Versant "Una sortida digna", de Jesús M. TIBAU

DESESPERANÇA
Aquesta alba, que em dóna la bellesa del cigne
Perquè de llum impregni el meu viure funest,
Perquè de nou hi regni l’esperança només,
En el meu cor s’empara, que al silenci es resigna.

Aquest àngel, que evita que caigui en el maligne
Abisme que em repugna amb el seu igni bes,
Contra la llangor pugna, vers el designi prest
D’un déu que m’aclapara amb el seu dol indigne.

Però l’ocàs, que sagna dins meu i que és el signe
De l’obscuritat magna, tornarà a lligar el rest
Al voltant de ma sina si em fuig el cigne insigne?

Però el crepuscle –regna que la Mort em designa
En el seu pregon Regne-, tornarà al meu recés
Si l’angel emmetzina una sortida digna?

Per a la proposta de Jesús M. Tibau (a Tens un racó dalt del món)

Instants sirgats (Boscúria)[RPV117]

I

Potser l'aroma d'un cafè rememora
Dots de núvia,
Sota el fullam
Dels arbres estàtics que poblen
El record i la memòria,
El caramel en l'aram,
I un capvespre que enamora
El sortilegi dels núvols,
L'arpegi dels còdols
En la pell aquàtica
D'un silenci que ha nascut
Per trencar-se...

II

...Lluny, més enllà de Montjuïc,
La mar s'esberla contra les roques,
I serà escuma, vel de la núvia
Que espera amb impaciència
Un timbaler de les llambordes
Que l'ofrenarà amb llavis i mots...

III

...Si més no, el capvespre retorna.
I et daria l'eufòria de l'entorn,
Del temps lliure deixat en mans de l'atzar,
Com l'atzur i la tarongina,
Que flairem arreu, vinguts d'enlloc,
O d'un lloc ignot.
Jaiem, albirem l'eixam de persones
Que emplena la boscúria feta ciutat.