deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

30/3/13

Gèminis

A Anna G. C.


Quan el món s'ha construït al voltant dels teus llavis,
No hi ha huracà que s'endugui el desig fervent del bes,
Ni que trenqui el lligam indivisible dels noms fets carn
I dents i somnis més reals que el retret o la rancúnia.

Quan el dia arriba amb un simple mot teu, no hi ha glavis
Capaços d'escorxar l'ànima, ni l'entrellat subtil de tan revés,
Pot deslluir aquesta vida, malgrat que les nits siguin l'arn
Més espinós que imagini la Natura, la més vil angúnia.

Anna, quan el meu cor sols anhela la lluïssor dels teus ulls,
El somriure clar i sincer, la carícia, la tendresa, la intimitat
D'una abraçada, amb la complicitat d'una mirada, no hi ha
Món que existeixi lluny dels limits d'aquesta llum que reculls.

I respirar un cop més és poder ésser novament al teu costat,
A tocar de la teva pell, embolcallar-me la mà amb la teva mà.

28/3/13

Resiliència (o Rèmores pretèrites)[Melorepte218]

A Anna G. C.



Has entès que, per créixer, cal avançar amb passa ferma,
Disposar nit i dia dels somnis, somriure a l'adversitat
Quan la galta que ofereixes a la bufetada diària
Es cansa de resistir el tracte roí de l'existència?

Has comprès que, per néixer, el coratge sembla una erma
Lluita contra els molins, un retrocés continu al passat,
I pressents més allunyada aquesta ajuda necessària,
Que no s'ha mogut del seu lloc i és resistència?

Has copsat que, per créixer, la tempesta que es desferma
Cal que sigui suportada sense defallir, amb resiliència,
Per l'enyor dels llavis i dels dits, per la intempèrie
Del cor quan els ponts del diàleg han estat cremats?

Has entès que, per renéixer, cal esborrar tota la sèrie
De rèmores que et llasten el cos, i per poder viure plegats?

27/3/13

Síndrome (o La Llúcia)[Repte ClàssicDXLI]

[he recuperat els personatges d'aquest relat anterior]


Han passat setmanes i mesos des de la trobada amb el pare de la Llúcia al parc, després de cinc anys d'haver perdut la visió a causa dels cops rebuts per ell mateix. El pànic primerenc, degut a recordar aquell capvespre fatídic, va anar alleujant-se amb les seves paraules de penediment i de perdó, carregades de tanta bondat que li costava reconèixer el dimoni que la va colpejar fins que l'alcohol va adormir-lo. En el seu lloc hi anava percebent l'home que l'havia conquistada en plena adolescència, que li havia fet passar tants bons moments i que, finalment, havia aconseguit dur-la a l'altar. Però la Lídia ara no és la mateixa dona perquè no hi veu.

Han passat setmanes i mesos de placidesa i de feina dura a casa. La simple acció d'escombrar o d'omplir un got d'aigua per a la petita li sembla una tasca de titans. Però és tossuda i, com a molt, ha acceptat un gos pigall per als passeigs i per a sortir a comprar. Ell l'ajuda cada cop menys, gradualment ha perdut aquell oferiment inicial de fer les feines més àrdues perquè té la jornada laboral molt atapeïda i arriba cansat a casa per dur la roba bruta a la rentadora i fer bugada, o preparar el sopar per a la família. Ella ho farà. A més, hi té la mà trencada. Amb la flaire que desprèn la cassola o el soroll de la carn que es cou a la paella ja sap quin moment és l'idoni per retirar el menjar del foc. La Lídia no gosa queixar-se, perquè el pare de la Llúcia no l'escridassi.

