Trajectòria (o Còrpora d'adolescència)[#viernescreativo]

 Glowing Sun ©Elicia Edijanto

En complir els trenta-cinc, ens adonàrem, ell el primer i el més perplex, que els anys no només transcorrien, sinó que se sumaven a aquella còrpora adulta tot embolcallant un cervell negat a créixer. Llavors, ja no dubtàvem d'anomenar pel seu nom aquell tarannà irresponsable i narcisista, rebel i colèric. Ell, per la seva banda, continuava vestint roba d'adolescent, amb les sabatilles esportives de colors llampants i elèctrics o les malles d'elastà, mentre es tenyia els cabells blancs, que delataven el pas del temps per a ell.

Patíem en silenci durant cada nou aplec, perquè aquella dèria malaltissa de no voler reconèixer que la joventut marxava dels seus membres ens semblava tan antinatural com dolorosa. I l'entabanàvem amb afalacs i floretes perquè no s'adonés de la nova arruga al rostre o les bosses blavenques que se li perfilaven sota els ulls. Fins que ens va proposar viatjar a Dover en unes vacances conjuntes; així ens ajuntàvem tots els antics alumnes de la Universitat i repetíem el viatge de final de carrera de tretze anys enrere i retíem homenatge al grup musical que ens acompanyava en les llargues hores d'estudi i de preparació de les tesis corresponents.

Contemplàvem l'espectacularitat dels penya-segats i l'extensió ingent de mar, en ple Canal de la Mànega, i ningú no va parar esment en els seus moviments. Subreptíciament, s'havia anat acostant a la vora del precipici i, quan el separaven d'ella una desena escassa de metres, començà a córrer com un esperitat i obrí els braços. La trajectòria descendent ens agafà desprevinguts a tots, també a ell mateix, per la ganyota d'astorament que se li dibuixà a la cara. Aquell dia atziac vestia completament de verd, a excepció de les botes de color marró. Talment com Peter Pan, o com aquella síndrome que se l'havia apoderat del tot.

#viernescreativo

Linòleum (o Històries)[RepteDXCII]

Fins quan haurem de conviure amuntegats en aquest espai tan reduït i impregnat per terres de linòleum i pel vernís, que fa irrespirable l'aire que ens és necessari també a nosaltres? Enxubat, miro al meu voltant i, tot i que em sembli insuportable algun que altre veí, no em queixo massa perquè, entre aquesta diversitat, hi ha l'enriquiment de l'esperit i això també és mèrit de tots, inclús aquell que no hauria de perllongar la seva existència, ni tan sols l'hauria hagut de començar. Cadascú té el seu periple i les seves raons per ser al món. Des del cabdill que es creu guia i explica les seves idees amb una barreja de deliri i de demència, fins a l'oficinista que, de la nit al dia, ha optat per la desídia i la deixadesa, la rebel·lia extrema que el farà morir d'inanició perquè prefereix no fer-ho.

Murmuro noms i títols, recordo els absents i els que sempre resten al seu lloc, quasi inamovible. I estic atent, des que els llums s'encenen, per si sento el contacte encuriosit d'uns capcirons estranys. I, quan això passa, l'encontre fortuït, inesperat malgrat l'atenció invertida, demano a l'esperit de la lleixa, tan proper al meu origen, que també és el de la resta, que jo sigui útil i realitzi la meva tasca el millor que he après en el silenci i en la foscor de la biblioteca, en el tràfec de la impremta, en el bosc que em va veure néixer abans que tot canviés amb la fulla de la serra. Prego que el nou company de trajecte sigui curós amb mi o amb el company que triï, si no sóc jo aquest cop, i que sàpiga admirar el meu interior, no només l'aparença.

I, en l'amalgama del paper i de la tinta, del cuir i de la cola, duré el meu missatge fins als confins del món, si cal, mentre ulls i mans i llars ignots m'acullin lluny de la prestatgeria que m'alberga, mentre lluitem, els meus parents i jo, per no semblar simplement un llibre avorrit, sense estridències de cap mena ni història.

