El venedor ambulant
comença la jornada amb el crit sembrat en la seva gargamella, tan
avesada a la cridòria del soc:
—Tinc salep deliciós
i calent —i tot un reguitzell d'amants que he anat utilitzant i
abandonant al mateix ritme i sense remordiments, en cada lloc on he
anat a raure amb el parament ambulant. Com que sóc lliure com el
vent i res no em pot lligar enlloc... encara...—. Salep! Per al
llépol i per al desanimat, per al malenconiós i per al vividor!
—i la cantarella els atrau, com la mel ho fa amb les mosques, i en
tastar aquest beuratge reconfortant i apegalós, sobretot elles, que
tornen i en demanen més. I elles s'enrolen a aquest retorn gràcies
a l'afegitó extra de sucre de canya i de canyella mòlta. I aquest
somriure que les desarma i aquestes mirades diàfanes i profundes
alhora. El seductor s'alia amb el venedor i en sorgeix el parany
perfecte per atrapar les preses més vulnerables—. Salep i un
recés en aquest dia atrafegat! —i es confien i són capaces
d'obrir-te casa seva perquè reposis al final d'una dura jornada de
vendes i de batallar amb rius de gent per quatre monedes guanyades de
la forma més honrada possible. I amb la mítica història de les
orquídies que es cultiven als jardins de Babilònia per obtenir
aquesta recepta secreta, i els frecs que, entre frase i frase, deixo
caure ara en un braç, ara en una cuixa, les engalipo i les sedueixo
i esbatanen inclús els forrellats més resistents que tenen: el del
cor i el del sexe—. Salep calent i magnífic, per al turc i per
al foraster! —i aquestes mans que s'arrapen a la carn i al
desig, sense miraments ni futur, com un tafur que juga amb cartes
marcades i sap com ha d'acabar cada partida: amb el botí al sac i
cames ajudeu-me per desaparèixer sigil·losament i espaiar prou la
tornada perquè hagi caigut en l'oblit, si algun dia repeteixo
destinació—. Qui es nega a la temptació d'omplir-se el paladar
amb la delícia floral que creix en la nostra pàtria? —i les
preguntes prou directes les obliga a aturar-se davant del cassó que
es manté calent i a prestar-me atenció, com una hipnòtica dansa
d'acoblament que les abdueix en una espiral fatídica, que no saben
preveure. I l'atzar juga a favor meu, i les penombres i la rapidesa i
el matís furtiu; tot plegat els segella la boca, a aquestes
desgraciades... —Salep del cor de la península d'Anatòlia!
—i aquests ulls que em sotgen sense parar? I aquests llavis que es
perfilen d'una forma tan familiar? I per què tinc la sensació que
hi ha un mirall al meu davant? Hi he estat mai, en aquest llogarret?
Si no em falla la memòria, juraria que no, però....
Murri com gairebé
sempre, el venedor ambulant comença a recollir els estris i els
atuells, les veles i les tovalles, mentre guita i foragita la
possible clientela, aquell jovencell sotjador inclòs. Desapareixerà
en un tres i no res, com si no hagués estat mai en aquesta vila de
mala mort. Però gravarà a foc el seu nom, en el magí i en el
record, per no cometre una altra vegada l'error de repetir l'estança
allà. I sempre haurà de viure amb el dubte si aquell ganàpia és
sang de la seva sang, fruit d'una nit libidinosa i esbojarrada,
d'aquelles que s'han anat donant al llarg de la seva vida. Perquè
aquest és el seu modus operandi... sense vacil·lacions ni mala
consciència.