Han passat setmanes i mesos, i cap dels dos s'adona que les coses han tornat al seu lloc. Apatia i desgana, mal humor per qualsevol cosa i rutina. La Lídia, en moments de decaïment, imagina la cara de la Llúcia. L'estima tant que no vol veure-la trista de nou. Ara té pare, com les altres nenes de la classe. Coneix la crueltat de la gent, sobretot la dels petits, que només percep la diferència de les altres persones i les titlla sense pensar-ho dues vegades. Avui aniran al parc de nou. Ella llegirà, encara que no ho faci amb tanta rapidesa com abans de perdre la visió, però els dits ja no dubten tant a l'hora de desxifrar els signes dels fulls. La Llúcia jugarà amb les seves amigues imaginàries perquè tenir pare no garanteix tenir amistats. Tenir una mare cega també és motiu de titllar-la de diferent...

Han passat setmanes i mesos des que la Lídia va retirar les denúncies contra el pare de la petita, que ha refet la seva relació amb ell, malgrat les paraules de les seves companyes de teràpia, a l'Associació de Dones Maltractades. Es justifica per l'amor cap a la petita. No és humà que visqui sense el pare, ara que sap que en té un, com les altres nenes. I tornaran a casa hores abans que ell, que segurament haurà tornat a anar al bordell de camí cap a casa per carregar-se de cerveses i descarregar. Pudirà a alcohol, com anys enrere. Però ara ja no pot deixar-lo així com així. Se sap segrestada, aferrada a aquell home cada dia més desconegut per a ella, que es desviu per la Llúcia, però. Se sap lligada de peus i de mans a aquell que la va omplir de cops i d'insults fa unes setmanes i uns mesos. Amb una síndrome d'Estocolm que li ha fet esborrar aquest episodi en èpoques de desànim, i l'ha encegada més del que la ceguesa sol tenir-la cega. La consola la felicitat de la Llúcia, el seu amor, la seva vida veritable.

19/3/13

Patrícia (Minirepte70)

Es desperta amb l'escalfor a l'ambient. A més de la del seu cos. Quina nit, la darrera. Entre l'influx de la lluna i saber-se dins del període fèrtil, no es reconeixia enmig d'aquell desig exagerat, com posseïda per una bacant. La somnolència li fa experimentar sotracs gairebé tan intensos com els de fa unes hores. Fins i tot li sembla sentir la reminiscència dels xiscles i dels crits, immersa en el plaer extrem provocat pel seu marit. No vol abandonar encara els llençols, impregnats de fluids corporals i d'amor. Acluca els ulls per percebre millor cada matís que recorda. Des que ell va ejacular dins seu que ho sap: el seu ventre alberga una nova vida, que engrandirà la família i honrarà la ciutat. Està convençuda que, en alçar-se, serà una dona diferent i el seu cos li semblarà més atractiu.

La cridòria vaticina l'espectacle caòtic que es troba en obrir la finestra. Una corredissa sense ordre cap a enlloc, fugint de no sap què, encara. No hi ha la claror que sol haver-hi a aquelles hores del matí, ni els carrers estan coberts d'aquella grisor que percep a primera vista. Abans que pugui reaccionar, una pluja de cendra i de pedres incandescents la sorprèn. La llengua de lava vindrà després, gairebé al mateix moment que els gasos inhalats l'hagin deixada inconscient. No coneixerà mai el rostre d'aquell nou membre de la família patrícia, ni tampoc com serà trobada, segles més tard, entre els efectes de l'erupció del Vesubi.

18/3/13

Engalanats (o Tímida mirada)(Melorepte217)

Vas venir quan encara existien les cigonyes i París,
Quan el nom dels pares era respecte i autoritat,
Quan la plaça del poble s'omplia de vestits de gala
I alegria i xerinola i música per ballar en parella.

I també vas demostrar-me que els llavis i les mans
Sabien trobar instintivament els camins de la pell,
Mentre l'orquestra estrident ens embolcallava
En el món mínim i mut dels nostres ulls de criatura.

I vas dir-me el teu nom amb la tímida veu
De qui no gosa trencar el silenci i la tremolor
Dels meus dits evidenciava el nostre descobriment.

Vas venir per oferir-me l'allau i el neguit, innocents
Per no adonar-nos que era amor el que sentíem.
Perquè no teníem quinze anys encara, com cantava el Poeta.

