A Joan PERUCHO (In Memoriam)
El cel es prepara per a un nou capvespre. Tons blaus, turquesa,
rogencs... Fins que l'obscuritat engoleix aquesta gamma cromàtica, i el
sol. Entre les canyes, als aiguamolls, els ocells fa dies que no
esvaloten, els que fa que estic vestit amb la mateixa roba que ja put.
Ara suren, exànimes, per l'estany. Només resten mosquits i libèl·lules, i
tots els artròpodes que em pugui imaginar. Segueixo famolenc, després
d'ingerir un nombre fastigosament gran per mantenir les forces. Des de
la catàstrofe nuclear, que em moc d'esma, explorant el terreny i
comprovant que sóc l'únic supervivent.
La lluna que apareix rere els núvols m'ofèn, tan plena, tan lluminosa,
com si es mofés de mi. Ara és inútil que m'influeixi perquè sols sento
nostàlgia de les noies verges que he seduït, i que ja no tornaran. Em
sento sol, perquè estic sol. Ningú pels camins que he recorregut, ni als
llogarrets veïns, als turons i masies... Tanta desolació contrasta amb
la munió d'insectes que trobo pertot arreu, que no s'han immutat de res,
igual que jo. Tampoc les cases o els marges de les vinyes. Hauré de
prendre una decisió i viatjar, aprofitant la nit i aquest pleniluni.
Perquè no puc durar gaire temps amb la ingesta d'hemolimfa. La meva
natura i el meu origen dual se'n ressenten. Ho noto amb el transcurs de
les hores.
A la caror selènica gemego, respiro amb dificultat i descontrolo els
meus membres, que s'encongeixen i es transformen. Sobrevolo, en qüestió
de segons, els camps abandonats a contracor dels pagesos, i els deixo jo
també. En favor de la meva supervivència. Em dirigiré a l'est, a
Transilvània, al cor dels Carpats. Potser també hi hagi escassetat
d'aliment però seré de nou a casa. Lluny de
Pratdip, on ja m'havia habituat als perills i les persecucions.
