Ànima (Repte Clàssic CDXIII)

L'Angèlica ha de morir. No sé per què però ho he sabut en acabar d'escollir el nom d'aquest personatge. No té ànima, ni rostre, potser tampoc no he pensat en els seus vincles familiars o per quin motiu s'han reunit a casa seva, al jardí amb piscina de la seva torre d'estiueig. Només tinc una cosa clara: l'Angèlica ha de morir.

He imaginat les taules parades, plenes a vessar de copes i de plàteres amb canapès i pastes de full salades, beguda a dojo, des de cava i vins diversos, fins a refrescs i aigua embotellada. No hi ha res deixat a l'atzar en aquest ordre quasi militar de les taules. Fins i tot el ponx té la quantitat idònia d'ingredients per fer-lo exquisit.

El lector pensarà, arribat a aquest paràgraf, que l'avantatjo perquè sé tot de l'Angèlica però, de fet, conec les mateixes dades que ell, o que tu, que ara m'estàs llegint. Llavors, decideix: festa d'aniversari de casament o tan sols per haver complert un nou any? A mi tant me fa ara. També se m'acut que podria ser una reunió d'amics, res de família, excompanys d'escola o de facultat, celebrant l'aniversari de la seva graduació.

Tot d'una, apareix l'Angèlica, el personatge que he creat per a aquesta història. Podria detallar el seu aspecte, o fer quatre gargots del seu caràcter però això serà tasca del lector. Ell dirà si la vol bruna o rossa, jove o madura, alta o més aviat baixa..., si l'abrivada que tenia en els anys universitaris mica en mica s'ha amansit i ara sols és una bleda que es deixa dominar pel marit...

Enmig d'aquestes cabòries, l'Angèlica fuig de la meva consciència, sembla que m'evita, i rep els amanyacs dels amics i de les amigues (o potser són oncles i tietes, germans i cosines?). També més enllà, just a l'altra banda de la piscina, comença a entonar una melodia coneguda una orquestra de pocs components. Aquesta banda musical tampoc no l'he imaginada, com si tot hagués escapat del meu control, cosa que constato en veure que les taules ja no es troben allà on havia esmentat al segon paràgraf. És cert que continuo escrivint, però ara no segueixo parlant de la festa de l'Angèlica per l'aniversari del seu naixement o de la seva graduació col·lectiva, o potser per les bodes d'argent del seu casament. Ara sols penso en la meva pròpia existència. Les meves paraules potser m'han condemnat i he deixat que el lector decideixi la meva història, però no només aquesta història com a narració curta sinó també la meva història, i sóc tan real com l'Angèlica que fa uns minuts he encabit en aquest conte...

Respiro fondo, em tranquil·litzo, intento concentrar-me en la música festiva que sona en el jardí de l'Angèlica. Sé que ha de morir, n'estic segur. Quan deixi la ploma morirà, abans fins i tot que acabi la festa. Sense dolor, sense adonar-se'n. Però el lector també decidirà si jo he d'acompanyar-la també en la seva agonia...

Rèmora (RPV118)

en degotís
els somnis

i cavalquen la gota
i el traç
i la quietud
de l'instant
que ha llepat el llenç

i sotjo
la rèmora del temps
el fons del pou
la fragància
de tot allò que és creat
del no-res

morir tal volta sigui respirar massa lentament...

guardo la porta
el sòcol dels espais per descobrir
l'ampit d'allò que esdevé
ignot malgrat ésser conegut
i deixaré que el pany
sigui furgat pels insectes
de la fugida
més enllà del món
que ens envolta

plany cromàtic
constant llagrimeig
pregonesa insondable
i empresono la premissa
de fremir en la frenesia
d'un creador sense mides
sense pautes
ni feines endarrerides

morir tal volta sigui restar en silenci massa estona...

Insistència (Melorepte95)

Vull aconseguir el silenci
Per parlar
Del teu rostre, del teu cor.
Un fet va?

Perquè sabré que m'estimes
En l'instant
Que vegi als teus llavis tendres
Un goig gran.

Lluito contra la distància,
Vers la mar,
Que de nou de mi t'allunya;
I l'atzar

De retrobar-te serà
La mel pura,
La joia extrema tenaç
Que assegura
Un futur al teu costat.

Vull aconseguir el silenci
Per callar
Perquè ta boca s'emplena
De lilà
Quan imagino el demà.

Pèrdua (Una proposta per a Relats conjunts)

...si més no, encara puc sentir la nit; la humitat en l'ambient, la brisa fresca acaronant la pell, els udols llunyans de gossos domèstics o llops salvatges. I el gust de la resina dels pins a la llengua, endut per aquesta brisa que, de ben segur, pentinaria la teva cabellera, si poguessis ser aquí, al meu costat.

Diumenge, 14 de febrer. Ha tornat a fer-se de nit, i la foscor no sembla tan cruel avui perquè hi ha lluna nova. Em vas repetir tants cops que, malgrat no haver-hi lluna, els estels il·luminaven igualment els nostres somnis... Tenies facilitat de paraula, tanta que quedava bocabadat cada cop que m'explicaves qualsevol història. I tantes i tantes nits que m'adormia bressolat per la teva veu mentre llegies per als dos...

Però ja fa setmanes que no puc llegir ni escoltar com em llegeixes. Tampoc sé com calmar el dolor, que ja no és físic, de la teva absència. Palpo i oloro i sento i tasto tot allò que puc reconèixer i que em ratifica que he sobreviscut. Fins i tot la rugositat d'un full que voldria omplir-te de paraules de perdó per haver estat el culpable de la teva mort. Hauria d'haver-te escrit unes paraules de perdó, encara que no les puguis llegir ja. Però jo també vaig sortir malparat de l'accident, tant físicament com psicològica.

Passo la mà per la làpida, la que segella la teva tomba. Hi he arribat gràcies a l'ajut del gos pigall i d'en Toni, el meu germà. Ell m'ha d'explicar les característiques de la pedra, la inscripció que hi ha (els meus dits encara no saben reconèixer-ne les incisions), i cada detall fa que brolli una nova llàgrima d'aquests meus ulls cegats. Només tinc aquestes paraules per disculpar-me; et serveixen?

Relats conjunts