Píndoles somníferes (o Injustícies)(Repte ClàssicDXLIII)

Sense massa esforç m'he endinsat a l'edifici. Amb la tranquil·litat que ofereix no somniar amb dracs ferotges de cent caps ni tenir ínfules de cavaller esbojarrat i cansat de lectures, escuder i rossí inclosos. Però, estranyament, romanc alerta. Aquells murs altíssims no han calmat el neguit que sento des de fa dies. I nits també. He deixat el fill al càrrec de la veïna, i m'he vestit, com de costum, completament de verd. No és mania, potser només mimetisme, per passar desapercebut entre la Natura, entre matolls de ginesta i d'espígol, enmig de l'odorant fonoll o dels arbusts més tristos que puguin existir. Amb una única dèria, que és explicar els meus somnis (o malsons) a aquesta colla de desconeguts. N'he sentit de tots els colors, dels seus mètodes, però ja no puc suportar més nits d'insomni per sobresalts tan absurds com aquesta por per acabar amb la vida del meu propi fill.

No sóc un homicida, això ho tinc clar també. Tampoc no m'empesco amants desconegudes, a les que oferir les meves peripècies. Vaig, per damunt de tot, amb la veritat per davant. I potser aquest sí sigui el veritable problema. Ja ho deia la meva dona, amb un aplom que astorava: Ets un somniador en el cos d'un dement, però no pots dir mentides... I jo mantinc la mirada impassible davant de la ingent porta d'entrada a les estances principals. Els cartells així ho indiquen. Les parets, folrades de fusta tan ben envernissada i polida que reflecteix la llum del sol, són imponents. El matí no pot oferir millors expectatives. Bona temperatura, aire primaveral, flaire de flors aromàtiques pertot... Només la impassibilitat dels homes que guarden l'entrada m'ha refredat un xic aquest bon ànim. Gairebé tant com els ulls dels dotze homes, que m'han rebut amb un silenci sepulcral més que hermètic.

M'han inquirit violentament i sense marge de reflexió. He dit nom i cognoms, sense cap altre llinatge nobiliari que el parentesc llunyà amb un oncle d'un avi ja més difunt que noble. Una torrentada de mots han aparegut de la meva boca, irrefrenable, tot seguit. He parlat de la tirania que regna en el petit poble on habito, de les injustícies que assolen collites i bestiar, sempre vingudes de la mateixa persona. També, és clar, dels maldecaps nocturns que em visiten. Amb una confiança que m'ha meravellat de forma superlativa. Amb tanta gosadia... Llavors, amb quatre preguntes que he trobat del tot malicioses, he perdut oremus i maneres, a parts iguals, perquè no ser noble no vol dir ser roí, lladre o fill de mala mare. I aquestes paraules tan ambigües indicaven això mateix, que em titllaven del que no era. M'he adonat immediatament, que no havien escoltat res dels meus episodis gloriosos, de la rebel·lia contra l'opressió ni de fer-me cabdill d'aquest alçament gràcies a la meva fama. Ni aquestes bosses sota els ulls que indiquen vetlla i cabòries.

En un tres i no res, però, m'he sentit agafat per les espatlles i per la cintura i en un manyoc de mans i braços, m'he vist vestit amb una camisa de força que m'ha immobilitzat de sobte. Entre aquells homenots m'han apropat a la taula, on acabaven d'emplenar uns papers. Hi he pogut llegir amb certs esforços el meu nom i poc més. Quan se m'enduien, però, algú ha xiuxiuejat que seguia tan boig com havia escoltat per la contrada. En tancar la carpeta de l'informe, l'ànima m'ha caigut als peus. Ja ho sé que no sóc més que un pagès amb bona punteria, la millor d'aquestes muntanyes, ho asseguro. Però d'aquí a acabar en aquesta cel·la per somniar en pomes i ballestes, en rebels i en condemnes demencials hi ha un bon tros. Tot tan taxatiu, però... El Cas Tell queda arxivat enmig d'informes igual de grisos. Una paraula ben visible i emmarcada: Demència, i res de revisions ni al·legacions possibles. Ni píndoles somníferes ni remeis per a aquest insomni ple de malsons...

