Hi havia un temps en què
la pluja era sinònim de nou món, de rialles, de devessall
d'il·lusions i projectes. I en què també era el nom d'un riu,
una dèria de recórrer quilòmetres per tastar, un cop més, a pesar
de la brevetat, uns llavis anhelats i desitjables. Fins que els
núvols van desaparèixer, les tempestes van ser engolides per un sol
novell i intens i els torrents esdevingueren camps eixuts de records
i d'aigua, com un intrínsec laberint.
Davant del cursor que
pampallugueja intermitentment, cerco un fil per entrelligar una idea
vaga, que se m'escapa i em defuig, i sols em retornen esbossos
d'anècdotes pretèrites, retalls d'experiències que havia enterrat
a les golfes d'una desmemòria ben arrelada en el cervell. Miro amb
impaciència el rellotge, que es menja els minuts i el termini a punt
d'arribar al seu límit. Potser serà millor arribar a la redempciói deixar que em ploguin les paraules, les incoherències,
inclús el silenci. Perquè qui calla no sempre atorga, només deixa
marges entre les vides que no vol seguir compartint.
Arreplego qualsevol cosa
de la nevera i del prestatge que funciona de rebost, per calmar
aquesta angoixa de no saber què dir, ni trobar encara aquest ram que
em xopi sencera la matèria grisa que es desconnecta entre tanta
xafogor. Què tal una història que comenci amb una parella a
l'hospital, després d'un aquaplaning, i segueixi amb una analepsi
(millor flashback?), que recordi tots els fets fins al moment fatídic
de l'accident, que causa el coma profund a l'home? La raó del
descontrol del vehicle, potser assabentar-se que no és el pare de la
criatura que esperen? Massa poc temps i massa agosarat...
Lentament, mentre intento
endreçar les peces del trencaclosques que és aquest meu cap de
carallot, suo menys que abans d'arribar a casa. El fullatge de les
palmeres que hi ha plantades davant del meu apartament, als jardins
dels xalets veïns, belluga cada cop més. Sento una olor tan
familiar que em fa somriure amargament, olor de terra molla, de
pinassa xopa després d'haver-se ressecat i impregnat de resina, el
salobre de la mar propera, que exhala entre els carrers d'aquesta
meva vila. Alço la vista cap al cel i el veig curull de núvols que
anuncien el ruixat.
Hauré de tancar
finestres i balconeres, córrer cap a la pizzeria abans que l'aiguat
no ho deixi tot inservible, que la terrassa ha quedat parada i no hi
ha veles per protegir les taules del xàfec. El cop de porta,
amenaçador, em demostra que no sempre l'oblit fa la seva feina i que
una guspira del passat pot encendre una foguera de records avui
mateix. I torna el nou món, amb les seves rialles, de devessall
d'il·lusions i projectes. Només amb el tint trist que no serà
possible res del planificat, perquè, com la vida, hi ha coses que
també acaben. I això sí que és irreversible, perquè la
trencadissa és definitiva. Per molt bona cola que s'utilitzi o la
cura procurada en escollir paraules afables i afectuoses. Coses de la
ferida oberta i de l'instint...
