Com respirar plom. Qui calla davant de l'atrocitat ha de sentir el mateix que respirar plom i sentir la feixuguesa del món sencer dins dels pulmons.
He vist les imatges, finestres d'un lloc on habito. sí, jo també formo part d'aquesta porció vergonyosa de planeta. He vist, repeteixo, les cares deformades per l'àcid, els ulls buidats o tapats per la carn fora de lloc, les boques que no es clouen mai, els narius visiblement presents. I, malgrat tot, no he sabut aguantar la mirada a aquestes mirades estàtiques, que sé que no es podran moure perquè són fotografies. No aparto, però, la mirada per fàstic o per angúnia. L'abaixo perquè sento vergonya del maldit (que no maleït) ésser humà capaç d'haver causat cadascuna d'aquestes vexacions, cada humiliació provocada en la carn de dones valentes i decidides. Lògiques i lluitadores.
I els seus ulls són saturnins, plúmbics mentre respiro. El plom que pesa en el tòrax, que emana del ventre cap a la superfície, ajudat pel pensament, que no cessa de filar la floca de les idees en la filosa de la perplexitat i en el fus de la requesta, ensems. Inhalo, exhalo. Costosament. Expulso, ho intento, el plom que no se'm desprendrà ja.
