En l'ofec de l'asfíxia.
La mar és vidre.
1/7/12
Matèria erògena (Repte Clàssic DXIV)
En obrir el correu, quatre nous missatges sense llegir d'ella. Sap que
es tractarà de noves imatges per afegir a les que ja ha rebut i que
col•lecciona. El primer missatge que obre descobreix fotografies fetes
amb el mòbil cada cop més suggerents, on l'absència de sostenidor sota
el vestit, quan el porta, és evident. Des del primer correu rebut, es
troba en un estat d'excitació elevat, a més de sumar-se l'ànsia de mirar
el correu a tothora i els rastres de la sorpresa inicial, que el fa
barrinar sobre els motius que la mouen a trametre aquestes mostres
exhibicionistes i eròtiques, sense rostre en totes elles, només amb
l'enfocament ben enquadrat de la seva davantera que passa d'estar
lleugerament tapada a nua del tot, en una gradació pausada i incitant.
Amb una erecció que costaria de dissimular si es trobés en públic, obre el segon correu. Un nou vídeo, també filmat amb el mòbil, d'escassos quaranta-cinc segons que afegeixen més llenya a aquest foc que queda latent dia rere dia. Aquesta vegada es magreja els pits a la dutxa, s'hi aplica crema hidratant i els fa un massatge lent però amb fermesa. Els mugrons, en sentir les mans, encara que són les pròpies, s'endureixen i són més visibles. L’aurèola és entre vermellosa i marró, el mugró ample i ben delimitat. Li vénen ganes de llepar-los, sobretot perquè dia rere dia sembla que la mida variï i s'hagin engrandit. Les hormones treballen en silenci, ho nota, sobretot perquè, a cada nova tramesa, els moviments són més calents i sense pudor.
El tercer correu també conté un vídeo, que pot assegurar que n'és la continuació de l'anterior. Per l'escenari i perquè coincideixen les darreres escenes del primer amb les del començament d'aquest segon. Tot ho descarrega i ho guarda al disc dur, a la carpeta que ha creat després del tercer correu, en veure que aquest joc no seria una cosa esporàdica. La nota calenta, amb una sobrecàrrega hormonal que no el deixa descansar amb tranquil•litat ni pensar en altres coses. Quan obre el quart correu, que no conté ni imatges en moviment ni fixes, coneix del cert les intencions d'ella. Vol que es trobin, aprofitant que el seu marit és de viatge i que els seus fills s'han repartit entre la feina del més gran i el campament de colònies del petit. El respondrà sota l'influx d'un pleniluni diari, d'un escalf que encara té reminiscències en el seu cos, no vol esperar a que es refredi aquesta febrada que li ha provocat la darrera tramesa múltiple. No hi ha diners al món per fer-lo renunciar a una trobada, per molt casada, però insatisfeta, que estigui, i per l'amistat que, fins avui, els uneix. Té desitjos, desperts i carnals; no hi reconeix la seva amiga en aquell cos nu i atractiu, potser perquè sempre l'havia mirada amb ulls d'amic i no d'home. Malgrat que sempre li ha agradat aquesta complicitat mútua, aquest intercanvi de mirades que deien més que les paraules, aquests t'estimo esporàdics i poc innocents...
Un concís sí respon la pregunta que li ha formulat al darrer correu. Serà demà quan es trobin, quan la inflor dels seus pits encara no hagi disminuït, a casa seva, perquè la d'ella és un blanc perfecte per a les xafarderies. Enmig del punt més àlgid de la lluna plena. Una excusa potser per justificar els instints animals d'un i de l'altra. Li ve de gust tot el que ha desitjat en veure les fotografies i els vídeos, i anar més enllà, remenar els arxius de les seves converses tòrrides i analitzar els seus punts febles. En sap els primordials, com és les zones erògenes d'ella, els gustos a l'hora del marro i l'alcohol, que la descontrola del tot a partir de la tercera copa. En trametre la resposta afirmativa, supervisa la col•lecció d'imatges que ha aplegat pacientment en aquest joc perillós; apaga l'aparell cinc minuts després. Ha de netejar la casa, o almenys escombrar-la i fregar el terra. I, tot seguit, anirà a la botiga de licors i comprarà una ampolla de i negre. Voluntàriament, es descuidarà els preservatius. Confia que el descontrol no la faci desdir-se'n al darrer moment de ser penetrada. La prova dels seus pits és massa evident: ha de ser demà que ejaculi dins seu perquè el seu estat fèrtil deixi l'indici més clar que ella ha estat infidel en el seu matrimoni. No sap si l'aconseguirà però, almenys, hi haurà possibilitats de desfer-se del màxim adversari en aquesta conquesta que s'ha proposat assolir.
