Desperta pel silenci que omple l'habitació. És a les fosques, però les escletxes de la persiana mal abaixada permeten intuir que ja s'ha fet de dia. I la silueta del finestral és emmarcada per una lluminositat evident. Atordit encara, es lleva i apuja la persiana tot palpant intuïtivament el lloc aproximat de la cinta. Sense encendre cap llum. Els raigs de sol que entren són feridors, l'obliguen a cloure els ulls amb força. És migdia com a mínim. Per la intensitat del feix de llum. Perquè encara no ha tingut esma de comprovar l'hora a les busques del despertador. No li agraden els rellotges digitals, tampoc és partidari del mòbil. Es considera auster i senzill, i totes aquestes andròmines modernes l'atabalen. Mentre arrossega els peus cap al lavabo, observem que l'habitació és un complet desordre. Roba bruta i rebregada pel terra, llençols tacats d'una ronya considerable, les fundes dels coixins amb un visible cercle de greixum on deu reposar el cap...
Igual que amb l'endreç de l'habitació, no és gaire meticulós en la seva higiene personal. La visita al lavabo es pot resumir en tres accions brevíssimes: orinar, aplicar-se desodorant a les aixelles i fregar-se la cara amb una tovallola humida. Res més. Com que duu el cabell curt, no es nota l'acumulació de brutícia que ha anat dipositant en el seu cap, tot i que alguns flocs esparsos no segueixen el conjunt capil·lar. Per això, no es pentina.
En abandonar l'estança, comprovem que no només l'habitació és un caos. El passadís que comunica el dormitori i el lavabo amb la resta de l'habitatge és un cau de brutícia i de volves de pelussa i de fils i de pols. El corrent ínfim d'aire que provoca en travessar el passadís fa que les volves segueixin el traçat de la seva trajectòria. Fins que topen amb la fulla de la porta; allà, en l'espai entre el terra i la porta, s'acumularan, com tantes d'altres volves que s'hi han adherit. Però ell segueix endavant, fins al rebedor. L'espectacle que hi trobem és difícil d'explicar. Perquè el nombre de sobres sense obrir i els fulletons propagandístics s'intercalen de manera arbitrària com si es tractés d'una barrera de paper, just a l'alçada de l'obertura de la porta que fa les funcions de bústia. És un perímetre allargassat, com si les darreres trameses obliguessin les primeres a cedir el seu lloc d'origen.
Ell s'atura davant de la pila de cartes i de propaganda. Per un moment sembla que busqui alguna cosa, com si fos capaç de discernir els sobres d'avui del correu acumulat. Els seus ulls es mouen veloçment, resseguint el munt de papers. Potser si s'aproximés a ell trobaria allò que cerca, potser si s'inclinés i inspeccionés els sobres un a un ho aconseguiria. Però res d'això succeeix. La inspecció és supèrflua, quasibé podríem dir que inexistent, si no fos per la intensitat del moviment dels seus ulls durant el breu període que ha durat. Dubta. Recula un parell de passes. Cessa el moviment endarrere. Pensa, reflexiona.
Mitja volta i entra a la sala d'estar. Les persianes també són abaixades però la claror que entra al seu dormitori l'ajuda per saber on són les cintes i apujar-les. N'apuja una i contempla l'exterior. És tardor, el jardí ha patit les ràfegues de vent de la darrera setmana, la gespa és coberta per complet del fullam dels arbres que hi té plantats. Una morera, el racó dels cactus, dos llimoners, un nesprer. No n'ha fet podar cap, i la que més acusa aquesta decisió és la morera, que ha escampat les fulles mortes pertot arreu. També al porxo hi ha una catifa de fulles groguenques i marrons considerable. Deixa d'observar aquesta banda del jardí i es decideix a apujar l'altra persiana. Un vallat de vímet i azalees davant, un xiprer d'agulla al fons, un parell de ficus i un taronger al bell mig de les dues plantes. I el mateix escampall de fulles en aquesta part del jardí, que es barreja amb les flors i les fulles de les azalees.