Buguenvíl·lees (o Delícia[es])[#viernescreativo]

 @Cartier-Bresson

Bona tarda, delícia,

Ho sé, no et trec del meu cap, i tampoc no ho intento. És un esforç més gran aquest oblit que anar amuntegant souvenirs i imatges del nostre París. La Tour Eiffel sempiterna i omnipresent, les Champs-Élysées traçats amb tiralínies infal·libles i perfectes, i tu i jo, amb la fam de mil amants als llavis i als ulls, que no ens adonàvem de res ni de ningú. Qualsevol racó era bo per aturar-te el pas i invadir-te. Sempre ens quedarà París, deies amb un to fúnebre i malenconiós, quan els diners i l'entusiasme escassejaven, degut a aquest parell de maleïdes crisis. L'econòmica i mundial, i la sentimental i particular. Per uns instants, vaig oblidar el Pont Neuf, les llambordes i el Seine, l'Opéra, el Sacré Coeur, inclús els jardins de Versailles. En veure't amb les maletes a les mans i els armaris buidats de les teves pertinences, la demència es va apoderar de mi.

Han passat tres mesos d'aquesta darrera escena i continuo pensant-te, malgrat els maldecaps que m'ha provocat la teva fugida. La policia encara troba massa punts foscos en les teves raons, tampoc no sé amb qui havies xerrat de les nostres diferències. Tot i així, encara guardo tot allò que ens lliga amb la capital francesa. I t'escric cada setmana. Com si fossis lluny però propera. A la llibreta i amb el bolígraf que vas regalar-me, on s'hi perfila la piràmide del Louvre. I, nit rere nit, rego les buguenvíl·lees mentre reso per la teva ànima. En aquell racó de jardí que ningú no ha pensat d'escorcollar.

Teu sempre, i per sempre.

#viernescreativo

Simfònica (o Indiferència incòmoda)[Lliga de Microrelataires; J8]

Ja puc dir que el concert en commemoració del 50è aniversari del Festival de Mozart ha estat un desastre. Tot i l'esforç esmerçat i el temps invertit, a pesar de trampejar l'enèsima retallada en el pressupost vingut del Departament de Cultura, malgrat escollir el repertori més selecte de la producció mozartiana, encara que la professionalitat de cada membre de l'orquestra fos indiscutible i brillant, l'empresa era difícil de dur a bon port. I això s'intuïa en el buit que quedava a l'auditori després d'interpretar una nova peça. Res, ni un aplaudiment ni una ovació ni un murmuri disconforme del públic assistent; només un incòmode i gèlid silenci regnava en la platea.

Amb total indiferència era rebuda la darrera nota de qualsevol moviment de la simfonia corresponent, però calia suportar estoicament el xàfec que es pressentia, aferrar bé la batuta i dirigir, com si res, aquell elenc exigu però valent, que era testimoni de la suor que em perlejava el front, degut al nerviosisme de saber l'únic final possible, i que s'aliava amb mi també en la catàstrofe. Però, com es pot ser fidel a la genialitat simfònica del compositor austríac amb una orquestra tan escassa com un quartet de corda?

La cerimònia (o Màrius Alcàntara i Herèdia)[Nit de lletres; 5 {Tenir èxit}]

—Com ha anat la cerimònia?

Això m'ho ha preguntat a mi, que cada plica que empleno és certamen assolit? Just en arribar a casa, sense petó de benvinguda ni una breu salutació? Queda clar que aquesta dona no se n'assabenta de res. No sap quin artista llorejat i a qui li sobreïx l'èxit té a casa seva ni mostra interès per adonar-se'n... Tampoc aquest cop no ha volgut acompanyar-m'hi. Ni avui ni des de la primera vegada. No ha sentit la meva emoció en recollir cap guardó ni en ser aplaudit per tot el públic, alçat durant llargs minuts i admirat de respirar el mateix aire que jo. No sap que la perfecció que he assolit en cada escrit, en vers o en prosa, és degut al meu gran talent innat. No sóc tan mediocre com aquells pobrets finalistes que aspiren a aconseguir el que sempre em pertoca a mi. Qualsevol premi que em proposi l'abastaré. Així que millor que ni s'hi esforcessin. Almenys no caurien en la decepció de quedar en segon lloc. Ni accèssits ni finalistes. El que compta és pujar a l'escenari i parlar davant del faristol. Res de mirar-s'ho des de la platea. A més, com no he de guanyar si, junt al talent, el meu nom ja és per triomfar? Màrius Alcàntara i Herèdia. Una harmonia entre nom i cognoms... Aquests accents oberts damunt de les vocals, aquests dàctils omnipresents, hel·lènics... Com no he de polvoritzar la resta d'aspirants si només mirant la signatura han de quedar frepats els membres dels jurats de qualsevol certamen literari? Quines aspiracions de ser un autor de fama universal pot tenir algú que s'anomeni Joan Garcia i Garcia? No ho entenc, la veritat. Tampoc no puc entendre que aquest passerell hagi pogut ser el guanyador del premi d'aquesta nit, el que era legítimament meu. Meu per talentós i per ser perfecte en tot el que escric. Però com que aquesta dona no s'adona de res, tampoc sabrà que aquest premi em pertanyia i l'he cedit a aquell mediocre escriptoret, aquesta nit.

