Paràmetres (o Clavícules)[Melorepte248]

Tengo miedo de verte
necesidad de verte
esperanza de verte
desazones de verte
tengo ganas de hallarte
preocupación de hallarte
certidumbre de hallarte
pobres dudas de hallarte
tengo urgencia de oírte
Mario BENEDETTI.

Has conegut el delit per les teves clavícules,
Aquesta folla fam que em duu al regne càlid
De la teva esquena? Cal dir-te els paràmetres
De l'incendi que m'aclapara quan apareixes?

Gaudeixes recol·lectant les paraules extàtiques
Que se sembren en els meus llavis quan besar-te
És la solució a l'ofec? Desvetlles la meva ànima,
Quasi humana, en el centre exacte del teu ventre?

Has reconegut l'ànsia i el desesper de la matinada
En els meus ulls, abans del truc, quan la magnòlia
Es vaticina oberta i esplendorosa? Saps que desitges?

Frueixes fremint en el futur precís i cert de la carícia
Que es traça en els capcirons? O invoques la saliva
I el mossec, o viceversa, per bastir-nos una bella història?

Sàpigues l'èxode (o Notícies nàufragues)[Niporepte117+RPV233]

Tanmateix, entre els taulons escampats a la platja,
En el desordre capriciós engendrat per les onades,
Crèiem sentir la flaire familiar de la llar, endebades,
La seva confortable calma, barrejada amb el paisatge.

Sèiem, emmudits, amb el silenci hermètic, necessari,
Desprès arran dels plors i dels crits i del rebombori
I del torb, després de l'èxode, com orfes en el desori
De cercar unes mans maternes allà on regna el desvari.

I solament esperàvem, com qui reconeix l'esperança,
La clara silueta tènue d'una vela en l'horitzó, dibuixada
Amb traços tan clars com imperfectes al fons de la mirada
Del guaita, en anunciar la notícia, inclús abans del drama.

Tot i així, els nostres ànims eren dèbils com una flama
Encesa al bell mig de l'huracà, rebecs de tanta recança.

Brasília (53a Crida de VullEscriure -Final de Primavera-)

Benvolguts Teresa i companys cridaners,

ja ho sé, tinc tres estrelles de primavera i hauria de participar a la Final d'aquesta estació. Ho sé i, des del primer moment, ja em disculpo, no tinc perdó. Sobretot perquè la raó de la meva absència es degui al Mundial de Futbol d'enguany. I, en un rampell, vaig cercar bitllets cap a Brasil; l'entusiasme es va apoderar de mi arran de la victòria aclaparadora d'Holanda sobre Espanya. En part, com Robben, jo també em vaig treure l'espina del dolorós desenllaç de la final del 2010; en part, perquè el meu cor és més oranje que espanyol. També és cert que la literatura no està renyida amb els esports de pilota, però no queda massa bé anteposar-los. Les passions ho tenen, això de les paradoxes.

Ara, mentre espero facturar i comprovo que siguin correctes totes les dades dels bitllets d'avió perquè no hi hagi imprevistos (les presses no són bones conselleres...), us gargotejo quatre línies per ètica i perquè la meva consciència quedi tranquil·la. Almenys que la meva absència no estranyi massa, si és que es detectava... Si us consola, abans de marxar de casa, he carregat el reproductor mp3 amb música clàssica ben variada, des de l'omnipresent Beethoven a l'entusiasta Dvořák. I ja em veig aterrant a Brasília i dirigint-nos cap a Porto Alegre per arribar abans del començament de l'Austràlia-Holanda de demà dimecres, somrient pels tractes tancats a corre-cuita però favorablement, i taral·larejant fragments de la Cavalleria rusticana, de Mascagni, que ara sona als meus auriculars. Sempre és més culta la lírica que un himne nacional.

Gràcies a la Teresa, per oferir-nos l'oportunitat d'aquestes Crides i a l'esperó de tenir en David Salsas com a company de Crides, que m'alimenta aquest esperit maratonià, com ell l'anomena (no sé exactament per què). M'acomiado, fins a la tornada, i a veure si aquest viatge em porta la satisfacció esperada, la de la Copa del Món per a la selecció holandesa. Per treure'ns l'espina de les tres finals perdudes, sobretot. A la tornada us explico. Encara que no siguem campions mundials...

Sent from my BlackBerry

Psicodèlia (dibuixet)

Regna en l'harem la psicodèlia d'haver sabut

Que, més enllà dels besos, hi ha, a cremadent,

El gust propici del precipici fet rostre i pit,

Camaleònica bellesa femenina que em desperta.

I saber que la preferida és la vida, amb l'ajut

D'un dia rere l'altre, a pesar que el pendent,

De vegades sigui desfavorable, de negra nit,

Pot deixar en el cos d'oasi la mirada deserta.

Regna en l'harem el silenci eixordador del temps

Quan xiuxiueja la boca goluda mots de misteri

Com una sínia que elogia el doll, la llera, el riu.

I saber que l'escollida és la llum, que alena i viu
Al fons del cor que estima, gràcies al pas eteri
De les hores, farà que els llavis es devorin ensems.

Bàscules (Niporepte115)

En la disbauxa
Del jou i dels contrastos,
Quin pes tindria
L'ànima d'un sol home
En la tardor dels Règims?

Cèl·lules (o Memòria i matèria)(RPV231)

Regiraré els espais de la memòria fins que trobi
El bri de matèria grisa que no et recordi: en l'ofici
D'oblidar-te hi ha tanta feina, que esdevinc gandul
I enllustro hores amb el teu rostre, nobles sabates

Que han recorregut carrers i avingudes, ciutats
Pronunciades pels teus llavis, com si anunciessin
La fi del món entre el teu coll i el teu ventre, tota tu.