Surt de nou al rebedor, ensopega amb les cartes més a la vora de la porta d'entrada a la cuina i n'agafa la maneta. L'aire que arriba al seu nas és pudent, de descomposició. La bossa de la brossa damunt del marbre és plena a vessar. Envasos buits, safates de carn, fruites mig menjades... La pica també és plena de plats bruts, que no han estat escurats, amb restes de menjar encara visibles. Dins del frigorífic només unes peces de fruita escampades sense concert, amb indicis de floridura, i un parell d'ampolles de vi encetades, destapades. A través de la brutícia dels vidres de la cuina, sabem que el sol resplendeix encara amb la mateixa força. Les busques del rellotge de la cuina marquen dos quarts d'una. Però ell no el mira, només es fixa en el paper rebregat damunt del marbre, una de les poques superfícies mitjanament netes que queden a casa seva. Avui tampoc no anirà a la feina. Fa dies que ho ha engegat tot en orris, que ha deixat que la casa li caigui al damunt, fins a degradar-se de tal manera que només hi hagi una única sortida. La que encara no ha tingut el valor de seguir. Intenta allisar el paper, endebades, perquè va rebregar-lo amb ràbia en trobar-lo fa una setmana. Allò que durant mesos era previsible s'havia tornat realitat en aquell paper, quatre breus paraules escrites amb pressa però, malgrat haver-se escrit a corre-cuita, tan punyents com si hagués estat una carta de vuit fulls. Perquè tota ruptura és dolorosa, però el pitjor és el comiat sense poder-se pronunciar ni defensar.
25/2/10
Aquàtica (Dibuixet)
La veu del riu és vida,
Carreu que es carrega a les espatlles
I es durà fins a la desembocadura,
O la fi, com li vulguis dir.
Aquàtica, somnàmbula, potser també vital,
La seva paraula és excelsa com un déu
Que no ens ajudarà mai, perquè la seva
Existència és qüestionable.
I suro, surem damunt del llagut dels jorns,
La barca d'or que s'erosiona en cada
Batec del vent, en cada embat de l'aigua.
I les rialles emmascaren la llàgrima
Que, just dessota del maquillatge, emana,
Com la vida humana que ressona al fons del riu.
Carreu que es carrega a les espatlles
I es durà fins a la desembocadura,
O la fi, com li vulguis dir.
Aquàtica, somnàmbula, potser també vital,
La seva paraula és excelsa com un déu
Que no ens ajudarà mai, perquè la seva
Existència és qüestionable.
I suro, surem damunt del llagut dels jorns,
La barca d'or que s'erosiona en cada
Batec del vent, en cada embat de l'aigua.
I les rialles emmascaren la llàgrima
Que, just dessota del maquillatge, emana,
Com la vida humana que ressona al fons del riu.
23/2/10
Ànima (Repte Clàssic CDXIII)
L'Angèlica ha de morir. No sé per què però ho he sabut en acabar d'escollir el nom d'aquest personatge. No té ànima, ni rostre, potser tampoc no he pensat en els seus vincles familiars o per quin motiu s'han reunit a casa seva, al jardí amb piscina de la seva torre d'estiueig. Només tinc una cosa clara: l'Angèlica ha de morir.
He imaginat les taules parades, plenes a vessar de copes i de plàteres amb canapès i pastes de full salades, beguda a dojo, des de cava i vins diversos, fins a refrescs i aigua embotellada. No hi ha res deixat a l'atzar en aquest ordre quasi militar de les taules. Fins i tot el ponx té la quantitat idònia d'ingredients per fer-lo exquisit.
El lector pensarà, arribat a aquest paràgraf, que l'avantatjo perquè sé tot de l'Angèlica però, de fet, conec les mateixes dades que ell, o que tu, que ara m'estàs llegint. Llavors, decideix: festa d'aniversari de casament o tan sols per haver complert un nou any? A mi tant me fa ara. També se m'acut que podria ser una reunió d'amics, res de família, excompanys d'escola o de facultat, celebrant l'aniversari de la seva graduació.
Tot d'una, apareix l'Angèlica, el personatge que he creat per a aquesta història. Podria detallar el seu aspecte, o fer quatre gargots del seu caràcter però això serà tasca del lector. Ell dirà si la vol bruna o rossa, jove o madura, alta o més aviat baixa..., si l'abrivada que tenia en els anys universitaris mica en mica s'ha amansit i ara sols és una bleda que es deixa dominar pel marit...