Amb una erecció que costaria de dissimular si es trobés en públic, obre el segon correu. Un nou vídeo, també filmat amb el mòbil, d'escassos quaranta-cinc segons que afegeixen més llenya a aquest foc que queda latent dia rere dia. Aquesta vegada es magreja els pits a la dutxa, s'hi aplica crema hidratant i els fa un massatge lent però amb fermesa. Els mugrons, en sentir les mans, encara que són les pròpies, s'endureixen i són més visibles. L’aurèola és entre vermellosa i marró, el mugró ample i ben delimitat. Li vénen ganes de llepar-los, sobretot perquè dia rere dia sembla que la mida variï i s'hagin engrandit. Les hormones treballen en silenci, ho nota, sobretot perquè, a cada nova tramesa, els moviments són més calents i sense pudor.
El tercer correu també conté un vídeo, que pot assegurar que n'és la continuació de l'anterior. Per l'escenari i perquè coincideixen les darreres escenes del primer amb les del començament d'aquest segon. Tot ho descarrega i ho guarda al disc dur, a la carpeta que ha creat després del tercer correu, en veure que aquest joc no seria una cosa esporàdica. La nota calenta, amb una sobrecàrrega hormonal que no el deixa descansar amb tranquil•litat ni pensar en altres coses. Quan obre el quart correu, que no conté ni imatges en moviment ni fixes, coneix del cert les intencions d'ella. Vol que es trobin, aprofitant que el seu marit és de viatge i que els seus fills s'han repartit entre la feina del més gran i el campament de colònies del petit. El respondrà sota l'influx d'un pleniluni diari, d'un escalf que encara té reminiscències en el seu cos, no vol esperar a que es refredi aquesta febrada que li ha provocat la darrera tramesa múltiple. No hi ha diners al món per fer-lo renunciar a una trobada, per molt casada, però insatisfeta, que estigui, i per l'amistat que, fins avui, els uneix. Té desitjos, desperts i carnals; no hi reconeix la seva amiga en aquell cos nu i atractiu, potser perquè sempre l'havia mirada amb ulls d'amic i no d'home. Malgrat que sempre li ha agradat aquesta complicitat mútua, aquest intercanvi de mirades que deien més que les paraules, aquests t'estimo esporàdics i poc innocents...
Un concís sí respon la pregunta que li ha formulat al darrer correu. Serà demà quan es trobin, quan la inflor dels seus pits encara no hagi disminuït, a casa seva, perquè la d'ella és un blanc perfecte per a les xafarderies. Enmig del punt més àlgid de la lluna plena. Una excusa potser per justificar els instints animals d'un i de l'altra. Li ve de gust tot el que ha desitjat en veure les fotografies i els vídeos, i anar més enllà, remenar els arxius de les seves converses tòrrides i analitzar els seus punts febles. En sap els primordials, com és les zones erògenes d'ella, els gustos a l'hora del marro i l'alcohol, que la descontrola del tot a partir de la tercera copa. En trametre la resposta afirmativa, supervisa la col•lecció d'imatges que ha aplegat pacientment en aquest joc perillós; apaga l'aparell cinc minuts després. Ha de netejar la casa, o almenys escombrar-la i fregar el terra. I, tot seguit, anirà a la botiga de licors i comprarà una ampolla de i negre. Voluntàriament, es descuidarà els preservatius. Confia que el descontrol no la faci desdir-se'n al darrer moment de ser penetrada. La prova dels seus pits és massa evident: ha de ser demà que ejaculi dins seu perquè el seu estat fèrtil deixi l'indici més clar que ella ha estat infidel en el seu matrimoni. No sap si l'aconseguirà però, almenys, hi haurà possibilitats de desfer-se del màxim adversari en aquesta conquesta que s'ha proposat assolir.
Àvida ànima
Vindràs amb la bellesa primitiva
De l'alba que ens empara dins la sitja
De la llum més recent, en la calitja,
I cauré al pou dels teus ulls, que em captiva.
Vindràs i seré l'home que et desitja,
Contra el vent i la marea, amb la viva
Força de la natura, envers l'aspriva
Pols del camí que, en seguir-lo, es trepitja.
Vindràs, i florirà la rosa encesa
Dels meus llavis, la fraula delitosa
Que ha d'endolcir llençols i pells i boques.
Vindràs i revifarà la sorpresa
De la teva nuesa, la llum fosa
Amb la foscor de l'ànima que evoques.
De l'alba que ens empara dins la sitja
De la llum més recent, en la calitja,
I cauré al pou dels teus ulls, que em captiva.
Vindràs i seré l'home que et desitja,
Contra el vent i la marea, amb la viva
Força de la natura, envers l'aspriva
Pols del camí que, en seguir-lo, es trepitja.