Reclutaré les cèl·lules del meu cos que hagin gaudit
Del teu somrís i les nits de saliva i goig, amb la pena
De renovar la nostàlgia d'enyorar-te, i rememoraré
La infància, la innocència plena, capaç d'entendrir-me

La negror d'un futur sense tu, amb la fam a les portes
De tocar la glòria amb dits inexperts, mentre s'ha fet tard
Per engolir tota la mar de la passió d'un sol glop solitari.

Fragància (o Vítrica cadència)(dibuixet)

Despertaré per saber-te dona i brisa,

Aljub on abandonar la set i la fragància

De totes les flors collides en el teu pit.

Despertaré, enmig de l'obscura nit,

Per sembrar-me de llum teva i d'ànsia,

Per descobrir en tu el Cel que s'allisa.

Deixa'm el tacte de la vítrica cadència

De desitjar la nuesa que em calma la carn,

Que esbatana les portes de la tempesta,

I sabré cercar el rumb i el deliri del naufragi.

Deixa'm el pleniluni etern, allà per on vagi,

La lluïssor ancestral de la flor de la ginesta,

I construiré els teus somnis amb fusta d'arn,

Lleus com la vida que t'emplena de presència.

Cadència rítmica (52a Crida de VullEscriure; 2)

Recordar amb agraïment. Aquesta és l'alternativa i el consol, com si resignar-se fos l'única solució als nou-cents trenta-tres quilòmetres que el separen del far i dels llavis, de la mar i del temporal. D'ella. I l'abraçada en el pont de fusta com un penjoll que s'entortolliga dins del seu cervell malalt de tantes anècdotes perdudes. I cada matinada el visiten aquests flaixos intermitents, amb una cadència rítmica que se sap de memòria, la veu del far enmig del deliri de somniar-se al recer de la seva cabellera escandinava i de la seva boca dolça i fràgil. Però és tan conscient que no tornarà, que saber-ho és dolorós com un comiat, com un engany...

Agrair amb records. I al llarg d'aquesta distància, que augmenta cada cop que ella decideix fugir una mica més, una il·lusòria catifa d'herba apareix i també s'espesseix. Com si la verdor hagués d'ajudar a martiritzar-lo encara més, duent-li les contrades gerdes on varen trobar-se els seus cossos delitosos però tan porucs i fugissers...

En aquesta extensió herbàcia hi ha somniat les quatre fulles d'un trèvol únic. Tan clarament que l'astora aquesta visió. Està decidit, un cop més, a desfer el camí recorregut, a recompondre les paraules que l'apropin a ella, que és la dona que estima i que el desvetlla, perquè aquest trèvol -ho sap- és la metàfora del seu amor, perfecte, únic, quasi sense esperança, el rosec que, nit i dia, l'embogeix. Encara que sigui el darrer que faci en aquesta vida, que és agonia ara...

Cobdícia i perícia (Supervivència VII)[Melorepte246]

Per què estimar-te fins a la inundació ha de tenir mesura,
Enmig d'aquest silenci que emmalalteix mentre desitja
Acoblar-se amb la paraula, lligar-se a ella on la calitja
I la remor del murmuri de la mar són el goig de la Natura?

Per què Déu ha de tenir imatge, si els teus llavis són l'altar
Venerat en les meves matinades, allà on la gespa ofereix
Jaç i descans, mans i bressol, sina plena i bleix de qui coneix
Tots els noms del Cel, i el calvari és anhelar encara el far?

Per què la cruïlla desperta en l'esperit el dubte i l'abandó
Si els peus, plens de perícia, dibuixen sendes on els camins
S'han esborrat i, sense brúixola, endeguen el pas un cop més?

Per què, digues, la font sacra només abeura qui s'ofega fins
A la sacietat, i és cobdícia amb la boca assedegada, vent revés
Que apaga espelmes, i obre de bat a bat el santuari de la foscor?

Parèntesis (52a Crida de VullEscriure)

Ja se sap de memòria la ubicació dels parcs de la gran ciutat. Escassos però tots amb major o menor extensió de zona verda. La gespa i el gram vesteixen aquests espais que, de tant en tant, i gràcies a la generositat del veïnat que en defensa la propagació, s'inunden de coloms cobdiciosos a la recerca de grans d'arròs o de molles de pa. També hi apareixen pardals, que han de ser agosarats i destres per aconseguir engrunes d'aliment. Abans que hi bati el sol del migdia i faci insuportable romandre al ras, regirarà l'herbam. Si cal, traurà de la seva vista aquells ocellots insulsos i inútils a puntades de peu. Davant de les amenaces, però, no mouran ni una sola ala. Llur insolència el crispa. Sols serveixen per cagar i fer malbé l'herba acabada de sembrar. I, per tant, que claregin els espais verds i minvin els trèvols, que arbitràriament hi creixen. I els que hi ha són de tres fulles, cap de quatre. Aquests darrers el duen de corcoll de fa setmanes, i li han retornat aquella dèria d'infant de remoure cel i terra per trobar-ne un. Llavors deien que un trèvol de quatre fulles portava bona fortuna. Ara, quan la necessitat constreny, seria una solució per a la malastrugança que li toca viure. Almenys pot rosegar les arrels de les altres plantes, mentre no apareix aquest trèvol cobejat. Li trauen el rau-rau de l'estómac, i són un parèntesi en l'exercici vexatori de visitar, a diari, els contenidors.