Valetudinària urgència (Melorepte103)

No és la possible visió del teu cos que em desprèn
Del món, que m'aferra al delit de besar-te,
Ni el dolor que sento cada vegada que la urgència
Batega en lloc del meu cor una patètica melodia.

No és el terratrèmol poruc que neix en la gola
Quan he triat les paraules per dir-te breument,
Ni l'escalfor que desitjo abastar entre els braços
Mentre esperes un desconegut que atraqui al teu port.

Potser tampoc és escoltar-te sensual i enigmàtica,
Vellutant les notes d'una trista cançó i buscant
L'almoina d'uns ulls mostrant falsa indiferència.

Serà que l'únic motiu que em mou a endinsar-me
En la sordidesa d'un cau de fum i d'alcohol és l'ajuda
Que demanes a l'aire, malaltís clam que ningú no sap escoltar.

Síndrome d'abstinència (RPV126)

I. Ignorància

D'haver sabut que la sortida del laberint no existia
Hauria deixat cada mot tísica abans de pronunciar-lo
Cada anatema com si epidèmia renunciés a la vida
I la lenta agonia hieràtica de saber-se esclava
Del licor i del vertigen diàstole de no endevinar on sóc
Enmig del desert blau d'un continu vagareig.

II. Reminiscències

Recordo retalls alguns exilis de reminiscències remotes
Retinc renoms i retocs són necessaris rancor de riallades
I llangueixo en llots aïllaments alliberats en llacunes
Llardissoses on la llàgrima per a viure? llisca vall avall.

III. Onírica

Un cavall. Calla, callat silenci He vist un cavall al prat de la tristesa.
Cavalcava veloç D'on vinc si t'engendres dins meu, i, ensems, feixugament.
Esclau d'una presó Si la meva existència et pertany? de vida, ha deixat la
calma per a enarborar Res no mor; es transforma les banderes de la rebel·lia.
On fuig? Per què Quan el toques i l'abastes no torna a la plàcida pastura
de la joia més blava? Entre les mans. L'alba no tornarà mai més, i el tro,
lliure de l'encís Embolcalla't, entortolligat silenci, del llampec, ha desfet
la seva veu en Amb els racons de la meva ànima l'horitzó malalt de l'esperança.
Un cavall. Circular, malson espiral Boscos o espesses selves l'envolten,
curulls de melangia. Que no acaba, que no es malmet. On són els tranquils rius de l'enyorança,
convertits ara Res no mor, perquè sóc espera i clam, en torrents de desesperança?
S'han fos en els àmbits Veu i güell i lament de l'oblit, i el cavall, novament,
ha d'oblidar, Per al demà blau, com la melangia. el més dur dels exercicis...

IV. Retòrica

indulgència llàgrimes la demència fúcsia cèlebre mar única àncora gàbia sòlida
és efemèride ignomínia àrea una brúixola tragèdia rèplica dràstica ètica inquietud
eufòria àmfora píndoles constant misèria anèmone memòria que paràbola àmplies
època rècula cadència trànsfuga remou dràstica cel delícia pèndola ciència
càtedra i amnèsia múltiple pàgina terra símptoma hermenèutica substància
delícia màgia a llúdriga discòrdia la metàfora màgia sípia recerca túnica
de inèrcia sípia ànima la necròpoli màscara abstinència pau efígie estultícia
víctima piràmide màquina superfície desitjada síndrome planície glòria

V. Resquícies

Has deixat les resquícies de la matinada
En cada partícula de la cadira, en la màgia
Inconclusa de l’horitzó. I moro per abastar-lo.
Lligada a la sordidesa de la cadira, sóc nàufraga
Somniant en la llunyania de l’aigua i l’efímer de l’escuma.

Torno a estendre al sol de la vida els batecs
Del meu feble cor blau, la solitud dels meus membres
I no sóc res més que l’ombra que t’acompanya.

Esdevinc mar. Recullo l’almosta de les gavines, els xiscles
Sense edat, sense fi, lliures com les seves ales
I em sento de nou esclava de l’onatge propi,
Estàtic que m’ha vist néixer en el silenci, en va,
En l’eternitat dels teus ulls d’argila,
En els llavis dels teus parpres immaculats.

Has deixat les resquícies de la matinada
Lligades al meu viure, deliri d’estimar-te.

[Potser es veu millor aquí?]