Sua de valent per
aconseguir quatre tristes llonzes d'aquella peça de carn. Ja ho
sabia que això de la crisi havia de fer-lo patir de valent. Amb les
retallades pertot arreu i els preus que augmenten tant, només ha
pogut arribar a aquesta solució. Ben mirat, no les fa sofrir gens,
que tot acaba en un tres i no res. Cap mena de dolor. I, el més
important: cap relació amb ell, que després no li vinguin amb
interrogatoris. Amb aquests sistema, però, s'ha adonat de la
gravetat de la situació econòmica del país. Anys enrere s'hauria
refiat del turisme, però això no és el que era i ha hagut d'idear
aquest pla B. La gent gran, que sap que té més dèficit de
companyia. Malgrat l'inconvenient de l'edat, que dóna duresa al
gènere que solia tenir. Pels barris perifèrics, per evitar
clientela en potència, sempre hi ha dones soles i ancianes prou
autònomes que li facin servei. I entre la càmera frigorífica i el
congelador conserva el superàvit que arribi a tenir, quan
s'engresqui i la demanda no pugi. Empaqueta les quatre llonzes per a
la senyora Antònia, que paga i marxa.
Ell s'eixuga el front,
perlejat de gotes transparents. Però no té massa temps de
relaxació, que torna a suar, aquest cop d'emoció. L'Olívia es
dirigeix a la seva parada, amb la intenció de fer-hi la compra
setmanal. El carnisser maleeix la peça de carn que tallava, i,
alhora, somriu la noia. El batec se li accelera, tot i dissimular els
nervis de notar la seva presència. Ella el saluda i li demana mig
quilo de carn per al fricandó, però, sobretot, que sigui tendra,
tendra. La fita, lascivament, un xic ofès i la menteix amb un
dissimul que astora: És tendríssima, Olívia, com els
pits d'una joveneta!
