Quan em deixondeixo, el rebombori de la gent ja ha començat de forma
lenta. Com un ramat, es dirigeix cap als seus llocs de treball, d'altres
potser tornen de divertir-se o del torn nocturn en una empresa de
l'extraradi. Els sons de les excavadores em burxen, que van més enllà
del perímetre que delimiten les valles i els cartells indicadors de les
obres que s'hi efectuen. De nou, callo. Enmig de la tranquil·litat de la
rutina, però, aquest trasbals de material, sorgit de les meves
entranyes, altera el veïnat i la circulació viària, la ciutat mateixa,
que sóc jo, aquesta ciutat que molts anomenen Comtal i d'altres promouen
turísticament.
Aquestes obres, diuen els rumors, serviran per millorar. Però només
sembla una millora per a pocs, per a agilitzar el transport sota aquest
laberint en el meu interior, que, si es pensés abans, provocaria el
vòmit de qualsevol persona a la que se li efectués el mateix dins del
seu cos. Però, una ciutat no té sentiments. Només serveix per acollir
persones i suportar els fonaments dels seus habitatges. I deixar que
l'entramat de túnels i vies i enllumenat i clavegueram s'estengui sense
ser evident, en acabar la construcció; l'aspecte és tan diferent quan
l'obra ja s'ha enllestit que, d'explicar l'escletxa oberta, el terreny
perforat, ningú no creuria que sota tanta dissimulació hi creix una nova
ciutat subterrània.
Quan em deixondeixo, els obrers, que actuen amb perícia, dirigeixen la
maquinària perquè no hi hagi cap error en posar a la pràctica el que ha
estat dissenyat en despatxos i en estudis d'enginyers, avalat per
geògrafs i plànols anteriors. Gairebé em perdria si hagués de fer
recompte de totes les modificacions que he anat sofrint al llarg de la
meva existència, ampliacions, denigracions, descuits, oblits,... No
sempre he viscut temps gloriosos, jo... I això també li ha succeït a la
resta de la meva espècie. Perquè, en realitat, som invenció de l'ésser
humà, canviant, indecís, reiteratiu, guiat per modes i corrents
ideològiques.
Ara, però, toca intervenir contra la Natura i sense escoltar els
consells de ningú. No hi ha d'haver cap impediment per assolir allò que
hi ha escrit i dibuixat damunt del paper. Per això, quan s'esfondra el
terra, al barri del Carmel, les veus d'alarma s'alcen i critiquen el
Govern i l'Ajuntament. Però només servirà, a la llarga, per posar de
moda una paraula, gairebé oblidada, però que sona d'allò més bé. Des
d'avui mateix, esvoranc anirà lligat a la desgràcia d'alguns, a
l'esnobisme d'una minoria i al barri de molts. I, amb els anys, s'anirà
oblidant aquest episodi, esborrat per la bona combinació entre les
línies metropolitanes d'aquesta seva ciutat, que sóc jo mateixa.