Enmig d'aquestes cabòries, l'Angèlica fuig de la meva consciència, sembla que m'evita, i rep els amanyacs dels amics i de les amigues (o potser són oncles i tietes, germans i cosines?). També més enllà, just a l'altra banda de la piscina, comença a entonar una melodia coneguda una orquestra de pocs components. Aquesta banda musical tampoc no l'he imaginada, com si tot hagués escapat del meu control, cosa que constato en veure que les taules ja no es troben allà on havia esmentat al segon paràgraf. És cert que continuo escrivint, però ara no segueixo parlant de la festa de l'Angèlica per l'aniversari del seu naixement o de la seva graduació col·lectiva, o potser per les bodes d'argent del seu casament. Ara sols penso en la meva pròpia existència. Les meves paraules potser m'han condemnat i he deixat que el lector decideixi la meva història, però no només aquesta història com a narració curta sinó també la meva història, i sóc tan real com l'Angèlica que fa uns minuts he encabit en aquest conte...
Respiro fondo, em tranquil·litzo, intento concentrar-me en la música festiva que sona en el jardí de l'Angèlica. Sé que ha de morir, n'estic segur. Quan deixi la ploma morirà, abans fins i tot que acabi la festa. Sense dolor, sense adonar-se'n. Però el lector també decidirà si jo he d'acompanyar-la també en la seva agonia...
He imaginat les taules parades, plenes a vessar de copes i de plàteres amb canapès i pastes de full salades, beguda a dojo, des de cava i vins diversos, fins a refrescs i aigua embotellada. No hi ha res deixat a l'atzar en aquest ordre quasi militar de les taules. Fins i tot el ponx té la quantitat idònia d'ingredients per fer-lo exquisit.
El lector pensarà, arribat a aquest paràgraf, que l'avantatjo perquè sé tot de l'Angèlica però, de fet, conec les mateixes dades que ell, o que tu, que ara m'estàs llegint. Llavors, decideix: festa d'aniversari de casament o tan sols per haver complert un nou any? A mi tant me fa ara. També se m'acut que podria ser una reunió d'amics, res de família, excompanys d'escola o de facultat, celebrant l'aniversari de la seva graduació.
Tot d'una, apareix l'Angèlica, el personatge que he creat per a aquesta història. Podria detallar el seu aspecte, o fer quatre gargots del seu caràcter però això serà tasca del lector. Ell dirà si la vol bruna o rossa, jove o madura, alta o més aviat baixa..., si l'abrivada que tenia en els anys universitaris mica en mica s'ha amansit i ara sols és una bleda que es deixa dominar pel marit...
Enmig d'aquestes cabòries, l'Angèlica fuig de la meva consciència, sembla que m'evita, i rep els amanyacs dels amics i de les amigues (o potser són oncles i tietes, germans i cosines?). També més enllà, just a l'altra banda de la piscina, comença a entonar una melodia coneguda una orquestra de pocs components. Aquesta banda musical tampoc no l'he imaginada, com si tot hagués escapat del meu control, cosa que constato en veure que les taules ja no es troben allà on havia esmentat al segon paràgraf. És cert que continuo escrivint, però ara no segueixo parlant de la festa de l'Angèlica per l'aniversari del seu naixement o de la seva graduació col·lectiva, o potser per les bodes d'argent del seu casament. Ara sols penso en la meva pròpia existència. Les meves paraules potser m'han condemnat i he deixat que el lector decideixi la meva història, però no només aquesta història com a narració curta sinó també la meva història, i sóc tan real com l'Angèlica que fa uns minuts he encabit en aquest conte...
Respiro fondo, em tranquil·litzo, intento concentrar-me en la música festiva que sona en el jardí de l'Angèlica. Sé que ha de morir, n'estic segur. Quan deixi la ploma morirà, abans fins i tot que acabi la festa. Sense dolor, sense adonar-se'n. Però el lector també decidirà si jo he d'acompanyar-la també en la seva agonia...
