Palplantat, al costat del cotxe estacionat. Lluny de ser una molèstia per als altres vehicles que decideixin abandonar la carretera principal. Mira el rellotge, per enèsima vegada. Passen tres quarts d'hora de l'hora que se suposava que havia d'haver aparegut el cotxe de luxe. En Wenceslau es neguiteja. Ha matinat més del normal, ha passat per la barberia a tallar-se els cabells i ha aprofitat perquè l'afaitin. En mans d'un professional, hi ha diferències notables. Sobretot perquè desapareixen aquelles ombres en llocs més complicats de passar-hi la fulla d'afaitar. Volia estar presentable i, a més de l'afaitat, ha regirat tot l'armari per trobar el vestit dels casaments i dels funerals, el més elegant que té. El més important és la presència. Aquí rau la clau de l'èxit. Podria emprar qualsevol conjunt que sol portar en les reunions de feina, però no són tan llustrosos com aquest, seriós i impecable alhora.
Canvia de mà la maleta, discreta però visible. El seu volum és més considerable del compte, ho sap, però el color gris la camufla de forma extraordinària. Ningú no pot saber què hi conté. A simple vista, sembla una maleta com qualsevol altra. Però en Wenceslau ho sap bé. Per això tant de nerviosisme. No li agradaria fer el préssec i menys amb aquest assumpte entre les mans. Mira l'hora de nou i han passat quinze minuts més. Pensa, rumia i potser vagi desencaminat. Però, a hores d'ara, tot li és un gran dubte. I si es tracta d'un complot? I si els seus moviments són sospitosos per a qui pugui observar-lo? I si no era el lloc que havien acordat? Potser no és aquesta benzinera on sol repostar el ministre Joseph White... Ni aquest era el dia... En Wenceslau segueix neguitós, però no marxa. Encara no.