—Bé. En tenies cap dubte, estimada?

Somnolència (o Ànima noctàmbula)[Nit de lletres; 4 {Tenir son}]

Badallo i els ulls s'enterboleixen en haver-se omplert de llàgrimes, que no són llàgrimes reals. Són els efectes de tantes nits veient quasi despuntar l'alba. Estic cansat, mort de son, exhaust, defalleixo i no vull pensar en el llit perquè, de fer-ho, cauré en els seus dominis, que esdevindran manta, vànova, cobrellit, llençol, matalàs... Em frego les parpelles amb força i defujo aquesta peresa barrejada amb somnolència. Només és mitja tarda i avui tinc una cita. M'aixeco de la butaca perquè Mark Haddon m'avorreix amb tanta reiteració autista (o en Christopher Boone té la síndrome d'Asperger?) al Curiós incident del gos a mitjanit. M'aguditza aquesta fadiga, que m'afeixuga membres i ment.

Badallo de nou en el trajecte del menjador a la cuina i no veig com obro la porta de la nevera i, tot palpant, en trec un bric de llet de soia, que bec directament. He demanat festa a la feina i me l'han concedida amb unes condicions que m'emprenya recordar. Però arrossego el cansament dels meus hàbits noctàmbuls, a més dels laborals. M'arrepapo de nou a la butaca de lectura i canvio Haddon per les narracions de Saki. Un xic d'humor negre potser m'espavilarà i suportaré aquesta hora escassa que manca perquè tot comenci.

Però novament badallo, entre les impertinències de la Sylvia i en Mortimer Seltoun, com a bon matrimoni i, sobretot, gràcies a la influència de la ploma i la mala bava d'Hector Hugh Munro. I, abans que giri pàgina, sento el vol de libèl·lules i de papallones al meu voltant, la llum crepuscular esdevé cadenciosament més tènue fins que s'enfosqueix del tot. I la fosca continua inclús quan em desperto de cop per la fressa del carrer. Han abaixat la persiana del kebab de sota de casa i això m'indica que és tard. Cerco el telèfon mòbil. Quan la pantalla s'il·lumina amb el rellotge digital de protector, els dígits que n'apareixen em fan esbatanar els ulls i em cauen llibre i ànima als peus. Són  les dues de la matinada, i he deixat escapar la meva cita amb la Nit de les Lletres de VullEscriure...

Pel·lícules (o Aquàrius)[Nit de lletres; 3 {Tenir pipí}]

Recordo aquelles tardes de diumenge al cinema, quan hi havia la sessió doble, amb un intermedi de quinze minuts escassos per carregar llaminadures que, de vegades, burlaven el control de l'acomodador de torn. Com també de vegades, la qualitat de les pel·lícules era massa diferent i passaves d'una de pèssima a una d'extraordinària. O viceversa. Això també passava amb els gèneres. De comèdia a terror, d'aventures a romàntica, sense passar per un sedàs de coherència mínima. Llavors, vaig adquirir el gust per les pel·lícules, com el pare, que és el cinèfil per excel·lència. Arribava a casa, després de quasi cinc hores de fotogrames, i li explicava sinopsis i desenllaços, a la nit, ja al llit, recreava, junt amb les actrius vistes, amors tan intensos com fugaços, i a l'hora de l'esbarjo, al llarg de la setmana, emulava els herois i els espies amb els companys d'escola.

Ho recordo com si fos avui mateix. Igual que recordo la pel·lícula Aquàrius, la que concloïa la sessió d'aquell diumenge. Entre l'atmosfera opressiva d'un teatre de nit i la pluja omnipresent en el gènere del terror, entre les desaparicions amb comptagotes dels personatges i la música que ajudava a endevinar el nou mort i augmentava la meva por... Aquest cúmul de raons van emmudir-me mica en mica fins que van aparèixer els crèdits. Llavors, començava realment l'angoixa. El camí de tornada a casa, amb carrers plens de negra nit i fanals tènues. Caminava amb passa ràpida, que va esdevenir corredissa frenètica, i vaig quedar amarat de cap a peus. En comprovar el rellotge, em vaig adonar que havia tardar la meitat del temps a recórrer el trajecte del cinema a casa. Com també em vaig adonar que no només era suor allò que m'havia mullat inclús la roba.