14/3/13

Junts (o Àvida vida)[Niporepte81]



Véns de la pluja
I de l'aigua retornes.
Xopa'm la vida
Perquè en l'espill les hores
Sempre se'ns multipliquin!

Nostàlgia (del temps de les cireres)[RPV247]

A Norma Servé, amb amor fraternal


Recordes el temps de les cireres, quan érem infants?
No hi havia més dolcesa que l'escalf del sol damunt
Del camp de batalla que imaginàvem i desplegàvem,
Caòticament, enmig de l'ordre de la llar, lluny dels adults.

Recordes quan érem feliços amb un pam escàs de terra
On lluitar contra dracs i enemics immòbils i muts fins
Que els insuflàvem vida i paraules de l'Univers privat
Compartit i entès només per nosaltres, la seva màgia?

Recordes les queixes en adonar-nos que la velocitat
Del pas de les hores augmentava quan més gaudíem,
Quan la mare ens apressava per recollir els
argambois?

O quan el carrer feia olor d'Orient durant la cavalcada,
I tot eren somriures i joia i nervis per anar d'hora a dormir?
Recordes quan la vida no s'havia de preocupar per recordar?

10/3/13

Andròmines (Repte Clàssic DXL)

Després d'anys de monotonia i de matrimoni amb més daltabaixos que moments d'alegria, la nostra relació ha quedat en una via morta. Les tertúlies amb els companys de feina o amb els amics de la colla de tota la vida no sempre són per passar l'estona i, de vegades, inclús porten sorpreses. Això em va passar la darrera vegada i, entre cerveses i riallades, vam tocar els temes típics. Des del futbol al rànquing entre les paies que treballen a l'oficina i les que veiem als programes de televisió o a les revistes. Aquest darrer tema, inevitablement i infal·lible, duu cap a les nostres dones, xicotes o el nom que cada cas concret tingui. En aquella ocasió, l'alcohol ingerit, amb poc aliment sòlid (les patates braves de rigor, festucs, cacauets, olives farcides,... més per enganyar l'estómac que perquè esdevingués un tiberi pantagruèlic), va brindar-me l'ocasió d'or de parlar del meu matrimoni i de la situació real. Les crítiques van recaure en ella, sens cap dubte, amb exageracions i facècies diverses que van divertir-nos més que lamentar la meva sort.

Les conclusions d'aquell dantesc espectacle, enmig de paraules pujades de to i rots i d'altres sorolls que m'estalvio detallar, van portar-me a entrar al sex-shop. Havíem debatut els pros i els contres dels vibradors i dels consoladors. Realment era prou difícil saber què podria satisfer millor les necessitats de la meva senyora i com que havia de ser una sorpresa, no vaig gosar consultar-li-ho pas, malgrat tenir dues setmanes de marge per al nostre aniversari. A més, deixant de banda les tertúlies, un servidor no sol desplegar un atreviment desmesurat (podria dir que inexistent), així que l'entrada a l'establiment fou més aviat caòtica i sense rumb concret. Tampoc no va ajudar que la persona que atenia darrere del mostrador fos del sexe femení. Per tant, tot cohibit, vaig anar directe a les cabines, on s'emetien diversos tipus de cintes pornogràfiques dels gustos més diferents (inimaginables per a mi fins a aquell moment, encara que costi de creure).

La vergonya inicial va desaparèixer al cap de cinc minuts de veure quin pa s'hi donava allà dins i, fent honor als malnoms que ens solen definir (des de llimac fins a mico, i tot un reguitzell d'animals prou relacionats amb el tema del cardar), la visió d'aquelles escenes tan explícites va provocar-me una excitació insòlita que ni la millor de les nits podrà superar mai. Només destorbada per la fi del crèdit, que m'enganxava a contrapeu, cosa que em feia córrer regirant les butxaques a la recerca de monedes o bitllets per seguir gaudint de l'espectacle audiovisual. Sabia que aquesta no era la finalitat d'entrar al local, però no podia sortir amb aquell entrecuix tan inflat. El compartiment amb mocadors de paper van ajudar a eixugar-me la conseqüència de tantes monedes invertides en aquella cabina, abans de sortir-ne, dissimuladament.