Ignonàutica

[text/os inspirat/s en Ignonauta, de Tulsa]

I. Cartògrafa audàcia

Diuen que la Mar només accepta nàufrags entre els seus braços

I mirades lívides, inaccessibles com la mort quan es desitja viure,

I comptaré amb sang el cúmul de llasts deixats pels fracassos.

Diuen que els mapes indiquen els camins cap a noves Romes,

Amb la desmesura del bleix orfe d'oxigen, i l'origen del somriure

Serà la ganyota del dolor de qui oblida la flor i els seus aromes.

I visc en la fal·làcia de reconèixer que l'audàcia no em reconforta.

II. Indiferència

Dèbil com un plor flèbil carregat

Dels teus llavis, camino, m'arrossego

Pel sòl entre pedres amb què ensopego

I retindré en el cor el batec callat

De qui s'aferra a un clau ardent

Aïllat del món per la més volàtil

Promesa del parany, amb la ment

Immersa en el país del dàtil.

Flèbil com la llàgrima dèbil, ploro

Sota la pluja, brusca fam que devora

Somnis i malsons, indistintament.

I anuncio als quatre vents que moro,

Amb la set de qui vol l'Avern i adora

El salnitre a la gola, glop de l'indiferent.

III. Demència arsènica

I potser el dubte sigui el resum i el subterfugi de la carn morta.

Diuen que l'amargor de la metzina no es detecta en les pomes,

Ni en l'existència de faules i de fades cristal·lines, que no deslliura

Del dol ni de la tristor, i m'endinsaré en els temporals i en les bromes.

Diuen que el bressol de l'aigua no s'oblida mai, ni amb els passos

Damunt de la sorra, amb els peus a terra, i, en el ball, gosaré escriure

Paraules prohibides en pedaços de núvol per als somnis ja lassos.

Dèficits (o Memòria)(Melorepte222; 1)

[A Lluís Barbó López, en el seu 33è aniversari]


Recordes els nostres aniversaris, entaulats,
Quan la felicitat era tan senzilla com abraçar-se
I trobar la galta amb un bes, abans que la garsa
Del futur ho enfosquís tot amb somnis trencats?

Recordes les rialles i les converses banals,
I els brindis, David nounat, abans que Paula
I Rubén esdevinguessin projectes i la paraula
Més adient era família sense lligams carnals?

Recordes les fotografies, ganyotes incloses,
On el temps s'hi ha esgrogueït, entre bufetades
Del destí i retrobades potser breus però sinceres?

Recordes, Lluís, amic, germà, aquestes roses
Entre cards, que enyoro, somriures amplis, mirades,
Quan la senzillesa era com viure sense esperes?

Metròpoli (o Efemèrides)(RDQ)

    Davant meu, la metròpoli, el cosmos, el laberint,
El rebombori i el silenci, la calma i la quietud,
Reguitzell de varietats, matisos on restar mut
Si un es creu únic, i uns llavis que beso sovint.

Davant meu, la muntanya i la platja, el cementiri
I el castell, carrers on perdre la noció del temps,
Que bullen dins d'una ciutat que batega ensems,
I els peus reclamen descans, i un rostre, que el miri

Davant meu, la realitat, el somni, també la sorpresa,
El drac i el parc, la Sagrada Família monumental,
El trencadís que vol ser poema, mentre m'acaricia.

Davant meu, la Mar i el món que comprèn la sal
De la seva pell, que bressa sense pressa, certesa
De la joia enmig de la buidesa de viure en el dia a dia.      [la fotografia és de Jeremias Soler]

Pervivències (o Reminiscències)

Emmetzina'm els dies amb la música dels àngels,

Reminiscències de veus i de deus, de brises noves,

De pous plens de llum, de vetlles, de petges a la sorra

Que indiquen el camí seguit, fins a retornar-me l'onatge.

Enverina'm les nits amb el silenci del precipici,

Pervivències de l'agonia i de l'asfíxia, que retrobes

En cada despertar, degoteig i pluja, torrent que esborra

Alegries en el llot del neguit, fins que m'acostumi a l'ofidi.

He callat. La paraula restarà muda al fons de la gola

Com el batec del difunt; mentrestant, el verm del desfici

Em devora el fetge, com a Prometeu, amb fam salvatge.

I esperaré. El temps és l'estrany llimac que s'escola

Sense esment entre els episodis caòtics i t'ordena: arranja'ls

Abans que la vida et difumini sobtadament l'existència i t'oblidi.