He
imaginat la nostra primera cita. Conduiré fins al passeig marítim i
conversarem mentre ens adrecem cap a la pèrgola, el lloc més
solitari de la platja i el més íntim. T'estimo des de fa tant...
Per demostrar-t'ho, t'aturaré amb besos i carícies cada pocs
metres. Somriuràs, de ben segur, per aquestes mostres efusives d'una
passió ardent i sincera, que intentaràs descobrir millor al fons
dels meus ulls, quan ens mirem fixament. Xerraràs pels descosits, ho
pressento, i jo escoltaré atent, encabint-hi monosíl·labs perquè
t'adonis que et segueixo la conversa. Sóc tan feliç, tan afortunat
de saber-te quasi meva... No pararem esment de les poques persones
que ens creuem; ja se sap, finals d'octubre. I, allà asseguts, al
banc de la pèrgola, em declararé, amb mots apegalosos que et
provocaran espurnes a l'esguard. Dubtaràs uns instants. Pensaré que
és perquè no et vegi precipitada, fàcil o massa desesperada per
aconseguir algú que t'estimi. I això m'afalagarà. Així és com he
imaginat el nostre primer encontre formal... També podria
esdevenir-se el rostre més negatiu i que em refusis, com les altres.
I, com sempre, duré la mà a la butxaca per notar el revòlver, la
garantia de tenir-te. Com les altres.