La trajectòria dubitativa entre les prestatgeries van fer menys evident allò que acabava de succeir allà dins. Encara que penso que tothom ho deu saber. Més tranquil i relaxat, l'exploració del sex-shop va ser bufar i fer ampolles. De mides i de colors variats, l'extensa oferta i la col·locació dels objectes que cercava era idònia per acabar de perdre'm del tot dins d'aquella mar d'estoc novíssim per al meu tarannà de bocamoll i de xerraire sense haver vist tant de món com gallejava. No vaig obrir boca i vaig engrapar el més gros dels cilindres per poder fugir d'allà el més ràpid possible. A l'hora de pagar, ni un sol mot va sortir dels meus llavis, roig com un tomàquet com devia estar... Ho notava. Notava el rubor en les meves galtes, indicador de la meva primera vegada, encara que hagués agafat aire per omplir-me el pit i aparentar experiència i seguretat en allò que feia i comprava.

No hi havia ningú a casa. I, en arribar, l'operació de comprovar les característiques de l'estri obtingut va ser fàcil i m'omplia de satisfacció haver-me'n sortit tan bé. Molt més fàcil que la tria, sincerament. Però el que va fer-me tocar de peus a terra i dubtar de la bona elecció. Un “Made In China” imprès a la capsa va esdevenir una esgarrifança i suor freda immediates. Calia comprovar que aquells materials no fossin defectuosos ni posessin en perill la meva senyora. Que una cosa és no tenir una relació òptima i l'altra desitjar el mal a algú... Ara encara hi penso, en el risc que vaig córrer en aquell moment. Però, en aquell moment, vaig ser temerari per primer cop en la meva vida i, per l'estimació d'anys de convivència, vaig fer de conillet d'Índies per assegurar-me que aquella andròmina no era més perillosa per a la salut que satisfactòria per a les carències sexuals.

A aquestes alçades, no puc dir que estigui penedit d'aquella arriscada comprovació. Al contrari, crec que hi ha excepcions en els productes fabricats en el país asiàtic. Un d'ells, el consolador. L'únic inconvenient era que la nova visita s'hauria evitat si hagués estat més confiat i previsor. Per dues raons. La poca predisposició per agradar-me tot allò vingut dels xinesos, i no haver-ne agafat un parell d'aquells artefactes, en lloc d'un de sol (no m'hauria semblat correcte del tot donar-li un aparell d'aquelles característiques i per a aquella finalitat usat abans...). Per això, la nova visita al sex-shop va ser gairebé forçosa. No sóc de desdir-me'n, la veritat, de la idea original. I la idea original sempre havia estat la compra d'un producte d'allà dins. Tot agafant aire, vaig estirar la porta d'entrada de l'establiment. De nou tota aquella gamma de colors i formes em seduí. I, inconscientment, a les mans m'hi va arribar un consolador un xic més gran que el que ja tenia a casa. Els ulls, amb la mateixa inconsciència, també van fitar endavant. Una disfressa de caputxeta vermella tan curt com rebaixat de preu em posà entre l'espasa i la paret.

Avui, finalment, la data de l'aniversari ha arribat. Ella no espera que me'n recordi, ho sé, i per això no m'estranya la cara d'incredulitat que l'aclapara. Em besa en desembolicar el paquet embolicat amb la màxima professionalitat i discreció. La disfressa és perfecta i, amb una mirada prou picardiosa per saber què pensa, m'agraeix el detall que ens donarà una segona oportunitat per salvar el nostre matrimoni. Aquesta nit segurament ens aprofitarem de tot el joc possible de la nostra imaginació, gràcies a ella. I esperaré amb desfici que ella marxi cap a la feina amb un somriure d'orella a orella demà al matí per provar l'altra adquisició i comparar-la amb la primera andròmina.