Encara ho recordo perquè, arran d'aquella nit, vaig amagar durant setmanes els meus pantalons preferits al fons de l'armari. Pudien a pixum i no volia explicar què m'havia passat. Tampoc no vaig obrir boca durant aquell sopar per evitar reviure el mal tràngol del cinema. Com si tenir por fos tant vergonyant com orinar-se al damunt.

Salmòdia (o Cronòmetres)[Nit de lletres; 2 {Tenir pessigolles}]

Amb el cap que em rodola i amb el vòmit a flor de llavis, em parapeto dins del bany abans que la discussió arribi a nivells insospitats. No els vull sentir ja, aquests xarucs que inventen lleis com qui improvisa una peça musical. La setmana passada va ser l'olor de tabac que m'impregnava la roba; fa un mes, les males notes del butlletí trimestral; avui és per arribar més tard de l'hora acordada, com si ells no haguessin sortit mai de festa... Demà qui sap si és perquè sóc heterosexual i voldrien que em centrés en els estudis abans d'embolicar-me amb dones? Ho trec tot, després d'haver corregut el pestell perquè no aprofitin quan estic amb la guàrdia baixa. Rumio un pla entre la cridòria; no vull cedir el terreny guanyat al llarg de la meva rebel·lia adolescent. Ara per ara, dormiré aquí, si cal. I demà ja serà un altre dia. Però no serà fàcil que arribi la calma avui...

Els escolto encara. El so amortit m'identifica les veus i els punts de vista, ara contraposats. Els insults proferits cap a la meva persona, de part del pare; les frases entre somiqueigs, tan plenes d'entesa i de seny, de la mare. Però sé que, si torno a sortir, l'aliança del matrimoni carregarà contra mi de nou. Criticaran els meus cabells, els tatuatges que m'omplen el cos, els pírcings, la música massa alta, la roba, les amistats, que faci el ronso a l'hora d'ajudar-los, els meus hàbits alimentaris... fins a arribar a les drogues i a l'alcohol... Tot és una salmòdia per capar-me una vegada més, l'intent per tallar-me les ales i deixar-me sense llibertat, sota el jou de la dictadura de casa seva.

Que no em facin riure, que a mi no em busquen així com així les pessigolles! Ja no sóc un nen que es xuma el dit, i que diu amén a tot allò que li dicten. A més, quin mèrit té ser un monstre en l'art d'ingerir cerveses i fulminar els cronòmetres i els rècords dels col·legues si no pots dur a ratlla els teus pares?

Gèlida intempèrie (o Màquines impàvides)[Nit de lletres; 1 {Tenir fred}]

M'arrauleixo sota la jaqueta, com si fos una vànova. Premo ben fort la mandíbula i mastego la soledat i el silenci... El fred és tan intens i el fregadís dels peus del monstre de sota el llit, que em visitava quan era un ganàpia, em retorna a les oïdes. Han passat dècades i avui sembla més present que mai, de nou com si no hagués transcorregut ni un segon. Sento por, ho reconec, i tinc la sensació que m'ha engolit un d'aquells malsons que em provocava pixar-me al damunt perquè temia llevar-me i córrer fins al lavabo, per si de cas m'atrapava l'home de dins de l'armari. L'àvia m'havia sembrat el germen d'aquest pànic infundat, entre les arrugues, la dentadura postissa al got d'aigua de damunt de la tauleta de nit i aquella ferum rància, de vell, mentre m'insistia amb faules i llegendes de gent malvada perquè m'acabés un plat que detestava i que, tanmateix, creixia i creixia en cada nova cullerada empassada.

Murmuro una cançó de bressol per tranquil·litzar-me, i visualitzo una foguera, encesa en el meu cervell només, perquè esdevingui amulet contra aquest gebre, que s'escola en el meu cos. La nit serà humida i llarga, i el rau-rau de l'estómac no ajudarà a adormir-me, encara que sigui de forma lleu i a batzegades. Penso en els darrers mesos, tan plens d'errors i de malastrugança, que m'han anat traient el somriure dels llavis, la joia dels ulls, el menjar de la boca. Inclús m'han usurpat els amics i la família. I la feina... la llar... Potser no és bona idea passar aquestes hores nocturnes amb les cabòries que em persegueixen i que m'omplen de llàgrimes els ulls. Ja en tinc prou, de pena, havent de dormir al ras, encabit en un banc públic, en ple mes de novembre. El present és prou negre i acarnissat per rebre'l enmig del plor. Pensaré en l'oficina de treball i en la sol·licitud de subsidi, o en alguna solució més immediata, almenys per aconseguir quatre xavos. I, de pas, evitar de malbaratar-los en una màquina escurabutxaques, com havia fet fins fa poc.

