Pluviòmetres (Melorepte221; 2)

[A Anna Garrido Causapé, sens cap dubte]

 

I potser no cal cap més paraula per adonar-te que t'estimo,
Que no hi ha camí més precís cap al teu ventre que la vida
Viscuda a recer de l'eloqüència del teu nom, amb què llimo
El silenci, l'absència, la distància i l'amargor, fruita prohibida.

I potser respectar-nos és part del joc d'estimar-nos nit i dia
Amb la pregonesa del bes sincer, del jaç impol·lut que espera
El lligam dels nostres cossos, l'abraçada tan plena de melangia
Com l'amor que en despertar no puc oferir-te, Anna fugissera.

I potser el dubte és el verí que m'empasso perquè els llençols
Guardin i retinguin el teu perfum de pluja i de matinada, d'amor
Tan perenne com l'esguard que em mirava i m'anhela i em desitja.

I la fidelitat supera quilòmetres i nits eternes si sóc el que vols,
Si reconeixem que la fita és a frec de les nostres pells, si l'enyor
És l'únic far que crea ombres en el camí claríssim que es trepitja.

Feréstega (Melorepte221; 1)

Feréstega, m'has assilvestrat els somnis dins teu

I ara només puc adormir-me bressat pel malson,
Per aquest silenci que, a les preguntes, em respon
Amb síl·labes buides, lasses com l'espera d'un Déu.

I bec glops d'aquesta passió que apareix tan breu
Com encesa, amb la particularitat que el record
S'emplena dels teus ulls, encara que no em miris,
Amb l'exacta follia que el món és en els teus iris.

I respiro l'oxigen de pronunciar-te el nom, el port
Que m'amarra l'esperança, en la distància, i el cor,
El feble batec que sap que les teves mans són vetlla.

I m'endinso en el bosc de la pèrdua, del dolor greu,
D'aquesta forma d'estimar-nos, que l'ànima escletlla.
I espero, ateu i escèptic, de nou la vinguda d'un Déu.

Cad(Intermit)ència (RPV250)

Recordes el so de la meva veu, camp d'espigues

Que creix al fons del teu esperit nit i dia i et vol
Xiuxiuejar fins a l'extenuació l'art de mirar al sol
Mentre deixes els dits a la teva pell i els hi lligues?

Recordes l'ull que et mira ballar rere la finestra,
Llengua que cerca la dolçor del nèctar i de la mel
En tots els porus del teu cos, on pecar és tocar el cel
Sense morir, i és cadència d'un ritme natural, destre?

Recordes la pluja i l'estiu, la suau brisa que et pentina,
Les formes primigènies del desig abandonades a la sort
De caure derrotat entre el mossec i la saliva, en combat?

Recordes el quadre que viu en la nostra memòria, l'embat
I el rampell, la foscor feta ronda i intermitència de la mort,
La lluna, caliu del migdia, quan la teva boca muda deia vine?

Impudicícia (Misèria VI)

Brills de subtils paranys,
de clams freds de la por.
No tolerem enganys
ni vosaltres ni jo

Salvador ESPRIU.

...Però allunyo
La metzina
De l'escorpí,
Perquè en oasis
D'enyorança
No vull sofrir
Son turment.

Sóc l'oblidat
Verm, una altra
Vegada mut.
El silenci
Serà ma llar
I el meu ajut
Contra el vent

Infectat
Per l'impúdic
Alè del Drac.
Guardo la verda
Esperança
En el buirac
Del lament,

Perquè em torni
Quietud fèrtil
En el repòs.
No desitjo
L'escarit
Drac ni el seu cos
Decadent

Si desfulla
L'alegria
Que arrela en mi.
Sent lacai
De l'enveja,
Cerco el verí
Sense fi

I travesso
En silenci
L'última llum;
Esdevinc
Frigidesa
De l'etern flum
Del morir

I agonia
De ma vida,
Foc que es consum
En la metzina
Del fals Drac.
Sols sóc el brum
Del meu crit

En va intento
Allunyar
El desconsol
Que m'emplena
L'esperit
I que no vol
-Pur despit!-
Deixar-lo lliure.
S'eclipsa el meu sol
I seré nit.