Pecúnia, Diàfana Letícia

d. e. p.

Viure amb la celeritat del funambulista,
Dirigir-se cap al sud, on el sol escampa
El seu reialme amb l'escalfor dels braços
De la mare més tendra, el bressol únic.

Riure amb la tristesa i la joia de melodies
Fetes penjoll d'albada, rou begut del calze
De jaç d'herba fresc deixat enmig de la via
Dels homes, freda trajectòria de la dalla.

Viure amb la pecúnia del tràfec, diàfana
Letícia de raure on els déus no sol·liciten
Ni escolten arguments ni clemència, sempre.

Riure en l'entrellat d'unes giragonses, oxímoron
del plor i el somrís, mentre la pèrdua abandona
Al fons de l'ànima arestes de la màgia del músic.

Brúixola (o Nímfules)[dibuixet]

Com seguir l'imant de la demència

Amb la brúixola dels dits,
Pell feta ardència,
Allau de nits

On les llunes no tenen clemència
Quan s'és feble, i els pits
Són cau i essència,
I bell laberint.

Com esdevenir humà i beure
A llargs glops àvids la vida,
Plaer succint,

Fins que la febre fa entreveure
La porta escàpola, l'eixida
Que es va diluint.

Sàlvia (o L'Arcàdia idíl·lica)(Melorepte240)

Com perdre's en un bocí de mar entrellaçat a la porcellana

Fràgil de viure en l'abisme del record del perfecte dilema

D'esdevenir humà i petri, passeig damunt de les aigües

Turbulentes del teu nom, i saber que, enmig de l'ofec, és oxigen.

Com regirar el reflex del mirall i trobar-t'hi, bella com un poema

Sempre imaginat, en l'àgrafa dèria de desitjar-te en la nit blana

On el gemec i el malson són un, l'asfíxia dels teus dits, farga

Per modelar-hi el ferro del llast que ha d'enfonsar-me a l'origen.

Com predir que, a l'alba, retornaràs tan efímera com necessària

Al meu seny, dement des del comiat, igual que el viatge a l'Arcàdia

Que vàrem crear amb els teus llavis i les meves mirades de vertigen.

Com reconèixer que visc en l'embalum fet d'ombra i lluminària

D'uns dies idíl·lics que no marxaran, i respirar aromes de sàlvia

Mentre et xiuxiuejo els versos escrits en el cor, l'enyorança amarga.