa i no puc cridar corbs em sobrevolen i els ocells han esdevingut vaixells cap a l'estranger sotrac de les hores batec que calla fingeixo o somnio en el que veig? pel·lícula fora de la pantalla malson que m'atrapa xiscles i carrisqueig d'angoixa pertot arreu i no trobo cap escletxa de llum on sóc que tot és foscor ara? gemec i mudesa alhora els vidres se'm claven a les plantes i sagno negre sutge d'un pou que no té fons asfixio aquest monstre que m'engoleix entre les mans he de degollar-lo i seré lliure caic no es mou zumzeig de mils d'eixams gruta que m'embolcalla i les roques creixen damunt del meu cap m'enfonso i les urpes em sacsegen l'ànima sóc lluny de la llar a les palpentes cerco una porta inexistent i se m'omple la boca de núvols d'espesses algues d'amargor i de fel gèlida llosa que m'esmicola la carn desfici per arribar a la platja on els ocells tornen a refilar fils d'ariadnes que resten en illes que no abastaré la bena als ulls m'encega...

L'Álvaro ha deixat de respirar fa estona. La xeringa, encara clavada al braç esquerre. Buida. Cau de bocaterrosa, sense que l'altra gent se n'adoni. D'esquena al grup -sempre ha volgut amagar-se de la resta per no haver de compartir-, l'excés d'alcohol i de porros retardarà la troballa, quan sigui inevitable el desenllaç, sense cap forma de recuperar-lo amb vida del pou fosc on ha caigut. Lluny de casa, en un paradís per a les drogues però un infern per morir-hi.

Ímpetu/Línia (Melorepte130)

Has interrogat cada resquícia del teu cor
A la recerca dels misteris que mouen
El món amb mans destres, àgils moviments?

I tornes a guarir les ferides obertes
En la pell intacta, en els desigs que saben
Quins límits té l'ànima humana, quines inquietuds
Han de manllevar el seny i l'ímpetu.

L'horitzó és la línia més abastable
Quan parlo del teu cos, amada esquiva,
Quan encens la paraula amb la més viva
Flama que em crema el pit inhabitable.

I tresco per camins closos, per la riba
Estreta, inundada del dolor perdurable,
I caic per precipicis on la llum no arriba.

Callo els mots que m'inunden la boca,
Jec en jaços buits, en l'herba molla
Pel rou d'un matí estrany, esquàlid,
I sé que tindré el passat com a penyora:

I els errors es paguen, i els dubtes embarguen
Tot marge de vida que resta amb mi,
Pensant-te, estimant les hores d'enyorança.

Sents el silenci cada vegada que sorpira?
Fereixes de la mateixa manera l'aire
Quan els teus dits de solitari captaire
Arriben a solcar els camps de la ira?

Demanes almoina, cor meu, com qui degolla
El matí per veure la llum en el pou, i estira
El temps per no sentir-se enfonsant-se amb l'argolla.