6/3/13

Asfíxia (o De barres i estels)(RPV246)

Quan la vida es basteix amb paraules i projectes,
El silenci és enemic i foscor, líquen que cobreix
L'esperança amb l'opacitat del pas del temps,
I és liana que entortolliga la llibertat i el seu anhel.

Quan l'oxigen sols pot arribar a base de respirs,
I l'asfíxia és l'única via que ens mostra l'existència
I avesar-s'hi pressent el jou submís i la cadena,
És necessari l'ímpetu de la inspiració més àmplia.

Vindran jorns i hores per al gaudi de la claredat
Retrobada, per al cel estelat que traça línies
Noves cap al futur, per a que els peus caminin.

Vindran treves quan el combat ja no sigui estendard
Ni bandera per combatre l'odi i la ràbia i el retret,
I, amb plenitud i riquesa primigènies, tornarem a ser.

3/3/13

(Im)Perfeccions

Arribo a la casa amb retard. He sortit dues hores més tard del previst i el trànsit no ha ajudat massa. Per no obligar-los a esperar-me més estona, deixo les meves pertinences al cotxe, excepte la bossa carregada de taronges. La resta ja ho entraré quan hàgim acabat de dinar. I, així de pas, ho col·loco tot amb més calma. Ajudo a parar la taula i l'olor del conill al forn emplena tota l'estança. Veig aparèixer la meva germana amb els plats ja escudellats. Mentrestant, les copes han estat omplertes per en Jaume. El dia és assolellat i el fred dels dies anteriors ha desaparegut junt amb la pluja. El que no queda enrere és l'enyor que sento. Gaudeix d'aquests dies, escolto que em dius i m'escrius i ho repeteixes una i una altra vegada. Sembla que em coneguis més del que creus... Tot i així, la conversa i les rialles se succeeixen.

El sol de mitja tarda i el bon menjar no ajuden a reactivar-se. Una estona de sofà i de trencament de son alliberen la tensió del viatge i agilitzen la digestió. Les olors del conill i del pa de pessic de les postres desapareixen lentament i queda l'aroma lleu de les taronges que he portat amb mi. No caldrà dir-te que dins del meu cap segueix intacte tot el que t'incumbeix (el to de la teva veu, la flaire dels teus cabells, el gust dels teus llavis, el tacte de la teva pell, la perfecta imperfecció del teu cos...). També l'enyorança dels moments viscuts, tant els recents com els primeríssims. Ho sé, l'he de deixar durant unes hores, uns dies. Però l'únic que vull és escoltar la teva veu un cop més. Oferir-te un número de telèfon per a que em repliquis que no l'utilitzaràs. I serà una batalla entre cabuts fins que concedeixis uns minuts a aquest pobre mortal, un cordó umbilical que converteix l'enyor i l'espera en renaixença i somriures adolescents.

I passo la resta de la tarda amb més desig de saber de tu, mirant mil i una vegades aquest trasto que ens uneix en la distància, avui també. Agraint a la tecnologia, avui també, que ens permeti una nova oportunitat. I aquests ulls teus, que fa escasses hores he vist de nou, com si fossin la frescor suprema, m'observen mentre llegeixo i escric, i m'endormisco al sofà i aquest gat que, italianitzat, s'anomena com jo juga a trobar-me i a captar la meva atenció i a camuflar-se... Somrius tu també, n'estic segur, quan juga a futbol amb una minúscula pilota de goma i li faig una fotografia per corroborar que somrius de veres. També m'enyores, n'estic segur, amb la mateixa intensitat i reiteració com ho faig jo, malgrat el rosset i la feina domèstica, malgrat el nebot, que no arriba fins demà, o les converses amb la meva gent, que ganduleja al sofà... Hi ha tantes excuses per tranquil·litzar els ànims... Les mateixes excuses que podria trobar jo per no retenir-te en aquestes polzades tàctils, amb una frase que sempre troba una excusa sempre perfecta per a ser escrita.

