Memòria incendiària (o Acròbata, funàmbula; família)(RPV251)

Funàmbula dels somnis, fas passes dubtoses per la corda?

I quin preu té la realitat per a tu, de policèfales cruïlles?

Veus l'esperança que t'ofereix l'alba a l'horitzó? Recorda:

No era fàcil caminar entre la foscúria, on sempre perilles.

Acròbata de la vida, esbossos de tristeses passades llasten

La lluïssor dels somriures, dels ulls que et mengen el rostre

Amb famèlic desig? Pagaràs per les culpes, que t'abasten

I t'atrapen, eternament? Recorda: a la nit li segueix el llostre.

I vindrà el dia, no ho oblidis mai, i la memòria serà incendi,

Foc d'encenalls per a la pira de pútrids mots, que emmetzina

Oïdes i llavis i ardències. Recorda: la vida és constant lluita.

I tornarà el càlid bleix d'una llar, d'una família, del compendi

De la complicitat absoluta en un esguard. Recorda: digues vine

I seré fermesa i equilibri, la fi de tot el que et trontolla i t'acuita.

Bitàcola de la intempèrie (o Vítrica ànsia selènica [o Ànima, llàgrimes i fal·làcia {o Oxímoron de presències i absències}])

He comptat els dies de pluja des d'octubre

I dins del cor els guardo perquè són tots

Els tenyits amb els colors de la teva absència

Amb tints d'enyorança, per sempre tant d'amor.

He enumerat, esperant, plenilunis entre llunes

Noves i quarts de totes formes, tan reals

Que són granisses en l'ànima, la presència

Del gèlid gebre que mina l'ànim més gran.

He abandonat en rimes llàgrimes amargues

Perquè semblessin exageració i fal·làcia,

Lament de poeta mediocre, entre àpats vulgars.

I m'he desvetlla, en la intempèrie, la farga

Dels malsons de despertar lluny de l'ànsia

Dels teus llavis, trist com un t'estimo ignorat.

Atàvica (o Penúries)

[inspirat en el poema de Mariola Nos]

Atàvica, com el murmuri de la Mar,
Esdevens tan necessària... avui també.
I escolto l'oratge, l'onatge, i tindré
La fam que no acaba a flor de l'atzar.

Diòptries que m'omplen l'esguard
De miratges interiors, deserts on fer
Enderroc del somni, segueixen a recer,
Amb la sensació d'arribar sempre tard.

Balsàmica, com la paraula feta llum
En la foscúria, et pronunciaré i tu
Només caldrà que t'apropis per respirar.

Penúries a trenc d'alba, la vida és fum
Si es perllonga el malson en despertar,
Si la nit ha d'apagar el sol que ara lluu.

Abundància minoritària (o Infàmia)(Repte ClàssicDXLIV)

La idea li arriba en plena apatia vertiginosa, durant el somnolent insomni que l'aclapara a qualsevol hora. Contempla amb atent descuit el seu fosc voltant, tan monòtonament mutable que el fastig el visita amb reposada impaciència, i ho veu ben clar. Ha de fer alguna cosa per ordenar aquesta caòtica harmonia de la rutina, un bri ingent de novetats que l'avorreixin de veure tants canvis. Per això, la idea li sembla de maliciosa bondat, maquiavèl·lica i deixada a l'atzar. En la fosca clarividència de la nit ho veu tot clar i trama el seu pla. Anota les debilitats que es coneix d'ell mateix i que el fortaleixen en la seva soledat, sempre en majúscula quan parla d'aquests virtuosos defectes. A la llista, però, també hi inclourà algun tret bo, no tan abundós perquè no domini aquesta minoria dins de l'amalgama heterogènia. Al mateix temps, en calculada improvisació prou arbitrària, perfila llinatges i afers, intrigues i desercions, malentesos ben intel·ligibles i èxodes, peregrinacions i exilis, renúncies i aigües que se separen quan sigui el moment, genealogies de virtuts tatxables i vides bastides al voltant de llegendes i paràboles creïbles. Badalla enmig d'aquest estat febril, d'impacient calma per enllestir el que sembla infinit. Ho perfecciona amb uns acabats matussers, afegint al protagonista del seu pla la més modesta egolatria, gràcies a hipnòtiques fórmules que li controlin la incertesa de reconèixer que no se sent titella, sinó artífex de tot allò que aparegui davant dels seus ulls.

Després d'àrdues hores de senzilles estratagemes i veient la grandiloqüència minúscula del seu personatge summe, somriu tristament. Perquè no deixa de pensar que el joc encara li sembla d'una maligna benvolença, al cap i a la fi. Però no vol ser tan enrevessat el primer cop, ja tindrà ocasions i deserts per a les temptacions més fàcils de generar dificultats. Descansarà i, al dia següent, el seu disseny despertarà amb l'amnèsic record d'una omnipotència que no dubta tenir de sempre. Idearà una forma per aclarir la nit, mitjançant el que anomeni llum. I vindran, més endavant, els animals marins i terrestres i la lluna i el sol i els arbres de la Ciència i de la Vida i l'home a imatge i semblança d'Ell mateix. I l'incest i l'homicidi, i la crucifixió i la pedra per construir-hi al seu damunt els temples per honorar el Seu nou, i a Seva glòria omniscient, omnipresent, omnipotent. Tot basat en la taca immaculada dins del ventre d'una dona, que tothom veurà virginal, malgrat l'infantament. I en sis dies teixirà una creença amb incredulitat, que silenciarà pels segles dels segles amb l'antagònic, que anomenarà, diguem-ne, Llucifer l'infame. Perquè els fidels el combatin pacíficament. En el Seu propi nom.