Ràbia (o Estàtica majestàtica)(Niporepte100)

Encén la ràbia
Contra natura. L'arbre
És el clar indici
Que el bosc és majestàtic,
Superior a l'home.

Pèrgoles (o Escandinàvia)(Melorepte232)

Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.

Delícia de l'Alcúdia

Prepara't sempre
Pel temps de les magranes:
Serà misteri
Enmig de les paraules
Dites, camí de l'autumne.

[imatge de Rosabel Gumbau]

Solitària planúria (o Quilòmetres exànimes)(Relats Conjunts)

La senda és llarga, extensa i, malgrat el seu aspecte, gens fàcil de recórrer. Trobaràs els perills de la nit més obscura, el desànim que habita les venes, la quietud del silenci quan és amarg cada mot que no pots pronunciar degut a la soledat forçosa. Mira enllà, cap al capvespre sangonós que tenyeix els núvols i els somnis: ha vingut per a guarir ferides amb sal, amb sorra, que mastegues en despertar. La timba, que s'enlaira per fer-te caure al buit, té el nom de les llàgrimes plorades.

Sigues pelegrí, com llop solitari enmig de la multitud. I construeix el teu camí entre els records i l'esperança, la imperdible, verd maragda com els ulls que et devoren quan t'observen; sigues romeu i eremita, i en la carn notaràs allò que sembla que hagis perdut. En la planúria, el sol és més mordaç i crea miratges, que pots creure o deixar enrere. Caminaràs, llavors, o faràs marrada per retornar al punt de partida? Facis el que facis, la mà estesa sempre apareixerà, en l'indivisible horitzó.

Només fa falta ser agosarat per creure en un mateix...

Relats Conjunts 

In-de-pen-dèn-ci-a (o Vèrbola pretèrita)

De vegades, el comiat no arriba amb paraules; són gestos i accions que, lentament, obren camí enmig d'una ferida, que no sagnarà per molt que hi furguin les vexacions o els insults.

De vegades, escoltar el so de la pluja en el veïnat aixopluga de la tempesta futura, quan l'aigua ha estat mar d'intempèrie des de l'inici, allà on l'horitzó delimitava els somnis.

De vegades, la vetlla és el preludi d'una albada esplendorosa, on el passat SOLS és un cúmul de vivències, on la llibertat té el nom del vent, sense carn feta llast ni segles de cadenes.

De vegades, despertar és enlluernar-se al primer moment per seguir el camí veritable, cap a la llum i que la defallença no aparegui mentre es fa via cap a la independència.



**La meva participació en la proposta de la cadena de blogs, seguint a en Gazophylacium i enllaçant-lo amb en Deric