Abans d'anar a sopar (Sortirem perquè amb el bon dia que ha fet és una pena no haver-ho fet encara...), acabo d'entrar totes les coses del cotxe. En Jaume i jo movem el necessari per a preparar el llit on dormiré aquests dies. L'habitació dels Jocs del meu nebot, amb tot de motius que indiquen que allà dins hi ha una criatura que creix dia rere dia. I que va fent-se gran i que canvia els seus gustos. Contes infantils amb volums de Bola de Drac, peluixos al costat de peces de roba que són testimonis del cos que les ocupa i les omple. Tinc ganes d'estrènyer-lo. Sobretot pel que diu sa mare. I que em demani permís per passar una estona jugant amb ell. I alhora també sé que em moro de ganes de les teves abraçades i de sentir l'escalfor del teu cos sencer. De la mateixa forma que donaria tot el possible per fer un trencaclosques a sis mans o inclús ajudar-te a les feines domèstiques més quotidianes... Entre fundes i cobrellits de Winnie the Pooh, el cervell no para de pensar-vos, al rosset i a tu. Minut a minut, segon a segon, en cada centèsima del temps que no ens veiem.

M'instal·lo a mitges, sense desfer la maleta (la roba es pot planxar) mentre la meva germana es dutxa i en Jaume llegeix una estona. L'estança queda en un silenci esmorteït, calmat, amb la remor de l'aigua que s'escola i un televisor encès, en el pis inferior. I el record em provoca una dèria que venia visitant-me des del moment que he travessat el llindar de la porta d'entrada. Setze graons que porten fins a les golfes. Roba estesa, cistells amb roba ja plegada, una taula d'estudi farcida de papers i estris electrònics. Tot es transforma, però, davant dels meus ulls. Fins que esdevé sofà preparat per a ser llit, i un matalàs al terra. Un puzzle nou de trinca que es muntarà abans de marxar, un despertar feliç i satisfet entre rialles de dos nens entremaliats i prou enjogassats per botar damunt dels llits. I la felicitat absoluta entre la cridòria i les corredisses, i tant d'amor en els ulls que em remou un calfred per dins, com uns dits resseguint-me l'esquena dolçament. Enmig del silenci escolto aquest ressò de disbauxa, amb la nostàlgia més intensa. Gaudeixo d'aquests dies, ho faig. Però és difícil no pensar-vos quan l'anterior visita a aquesta casa va ser acompanyat per vosaltres. La imperfecta perfecció de gaudir es tenyeix d'enyorança desitjada, necessària, paradoxal. Però no eclipsa el gaudiment perquè enyorar també és una forma d'estimar prou vàlida per als adolescents que som.

1/3/13

Adolescència cíclica (o Infinita meravella)

Todo comienza en ti,
el resto de mi vida y la razón
de abrir cada ventana, la canción
que resuelve mis dudas, mi delirio y mi cura.

Ismael SERRANO.


[A Anna GARRIDO]


Això és l'enyor. Arribar al capvespre amb el xiuxiueig
Del teu nom als llavis, amb el teu esguard acaronant
Cada bocí del meu cos, com l'encís de la primera pluja
Compartida, i gaudir dels somnis penjats a les parpelles.

Recordar els rínxols, les mans que acompanyen el passeig
En l'aiguaneix d'un amor que no minva, que, a cada instant,
Es reinventa i es transforma, que concep el calfred que puja
Esquena amunt, i buscar en aquest record les teves costelles.

Això és l'enyor. Perdre els dits en la moixaina feta xuclamel
I heura, en el rostre que desvetlla i permet el descans, meravella
Que retorna la joia i l'adolescència, la fam per al cor en dejú.

Saber que l'amor és més que quatre lletres, tan proper al cel
Com l'àngel que desperta dins de l'ànima quan la més bella
De les paraules és el teu nom i la vida comença i acaba en tu.