Rèmora (RPV118)
en degotís
els somnis
i cavalquen la gota
i el traç
i la quietud
de l'instant
que ha llepat el llenç
i sotjo
la rèmora del temps
el fons del pou
la fragància
de tot allò que és creat
del no-res
morir tal volta sigui respirar massa lentament...
guardo la porta
el sòcol dels espais per descobrir
l'ampit d'allò que esdevé
ignot malgrat ésser conegut
i deixaré que el pany
sigui furgat pels insectes
de la fugida
més enllà del món
que ens envolta
plany cromàtic
constant llagrimeig
pregonesa insondable
i empresono la premissa
de fremir en la frenesia
d'un creador sense mides
sense pautes
ni feines endarrerides
morir tal volta sigui restar en silenci massa estona...
els somnis
i cavalquen la gota
i el traç
i la quietud
de l'instant
que ha llepat el llenç
i sotjo
la rèmora del temps
el fons del pou
la fragància
de tot allò que és creat
del no-res
morir tal volta sigui respirar massa lentament...
guardo la porta
el sòcol dels espais per descobrir
l'ampit d'allò que esdevé
ignot malgrat ésser conegut
i deixaré que el pany
sigui furgat pels insectes
de la fugida
més enllà del món
que ens envolta
plany cromàtic
constant llagrimeig
pregonesa insondable
i empresono la premissa
de fremir en la frenesia
d'un creador sense mides
sense pautes
ni feines endarrerides
morir tal volta sigui restar en silenci massa estona...
Insistència (Melorepte95)
Vull aconseguir el silenci
Per parlar
Del teu rostre, del teu cor.
Un fet va?
Perquè sabré que m'estimes
En l'instant
Que vegi als teus llavis tendres
Un goig gran.
Lluito contra la distància,
Vers la mar,
Que de nou de mi t'allunya;
I l'atzar
De retrobar-te serà
La mel pura,
La joia extrema tenaç
Que assegura
Un futur al teu costat.
Vull aconseguir el silenci
Per callar
Perquè ta boca s'emplena
De lilà
Quan imagino el demà.
Per parlar
Del teu rostre, del teu cor.
Un fet va?
Perquè sabré que m'estimes
En l'instant
Que vegi als teus llavis tendres
Un goig gran.
Lluito contra la distància,
Vers la mar,
Que de nou de mi t'allunya;
I l'atzar
De retrobar-te serà
La mel pura,
La joia extrema tenaç
Que assegura
Un futur al teu costat.
Vull aconseguir el silenci
Per callar
Perquè ta boca s'emplena
De lilà
Quan imagino el demà.
Pèrdua (Una proposta per a Relats conjunts)
...si més no, encara puc sentir la nit; la humitat en l'ambient, la brisa fresca acaronant la pell, els udols llunyans de gossos domèstics o llops salvatges. I el gust de la resina dels pins a la llengua, endut per aquesta brisa que, de ben segur, pentinaria la teva cabellera, si poguessis ser aquí, al meu costat.
Diumenge, 14 de febrer. Ha tornat a fer-se de nit, i la foscor no sembla tan cruel avui perquè hi ha lluna nova. Em vas repetir tants cops que, malgrat no haver-hi lluna, els estels il·luminaven igualment els nostres somnis... Tenies facilitat de paraula, tanta que quedava bocabadat cada cop que m'explicaves qualsevol història. I tantes i tantes nits que m'adormia bressolat per la teva veu mentre llegies per als dos...
Però ja fa setmanes que no puc llegir ni escoltar com em llegeixes. Tampoc sé com calmar el dolor, que ja no és físic, de la teva absència. Palpo i oloro i sento i tasto tot allò que puc reconèixer i que em ratifica que he sobreviscut. Fins i tot la rugositat d'un full que voldria omplir-te de paraules de perdó per haver estat el culpable de la teva mort. Hauria d'haver-te escrit unes paraules de perdó, encara que no les puguis llegir ja. Però jo també vaig sortir malparat de l'accident, tant físicament com psicològica.
