Dues respostes a dues dames (Ho saps? i Dona romanesa al metro-Reloaded)

I
Què penses mentre t'adones que et fito?
Què passa pel teu cap que, enmig de la boira
Del món, esdevé bressol per al pensament,
Cendra viva per apagar la foguera del rancor?

Què penses, zíngara formosa, enmig del no-res
Deixat al teu voltant pel silenci?

[resposta a una prosa poètica de gypsy]

II
Ho he agafat tot?
El passaport? Les claus?
L'agenda telefònica?
La bufanda també.
Per si de cas.
Espanya no és
Tan freda com Romania
Però cal abrigar-se.
Esbufego, el fred
és humit i s'endinsa.
Fins on els records
Del fill deixat a Cluj,
Amb els avis, resten.
"Àngel Guimerà", la meva parada.
He de baixar abans que les portes...

[resposta a una improvisació de Dolça Parvati]

*fòrum de Relats en Català (26.XI.2008)

Temps per a l'estiu (Càntic d'esperança i d'espera a dues veus) [Melorepte41]

[proposat per Carme Cabús]

És temps per a l'estiu.
I la calor besa els teus llavis
De cirera madurada on la veu
És paraula de la companyia eterna,
De l'eterna companyia que desitjo
Al teu costat, llum, aigua, terra
Per arrelar-hi i construir-hi la llar.

(Cansada d'esperar,
Corpresa per l'allau
De melangia
Si la foscor és
Hivernal sense
El caliu del teu alè
Quan em parles
A cau d'orella,
Ben endins de mi.
Però espero.)

És temps per a l'estiu.
I m'apropo a les teves parpelles
Que somnien en el retorn,
I sóc gravetat i enclusa,
L'amant que t'estima calladament,
El foc i l'espiga, la corrent on l'argent
Fet peix fereix i engendra l'escuma.

(S'alça la flor del cotó,
I ell no torna; el sol es pon,
I el marit no arriba.
I em sento desolada
Com la darrera
Fulla que resta
A l'arbre de la vida,
Quan els anys
Són tardor perpètua.
Però espero.)

És temps per a l'estiu.
Perquè el gebre cal que desaparegui
Del camí obert cap a la teva boca,
De la senda directa als teus braços,
De la sang que flueix cap al ventre
Preparat per a l'acollida del nadó,
I torno per fecundar allò que reposa
I espera i sap que tornaré, malgrat tot.

(Torno a la llinda
On el vaig acomiadar,
I el sento,
El seu batec que són passes,
Els seus ulls plens de delit,
I sé que, tard o d'hora,
La seva ombra impregnarà
L'horitzó amb la seva presència.
I el balancí m'amanyaga,
Amb el bres cadenciós
De qui espera
Amb esperança intacta.)

És temps per a l'estiu dels teus besos...

Ciutat perduda

[Rèplica al poema homònim de Jimbielard]

He vist la mort i la destrucció i les hores que no transcorren
Quan la sang s’escola i embruta amb dolor les llambordes
Del més enllà d’allò que la derrota ens pren i la victòria
No serà capaç de retornar-nos i plorem i escorxem el cel
Amb esgarips d’animal vençut i degollat abans d’oblidar-se
De respirar l’aire enrarit per les cendres i l’anhel de les bombes.

He ensumat la putrefacció del ferum i les titelles esfilagarsades
Que reposen per sempre damunt de la brutícia i del llot
On la nit mai no gosarà existir per vergonya on la carronya
Només duu el nom de qui decideix vessar sang inútil
Per una bandera que cal repintar amb el valor d’homes humils.

[El poema d'en Jimbielard al seu espai a RC o al seu blog]

Destruir la destrucció

Quan el desert és l'àmbit a conquerir
Amb els somriures d'un ocàs acabat de néixer,
I el cor tendre de l'aigua malmet la gola,
Salparé cap a nous paratges de transparència
Per desaparèixer i guarir les ferides
De l'ahir, les masegades de la subsistència
En la selva obscura de la humanitat,
Gossada que mai no acabarà la seva fam,
La fam més destructiva que vol destruir la destrucció.