Península Ènia (o Efímeres intermitències)(ARC a la ràdio)

Ara ja puc dir que la viduïtat és l'estat més gris i desgraciat en la vida d'un home. Després d'anys de matrimoni i de convivència, una urpa t'arrabassa la persona més propera, la companya d'alegries i de penúries, que ha sabut perdonar inclús una infidelitat. Llavors, quedes corglaçat, atrapat en un cos decrèpit que no reconeixes i a la deriva, com una illa enmig de l'oceà, sense opcions de queixar-te. Et sents estancat perquè, en l'horitzó, no albires cap canvi.

Ara, però, d'uns anys ençà, em sento afortunat per la meva néta Ènia, que m'alegra les hores en què la cuido. Ella ha esdevingut un sol resplendent per a mi, que passava els dies d'esma per empènyer anys, un vell xaruc perdut a l'Esplai entre partides de dòmino o capcinades amb la remor del serial de torn de fons. No enyoro res d'això, assegut cada tarda en un banc del parc, envoltat de gronxadors i mares joves. Perquè el seu somriure innocent i infantil ho eclipsa tot. La nostàlgia o la tristesa, qualsevol mancança. No hi ha res al món que em robi la joia d'observar-la mentre faig petar la xerrada amb alguna altra àvia, necessitada de compartir la soledat de la vellesa amb algú de la seva època.

Ara, que la Natura no em permet gaudir de la màgia d'un encontre amb una dona, la vida m'ofereix un vincle amb la terra ferma, com un fill pròdig que retorna a la casa pairal i s'adona que no tot s'ha perdut. I m'arrapo a la joia de viure, a l'entusiasme que apareix en veure aquesta criatura, que és sang de la meva sang, arrebossada de grava i de sorra, empastifada de gelat, enganxada a les meves costelles tot pesant figues, després d'una jornada de jocs i d'escola... I respiro cada moment ple de l'Ènia, com si pogués abastar l'oxigen del món en una alenada, i revisc i oblido les xacres de l'edat i l'alço per damunt dels meus braços, com si, entre ella i jo, ens repartíssim l'existència. I, després d'acomiadar-la, en el silenci de la llar, agraeixo aquesta propina i demano que el bes de la Dama no sigui massa cruel.

Jeroglífica elegància (o Exèquies faraòniques)(Relats conjunts)

Recordo el dia que la vam trobar encarcarada com un papir. Ja no respirava i, sense necessitat d'un certificat mèdic, sabíem que era morta. Potser l'abús de sessions de solàrium, tot i les advertències que no s'exposés al sol de migdia, potser l'extrema primesa... Era una dona elegant i madura, experimentada i experta, sobretot. Una puma, que anomenen ara en l'argot del flirteig. Per a nosaltres, però, s'apropava més al xacal, per l'esveltesa, al falcó, per la precisió visual i clarivident, a la lleona o inclús a la cobra, per la infal·libilitat a l'hora d'aconseguir allò que triava i cobejava. A més, també seguint el nostre parer, ella tenia i conservava la bellesa ancestral dels faraons, una Cleòpatra dels nostres temps moderns. I l'admiràvem per això, inclús podria dir que la veneràvem, com si d'una descendent del déu Ra es tractés.

En veure el cadàver, lívid i immòbil, ens costava vincular-lo a l'elegància i a l'aura que ella desprenia poques hores enrere, l'harmonia en cada mot pronunciat durant les seves dissertacions quan passàvem sobretaules interminables, tot ordenant el caos mundial, mentre sacralitzava la cervesa que decantava amb una cura perfecta. Ara teníem davant nostre un rostre esquelètic, de mòmia, aliè als cosmètics que, amb assiduïtat malaltissa, emprava a diari, des de primera hora del matí, tot just despuntar l'alba. Dies més tard, després de les ingents exèquies, seguides al peu de la lletra, tal com indicava l'últim testament redactat per ella, reconeixíem que tots nosaltres ja vaticinàvem aquesta fi, degut a una mala praxis vital. Era, com se sol dir, un secret a veus.

