Per celebrar les 100 propostes de Relats conjunts, una pintura d'Edward Hopper, com a l'inici. La meva aportació:
La cigarreta li penja del
llavi inferior, que, ple de maquillatge, l'impregna de carmí en cada
mínim moviment que fa. Xerraria pels descosits, però ja n'està
fart, dels pocapenes que emplenen aquest tuguri. L'absenta, quasi bé
gens diluïda, l'ajuda a fer el cor fort. Si parlés, un cop més,
de les cabòries que el capfiquen, sonaria a tòpic. Aquell
pallasso que fa riure i per dins el corseca la tristesa més
profunda... Sembla un argument de novel·la barata, de tripijoc
de paper cuixé. En té prou amb les ínfules d'altivesa de la
donzella que papalloneja pel local a la recerca d'un camàndules
capaç de pagar-li una nova consumició; el pitram generós, captiu
en un vestit tan cenyit com escadusser, és l'aval per garantir una
nit de disbauxa que, degut a un contratemps de darrera hora, tret de
la màniga com l'as guanyador, haurà d'ajornar-se in aeternum.
Fa una nova pipada abans
de deixar la fitxa triada, que pretén dificultar la jugada següent
al coronel o, si més no, al Van Gogh de la contrada. Aquell parell
de personatges que pul·lula dia sí dia també per l'antre que
durant hores els serveix de llar a tots plegats. No s'hi juguen
massa, només el prestigi de ser un pèl millors de forma aleatòria.
Perquè la sort sempre va per barris, i tan arbitràriament que se'n
fa creus. Si no que li diguin als seus col·legues de taula; entre
l'alcoholisme d'un Adrien Henry d'anar per casa i l'alienació de
l'altre —el malnom sembla haver absorbit l'home i el fa interpretar
un paper que no li escau, excepte per l'aparença— tindria penúries
per eclipsar les seves, que guarda hermèticament al fons de les
seves vísceres de plom.
Però el doble quatre que
acaba de deixar caure damunt de la taula el pintamones és del tot
inesperat. Li caldrà arreplegar una nova fitxa i perdrà l'avantatge
que els duia i, segons les seves càbales, l'hauria fet guanyador. De
cua d'ull, intercepta el somriure mofeta de l'altre artista cèlebre
de la taverna. El seu Ramon Casas de nyigui-nyogui supervisa cada
moviment que efectua aquella trinca veïna. Com si fos més
interessant el joc aliè que la companyia que té, i que no respon al
títol d'esposa. Ni tan sols d'amant. Almenys així ho indica la
tarifa que li toca pagar a l'impressionista sitgetà de fireta, a
banda del xampany i del conyac francesos, sense esmentar capricis i
joies.
Abans que perdi aquesta
partida, sotja el llop de mar d'aigua dolça que, d'esquena a ells,
humiteja la burilla consumida. No en té ni cinc per al tabac, però
sempre troba xavalla en qualsevol butxaca perquè la cambrera li
allargui l'amnèsia gràcies a la ratafia. Demà no sabrà en quin
port ha deixat atracat el seu vaixell, ni recordarà el dia en què
va menjar a casa i calent. Mentrestant, s'acomiada de les quatre
monedes que ha perdut aquesta vegada. Encara té temps per a un nou
intent de guanyar aquesta nit. No hi ha braços oberts que l'esperin
ni tristeses per alegrar amb els seus esquetxos còmics. Remena
novament les fitxes del dòmino, emparat pels fanalets més estridents que es puguin imaginar; del llavi inferior li penja la
cigarreta.
Relats Conjunts
Relats Conjunts
