Cansat

He arribat fa noranta minuts de treballar, amb poques hores de son aquesta setmana, amb molt de cansament acumulat. Dormiré una mica, només una mica perquè aviat comença la vida (torno a veure la meva Beatrice particular, malgrat no ser capaç d'assolir la genialitat dantesca...). Una abraçada a tots els que em llegiu, fins aviat

Manufacturació

Aquests versos febrilment fervents per a que em recordis fins que arribis...:

Manufactura'm fins al fons l'ànima amb els teus malucs,
Amara'm entre el frenètic frenesí fabril del món el febril cor
I fon-lo junt al flagrant fragor de la teva fragància,
Fes-me fruir les mans que frisen per fantasiejar
En la finestra de la fidelitat infinita
Lluny de l'ínfim fil de la fi, de la vida fràgil (...)

Fins llavors esperaré per a dir-te el que guardo dins de la gola...

Pensaments insomnes

No dormo. Tampoc faig res de l'altre món. Només penso. Cal tenir una raó de pes per a escriure? Cal deixar fluir la ment o cenyir-se millor a uns cànons preestablerts?

Durant anys he anat escrivint i sempre ha estat per necessitat, no com a teràpia, sinó per a no deixar callada la veu que dictava dins meu paraules sense parar. Dement? Era en sentit metafòric, només, però de vegades la mà sembla escriure sola, els dits semblen teclejar el que volen i el cervell no s'atura a pensar. Una cançó, una melodia, un quadre, una escultura, un dibuix, una dona... Qualsevol element agradable a la vista o, millor dit, als sentits és plasmable al paper.

****
Silenci. Només això és el que m'envolta en aquests moments. Segueixo pensant, escric tal com raja, no vull perdre un bri de sinceritat en els meus pensaments. Potser així ho aconseguiré?