Passo la mà per la làpida, la que segella la teva tomba. Hi he arribat gràcies a l'ajut del gos pigall i d'en Toni, el meu germà. Ell m'ha d'explicar les característiques de la pedra, la inscripció que hi ha (els meus dits encara no saben reconèixer-ne les incisions), i cada detall fa que brolli una nova llàgrima d'aquests meus ulls cegats. Només tinc aquestes paraules per disculpar-me; et serveixen?
Relats conjunts
Diumenge, 14 de febrer. Ha tornat a fer-se de nit, i la foscor no sembla tan cruel avui perquè hi ha lluna nova. Em vas repetir tants cops que, malgrat no haver-hi lluna, els estels il·luminaven igualment els nostres somnis... Tenies facilitat de paraula, tanta que quedava bocabadat cada cop que m'explicaves qualsevol història. I tantes i tantes nits que m'adormia bressolat per la teva veu mentre llegies per als dos...
Però ja fa setmanes que no puc llegir ni escoltar com em llegeixes. Tampoc sé com calmar el dolor, que ja no és físic, de la teva absència. Palpo i oloro i sento i tasto tot allò que puc reconèixer i que em ratifica que he sobreviscut. Fins i tot la rugositat d'un full que voldria omplir-te de paraules de perdó per haver estat el culpable de la teva mort. Hauria d'haver-te escrit unes paraules de perdó, encara que no les puguis llegir ja. Però jo també vaig sortir malparat de l'accident, tant físicament com psicològica.
Passo la mà per la làpida, la que segella la teva tomba. Hi he arribat gràcies a l'ajut del gos pigall i d'en Toni, el meu germà. Ell m'ha d'explicar les característiques de la pedra, la inscripció que hi ha (els meus dits encara no saben reconèixer-ne les incisions), i cada detall fa que brolli una nova llàgrima d'aquests meus ulls cegats. Només tinc aquestes paraules per disculpar-me; et serveixen?
Relats conjunts
15/2/10
Versant "Una sortida digna", de Jesús M. TIBAU
Aquesta alba, que em dóna la bellesa del cigne
Perquè de llum impregni el meu viure funest,
Perquè de nou hi regni l’esperança només,
En el meu cor s’empara, que al silenci es resigna.
Aquest àngel, que evita que caigui en el maligne
Abisme que em repugna amb el seu igni bes,
Contra la llangor pugna, vers el designi prest
D’un déu que m’aclapara amb el seu dol indigne.
Però l’ocàs, que sagna dins meu i que és el signe
De l’obscuritat magna, tornarà a lligar el rest
Al voltant de ma sina si em fuig el cigne insigne?
Però el crepuscle –regna que la Mort em designa
En el seu pregon Regne-, tornarà al meu recés
Si l’angel emmetzina una sortida digna?
Per a la proposta de Jesús M. Tibau (a Tens un racó dalt del món)
Instants sirgats (Boscúria)[RPV117]
Potser l'aroma d'un cafè rememora
Dots de núvia,
Sota el fullam
Dels arbres estàtics que poblen
El record i la memòria,
El caramel en l'aram,
I un capvespre que enamora
El sortilegi dels núvols,
L'arpegi dels còdols
En la pell aquàtica
D'un silenci que ha nascut
Per trencar-se...
II
...Lluny, més enllà de Montjuïc,
La mar s'esberla contra les roques,
I serà escuma, vel de la núvia
Que espera amb impaciència
Un timbaler de les llambordes
Que l'ofrenarà amb llavis i mots...
III
...Si més no, el capvespre retorna.
I et daria l'eufòria de l'entorn,
Del temps lliure deixat en mans de l'atzar,
Com l'atzur i la tarongina,
Que flairem arreu, vinguts d'enlloc,
O d'un lloc ignot.
Jaiem, albirem l'eixam de persones
Que emplena la boscúria feta ciutat.
