Amb nostàlgia, recordo els dies de platja, sol i onatge. De mar. I la nuesa del cos i de l'ànima com mai abans no havia aconseguit. I les paraules curulles. Entre la sorra i l'horitzó, on la llum s'engendra i forma ombres i siluetes noves, belles, oníriques, delicioses. M'hi cabusso.
Tornaré a ser infant, envoltat d'olors maternes, pit ple, bressol de braços tendres. I els llavis que cerquen la pell aliena, generosa, que alberga cada desig possible. L'escuma sap els noms que tinc per anomenar-te? Des de la naixença que els emmagatzemo endins i he desxifrat jeroglífics del silenci per parlar-te amb excuses perfectes.
Amb nostàlgia, recordo els secrets i la confidència. Les ganes de somniar de nou. Les esperances, perdudes anys enrere, una altra vegada recuperades. I miro endavant, on l'aigua bat contra les roques, on la meva pell sap que no hi ha res més reconfortant que el frec de la brisa carregada de salnitre. En l'atzur del cel, barrejat amb l'aiguamarina estesa enfront de l'esguard, lapislàtzuli de l'ensonyament. Mentre una llàgrima aflora en els ulls, quan la memòria burxa el fons del cor. I jec en el reialme del sol, aquesta república que només et té a tu, deessa feta dona i mar antiga.
Tornaré a ser infant i orfe. Per al futur servaré les almoines d'una reminiscència, un bes, la mullena de la saliva. Per si de cas la riba s'amara de l'onada, l'abraçada, el caliu estiuenc d'un temps vernal perpetu. A prop de la mar...