Vindràs, i florirà la rosa encesa
Dels meus llavis, la fraula delitosa
Que ha d'endolcir llençols i pells i boques.
Vindràs i revifarà la sorpresa
De la teva nuesa, la llum fosa
Amb la foscor de l'ànima que evoques.
Sàpigues (dibuixet)
Sàpigues que, tot i tenir milers de mots, els teus pits
Em provoquen el balbuceig dubitatiu, les tentines
De caminar per la senda coneguda de les nits
En què tot es tenyeix amb el color de les teves sines.
Sàpigues que, en emmudir de nou, permeto que els teus dits
Creïn dreceres de foc en la meva pell, que endevines
Enmig de la penombra, que porta el teu nom, aquests crits
Que són gemecs de pler, mentre et guardo el cos en les retines.
I esguardo cada centímetre de la flama que balla
Davant meu i ets tu, ardent resplendor contra la grisalla,
I els meus somnis cremen i, insomnes, s'escolen dins del llit.
I esguardo els rebrecs dels llençols, boques en flagrant batalla,
I desitjo la fragant mossegada com a mortalla
Perquè intentar besar-te l'ànima és morir de delit.
Em provoquen el balbuceig dubitatiu, les tentines
De caminar per la senda coneguda de les nits
En què tot es tenyeix amb el color de les teves sines.
Sàpigues que, en emmudir de nou, permeto que els teus dits
Creïn dreceres de foc en la meva pell, que endevines
Enmig de la penombra, que porta el teu nom, aquests crits
Que són gemecs de pler, mentre et guardo el cos en les retines.
I esguardo cada centímetre de la flama que balla
Davant meu i ets tu, ardent resplendor contra la grisalla,
I els meus somnis cremen i, insomnes, s'escolen dins del llit.
I esguardo els rebrecs dels llençols, boques en flagrant batalla,
I desitjo la fragant mossegada com a mortalla
Perquè intentar besar-te l'ànima és morir de delit.
[Imp]àvides (Melorepte193)
Desitjo unes mans que esborrin tot rastre
De malenconia i de sofriment,
La caiguda necessària, i el claustre
D'uns dits contra la intempèrie i el món.
Desitjo la brisa, el caliu d'un astre
Que indiqui el rumb a seguir, l'orient
On es troben els dominis de l'Austre,
El teu esguard bell, el teu cos pregon.
I la primària flama que m'abrusa
I l'íntim llenguatge d'unes dents àvides
De carn i d'amor, d'escalfor serena.
I, enmig del desig, la lívida brusa
Delimitant les mirades impàvides,
Els pits quan el cor, en l'ofec, alena.
De malenconia i de sofriment,
La caiguda necessària, i el claustre
D'uns dits contra la intempèrie i el món.
Desitjo la brisa, el caliu d'un astre
Que indiqui el rumb a seguir, l'orient
On es troben els dominis de l'Austre,
El teu esguard bell, el teu cos pregon.
I la primària flama que m'abrusa
I l'íntim llenguatge d'unes dents àvides
De carn i d'amor, d'escalfor serena.
I, enmig del desig, la lívida brusa
Delimitant les mirades impàvides,
Els pits quan el cor, en l'ofec, alena.
Pirotècnia nostàlgica (Minirepte43)
Les primeres explosions i l'olor de
pólvora cremada anuncien l'inici dels focs artificials. Puntuals,
com cada any. I nosaltres, amb un punt de nostàlgia, ens apleguem,
com cada any, al lloc de costum. Desconeguts però cada vegada més
coneguts, a mida que se sumen revetlles i les passem junts. Els
rostres em són familiars, amb els seus tocs particulars i les
mirades perdudes cap al cel, on les llampades canvien de color
després d'una nova explosió, i el conjunt és tan homogeni, amb una
cadència tan ben calculada que ens meravellem de nou.
La foscor ens ajuda a gaudir de
l'espectacle pirotècnic, aliens a tot el que ens envolta, a la gent
que s'ha ressagat i no ha pogut veure el començament del castell de
focs. Una lleugera brisa ens porta la flaire del sofre i del salnitre
de la mar propera, el record s'enterboleix i es barreja amb el moment
present. És general, ho pressento, aquest pensament ombrívol,
negre, fúnebre fins i tot. La ràfega de ventijol també ha portat
la melangia de les olors de l'estació i de les vies del tren, i de
la ginesta en flor, de la matafaluga del brioix i del cava, de tots
els elements que van acompanyar-nos en la fatídica revetlla que ens
ha vinculat, des de llavors, entre nosaltres i a Castelldefels.
Escolto el tren, el xiulet que avisa de
la seva proximitat. Però avui tampoc no hi ha perill de ser
atropellats. Des que som espectres que no l'hi ha.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)