6/2/10
Vísceres (Repte Clàssic CDXII)
...Un cop dins, veus les parets de la primera estança plenes de gargots. Línies rectes i corbes que no perfilen res concret, aparentment. Semblen haver estat traçades amb les ungles, pels rastres marronosos de sang seca que la penombra et permet endevinar. T'atures. Vols escoltar amb més precisió qualsevol soroll que es produeixi dins de l'edifici abandonat. És enorme, però de ben segur que el so més ínfim pot augmentar considerablement fins fer-lo audible. Una remor amb intermitències s'escolta a la llunyania...
em giro cap a totes bandes... però no aconsegueixo percebre't; ets dins del meu cap?... o t'amagues perquè no pugui enxampar-te ningú?... ni jo puc fer-ho? m'has enganyat,... ho he endevinat! no he... trobat les portes cap al teu reialme: he furgat les parets però cap pom daurat... ni cap pany no ha aparegut... hi he deixat els dits en carn viva, el sacrifici no és suficient? he... recorregut els camps que m'indicares, he trobat les plantes... que vas revelar-me, n'he ingerit les llavors dels seus fruits... però no hi ha cap indici de la teva saviesa, ni del teu tron... on ets? digues-me, per què te m'ocultes ara que saps que et serveixo amb fidelitat i sense dubtar ni un sol instant?
...A la llunyania, veus l'anyell degollat en creuar el llindar de la següent porta. Els membres i el ventre esbatanats, deixant a la vista les vísceres d'un color rogenc. Puden el pelatge i els òrgans que comencen a corrompre's, i el bassal de sang i orina s'escampa al voltant de l'animal sacrificat. Els teus narius s'emplenen d'aquesta aroma infecta que ofèn qualsevol persona...
he esquinçat la túnica perquè no sembla servir... aquesta tela, i ja hauria cremat tots els llibres que he cercat... amb la dèria del dement que s'ha apoderat de la meva ment, però encara em resta un bri d'esperança... de trobar-te, que els conjurs que formulo funcionin per ajudar-me a cercar la llum del teu coneixement... on ets? per què no escoltes la meva crida? agonitzo, l'estramoni... em crema les entranyes, la belladona em recorre per les... venes i batega a les temples. em fuig la vida, ho sento... la sento marxar segon... a segon... se m'escola i... no puc... aturar-la... ja... és... massa... tard...
...Qualsevol persona esbrinaria que aquesta remor és un deliri, una veu humana que es lamenta. És una veu cada cop més feble la que ressona a escassos metres de tu. Esquives els símbols dibuixats al terra, amb la sang de l'anyell sacrificat, la veu s'apaivaga, i quan més t'hi apropes sembla que sigui més llunyana, com si la persona que parla fugís. Però perceps què succeeix: agonitza. No corres, segueixes amb el mateix ritme. En travessar la darrera llinda, descobreixes l'humà estirat a terra. Ha deixat de respirar. La túnica esquinçada, la bromera que li curulla les comissures, els ulls en blanc. Endevines que era l'home que et reclamava fervorosament. Però has deixat que fracassés en l'intent de trobar-te perquè també endevinaves la seva feblesa.
em giro cap a totes bandes... però no aconsegueixo percebre't; ets dins del meu cap?... o t'amagues perquè no pugui enxampar-te ningú?... ni jo puc fer-ho? m'has enganyat,... ho he endevinat! no he... trobat les portes cap al teu reialme: he furgat les parets però cap pom daurat... ni cap pany no ha aparegut... hi he deixat els dits en carn viva, el sacrifici no és suficient? he... recorregut els camps que m'indicares, he trobat les plantes... que vas revelar-me, n'he ingerit les llavors dels seus fruits... però no hi ha cap indici de la teva saviesa, ni del teu tron... on ets? digues-me, per què te m'ocultes ara que saps que et serveixo amb fidelitat i sense dubtar ni un sol instant?
...A la llunyania, veus l'anyell degollat en creuar el llindar de la següent porta. Els membres i el ventre esbatanats, deixant a la vista les vísceres d'un color rogenc. Puden el pelatge i els òrgans que comencen a corrompre's, i el bassal de sang i orina s'escampa al voltant de l'animal sacrificat. Els teus narius s'emplenen d'aquesta aroma infecta que ofèn qualsevol persona...
he esquinçat la túnica perquè no sembla servir... aquesta tela, i ja hauria cremat tots els llibres que he cercat... amb la dèria del dement que s'ha apoderat de la meva ment, però encara em resta un bri d'esperança... de trobar-te, que els conjurs que formulo funcionin per ajudar-me a cercar la llum del teu coneixement... on ets? per què no escoltes la meva crida? agonitzo, l'estramoni... em crema les entranyes, la belladona em recorre per les... venes i batega a les temples. em fuig la vida, ho sento... la sento marxar segon... a segon... se m'escola i... no puc... aturar-la... ja... és... massa... tard...