I vam ser testimonis de la inutilitat d'anhelar l'eternitat. Perquè la seva gran obsessió era la joventut eterna, immutable. A pesar de tantes llegendes i rumors al voltant d'aquesta dèria contranatural, ella exigia joves verges per seduir i entabanar, la peça necessària en l'engranatge de lluitar envers el pas del temps. I nosaltres, encisats per la fertilitat de la seva influència, com el desbordament d'un gran riu al llarg dels camps circumdants, li facilitàvem el seu caprici. Noies i nois, indistintament, arribaven als seus dominis, que, segons es rumorejava, amb el transcurs dels segles havien minvat i modificat. Però —creiem— mai no en sortien. Almenys nosaltres no en teníem constància... Tampoc no ens capficàvem per esbrinar-ho.

Ara, amb la perspectiva dels mesos transcorreguts, i tot evitant de caure en supersticions, traiem aigua clara de tot aquest assumpte. Després de gairebé cinquanta anys al seu servei, avui diem, sense embuts, que la nostra mestressa devia haver signat un pacte amb alguna deïtat ancestral, llunyana. Mirem cap al terra i reconeixem que ens provocaven estranyesa els seus deliris tan reiteratius, l'idioma, indesxifrable i no identificat, que murmurava enmig d'aquell trànsit, l'ara que, tan sovint, apareixia tacada de sang, com si s'hi hagués sacrificat alguna bèstia... Inclús jo havia intentat desxifrar els gravats que el rodejaven, símbols egipcis que semblaven tan autèntics que m'astorava revelar-ne la seva possible procedència...

Relats conjunts 

Monòtona (o Incògnites)[#viernescreativo]

Untitled Ophelia ©Gregory Crewdson

El que, en un principi, semblava un simple degoteig monòton, va acabar sent una fuita constant i incansable, el preludi de la inundació que negaria cada racó de la casa. Sense adonar-nos-en, la llar va ser presa per l'aigua calma, centímetre a centímetre, fins que el sòcol desaparegué i fou difícil delimitar les parets, els envans, fins i tot les nostres ànimes.

Aquest matí, finalment, m'he rendit i he deixat que el meu cos se submergís en la invasió líquida. Per comprendre-la, potser; potser per comprendre'ns. Tard o d'hora, suraré, inerta, amb la ganyota de la incògnita no revelada dibuixada als llavis. Enigmàtica com la podridura humana...

#viernescreativo

Pèrgola (o Ardència)[Lliga de Microrelataires; J7]

He imaginat la nostra primera cita. Conduiré fins al passeig marítim i conversarem mentre ens adrecem cap a la pèrgola, el lloc més solitari de la platja i el més íntim. T'estimo des de fa tant... Per demostrar-t'ho, t'aturaré amb besos i carícies cada pocs metres. Somriuràs, de ben segur, per aquestes mostres efusives d'una passió ardent i sincera, que intentaràs descobrir millor al fons dels meus ulls, quan ens mirem fixament. Xerraràs pels descosits, ho pressento, i jo escoltaré atent, encabint-hi monosíl·labs perquè t'adonis que et segueixo la conversa. Sóc tan feliç, tan afortunat de saber-te quasi meva... No pararem esment de les poques persones que ens creuem; ja se sap, finals d'octubre. I, allà asseguts, al banc de la pèrgola, em declararé, amb mots apegalosos que et provocaran espurnes a l'esguard. Dubtaràs uns instants. Pensaré que és perquè no et vegi precipitada, fàcil o massa desesperada per aconseguir algú que t'estimi. I això m'afalagarà. Així és com he imaginat el nostre primer encontre formal... També podria esdevenir-se el rostre més negatiu i que em refusis, com les altres. I, com sempre, duré la mà a la butxaca per notar el revòlver, la garantia de tenir-te. Com les altres.

Piràmides (o Hipòtesis satisfactòries)[#Cronoviatge: Concurs de microrrelats amb Males Herbes i Fantàstik]

Dissortadament, el darrer salt temporal sofreix un canvi de coordenades degut a la revolta silenciosa de la sofisticada màquina del temps, usada com a mer passatemps per la cobdícia i pel caprici humans. Per això, l'home vingut de l'any 2134 anirà a raure dins del sarcòfag d'un desconegudíssim faraó egipci, després de segellar-se la seva cambra mortuòria. Segles després, l'egiptòleg que penetri a la piràmide testimoniarà la rara i extraordinària tècnica usada en aquest enterrament. Els papirs, un cop desxifrats, desvetllaran el caràcter extravagant del monarca i esbossaran una hipòtesi prou satisfactòria per als experts de tot el món, sortosament.