...Qualsevol persona esbrinaria que aquesta remor és un deliri, una veu humana que es lamenta. És una veu cada cop més feble la que ressona a escassos metres de tu. Esquives els símbols dibuixats al terra, amb la sang de l'anyell sacrificat, la veu s'apaivaga, i quan més t'hi apropes sembla que sigui més llunyana, com si la persona que parla fugís. Però perceps què succeeix: agonitza. No corres, segueixes amb el mateix ritme. En travessar la darrera llinda, descobreixes l'humà estirat a terra. Ha deixat de respirar. La túnica esquinçada, la bromera que li curulla les comissures, els ulls en blanc. Endevines que era l'home que et reclamava fervorosament. Però has deixat que fracassés en l'intent de trobar-te perquè també endevinaves la seva feblesa.
5/2/10
Límpida llàgrima tèrbola (RPV116)
Diane Arbus. Fotògrafa.
No imatges, no enigmes, jócs per acoblar-se.
Dues ciutats o una dona?
Un misteri sota el turbant,
Imant que genera i atrau la pregunta,
Per què?
Nova York 1966.
96 Nook vary 61.
I qui reconeix el conqueridor
Que devastarà països, que assassinarà
Innocents quan sols és una criatura, un nadó?
Qui recordarà el dèspota i el tirà
Quan sigui només una mirada lànguida,
Un plor efímer, una gota que transforma l'aigua
I la sal en límpides llàgrimes tèrboles?
Tundra tan bomba.
Dona amb turbant.
Blanc o nacre; negre o eben.
Cal la metàfora per parlar de la vida?
Paraules i verbs, moviments cinètics,
Cossos ignots en desconeguts paratges,
Imatges que són miratges,
Com el desert que ens habita.
Repte Poètic Visual.
Precipitate love us.
Juga amb nosaltres l'anagrama,
O realment ens demana que l'estimem?
Amb presses.
En crear o en parlar, potser?
No en sabrem pas, els motius.
Serà millor arribar a la fi...
Minúscula infància pròdiga (Melorepte93)
...I hi ha vegades que sols una imatge
Porta pau i calma, consol i repòs,
Llera segura enmig del torrent de la vida.
I, fràgilment, bastim somnis damunt dels nostres caps,
En núvols que resisteixen l'embat de mils de corrents.
Per això, demanar que s'aturin les llàgrimes
Sembla una tasca poc àrdua, fàcil d'assolir,
Un nou horitzó on deixar-hi el sol que ens il·lumina.
Cavem el nostre futur o ja és escrit?
Deixem alguna cosa a l'atzar del demà?
O gosem que sigui mutable com les estacions?
Deixa de plorar, pare, fes que la pupil·la
Aboqui feixos d'humanitat en els meus mots,
Que els sobrevisqui del silenci de la teva absència.
Potser així l'enyorança que sento en escoltar-te
S'alleugi, es consumi enmig de la joia de retrobar-me,
Nadó pròdig en la rebel infantesa que m'emparava...
Porta pau i calma, consol i repòs,
Llera segura enmig del torrent de la vida.
I, fràgilment, bastim somnis damunt dels nostres caps,
En núvols que resisteixen l'embat de mils de corrents.
Per això, demanar que s'aturin les llàgrimes
Sembla una tasca poc àrdua, fàcil d'assolir,
Un nou horitzó on deixar-hi el sol que ens il·lumina.
Cavem el nostre futur o ja és escrit?
Deixem alguna cosa a l'atzar del demà?
O gosem que sigui mutable com les estacions?
Deixa de plorar, pare, fes que la pupil·la
Aboqui feixos d'humanitat en els meus mots,
Que els sobrevisqui del silenci de la teva absència.
Potser així l'enyorança que sento en escoltar-te
S'alleugi, es consumi enmig de la joia de retrobar-me,
Nadó pròdig en la rebel infantesa que m'emparava...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)