Andròmina (Repte Clàssic CCCIC)

Quan l'esclafa, del seu cos sorgeix una bombolla que es mou amb desfici. La mosca, que instants abans havia atrapat entre els seus dits, ja és morta però les larves es comencen a retorçar sobre sí mateixes en sentir massa aviat el contacte de la llum i de l'aire. A en Julian Jones li agrada veure-les penetrar sense miraments el cos de la mosca, furgar l'abdomen que les acollia tot just uns segons enrere, alimentar-se de la substància de la seva progenitora. Potser això és la mort, un estat instintiu que s'endega amb el preludi d'una naixença asilvestrada i segueix amb una vida de turments, pensa en Julian mentre l'Anthony Napse apareix per la porta de l'oficina.

En el lapse de temps en què l'Anthony deixa la gavardina, en Julian deixa d'escriure i cobreix la Underwood. Ja tornes a badar amb aquesta andròmina?, és el bon dia que toca darrerament. De vegades, la primera frase no arriba fins que en Julian li demana permís per anar a esmorzar. En escoltar aquesta pregunta, que tornarà a ser retòrica, abaixa les parpelles uns instants com contestant afirmativament. Però el que passa pel cap d'en Julian és un pensament que creu amb fermesa. No és una andròmina, imbècil, aquesta màquina d'escriure et pot matar. Ho pensa però no ho dirà. Perquè, si ho diu, l'Anthony esclafirà a riure i es mofarà d'ell i de la seva Underwood, la mateixa que va trobar a les golfes un parell de setmanes enrere. El mateix escenari on, fa deu anys, va aparèixer degollada la seva tieta, a mans de l'oncle Malachi. Fidel a les seves creences, va respectar el jurament de llur unió. Fins que la mort els va separar...

I des que ell i la seva filla Margaret van trobar la màquina d'escriure, en Julian no ha deixat de tenir malsons en què se li revela aquest secret, pronunciat per l'oncle Malachi, l'anterior propietari de la màquina. La Underwood és capaç de fer realitat els desigs homicides de qui hi escriu. Amb la reiteració dels malsons, en Julian ho ha volgut provar. Però sense resultats. La víctima escollida és el mateix Anthony, la persona que suporta i que pot observar amb més meticulositat. Sí que és cert que, durant els dies que ha estat experimentant amb la frase L'Anthony Napse mor asfixiat avui. Però només ha aconseguit uns accessos de tos mínims que, en ple hivern, són difícils de vincular amb la Underwood.

Avui, però, en Julian ha passat per la papereria, com cada matí, i, a més de lliurar-li el diari, en Jeremy l'ha sorprès amb la notícia de l'arribada del carret de tinta que esperava. Per a l'andròmina, Anthony, ha pensat mentre somreia. Així ha arribat a l'oficina. Amb el diari, que ha deixat descuidat damunt de la taula de l'Anthony Napse, i el carret de tinta que ràpidament ha canviat. Ho ha volgut provar però l'Anthony l'ha interromput a mitja escriptura. L'Anthony Napse mor asfixia podríem llegir si descobrissim la Underwood. Cinc lletres només. Sis caràcters i llestos. I la profecia d'en Malachi Jones es corroborarà o s'esvairà. Un cop de calaix i en Julian polsa la t i el tabulador tot seguit. L'Anthony, a poca distància d'ell, estossega sorollosament. Però res més. La a i la v són a prop però la u i la i encara ho són més. No s'arriscarà fins que l'Anthony no surti a esmorzar. La tos segueix, i sembla que no s'atura. I si és cert que...?

Enmig d'aquest pensament, l'Anthony s'aixeca i corre cap al lavabo. A beure una mica d'aigua. En Julian l'observa i, mentre l'Anthony omple el got, aprofita per polsar les quatre tecles que li manquen per acabar la frase que escrivia. Amb el clic de la i, el cos de l'Anthony es desploma davant de la pica del lavabo. Ha funcionat, pensa amb fredor en Julian Jones. I un somriure maliciós se li dibuixa al rostre. Esperarà cinc minuts i, de no canviar res, trucarà una ambulància. Però un nou pensament, encara més maliciós, li apareix a la ment. Se sent extasiat amb el descobriment dels atributs reals de la seva Underwood, perquè ara és seva. I té a les seves mans la mort de qualsevol persona. Fins i tot, la de la seva esposa. Per què no? Seria irònic, d'oncle a nebot, la mort passa d'unes mans a les altres. I es repetiria la història? No, a mi mai no m'enxamparan. Els fulls seran cremats. Només dos cops, i prou, pensa mentre canvia el full escrit per un de nou.

I es disposa a fer servir la mateixa fórmula. Només canviant els noms. La Margaret Jones mor asfixiada avui. Ho ha escrit sense dubtar-ho. I amb una sang freda que l'esparvera. Ara només esperarà, igual que amb la trucada a l'ambulància. Aquesta la posposa, vol rebre la satisfacció de la notícia de la mort de la seva esposa. Esperarà cinc trucs i s'amoïnarà, falsament, i telefonarà alguna veïna perquè s'arribi fins al seu domicili, que li digui a la Margaret que avui no podrà dinar a casa perquè l'Anthony ha mort i la veïna el telefonarà per informar-lo que la Margaret és morta. Que l'ha trobada al terra blavosa i sense pols i...

Cinc minuts després d'això i abans de telefonar una ambulància, marca el número de casa seva, i, estranyament, al tercer truc qui agafa el telèfon és la seva esposa, la Margaret Jones. Plora, sanglota, el reconeix. Només pronuncia quatre paraules abans d'explotar amb gemecs i crits de boja. En Julian Jones calla, no sap què dir. Per dos motius. Perquè la Margaret no és morta i per la notícia que ha rebut. La Margaret Jones, nom de casada de Margaret Ashbery, li ha comunicat que la Maggie, la Margaret Jones, la filla dels dos, ha mort en desplomar-se de sobte al pati de l'escola. Mentre el món se li cau sobre, en Julian abaixa la mirada fins a la taula. Les larves ja no es mouen. També han mort.

Celístia (RPV103)

Resseguir les restes del camí trescat per la saliva,
Sentir-se viva i esdevenir xiuxiueig en el passeig
Que va del teu ventre als teus llavis, amb els glavis
Dolços del turment desitjat i la nuesa que aclapara.

Ressuscitar enmig del gemec, entre la calma aspriva
Que no es reté a les palmes, amb les balmes del llebeig
Que resta aturat on l'esperança acabes, i per als savis
Ets enigma i misteri, eteri somni que vetlla la nit clara.

Beure a glops el doll de desig que guardes en la pell,
Assetjar el castell dels teus braços amb el mossec
I la carícia, quan la clarícia del teu bes és fruita madura.

Dormir i saber que mentre dorms somnies que ets àngel bell
Que sobrevola el meu cel estès per a tu, llençol metec
Acollit pel teu jaç de tendresa quan esdevens suavitat pura...

Piràmide famèlica (RPV101)

Per si de cas, la pedra sura i és capaç de recordar-me
Que la piràmide s'alça entre el desert de l'aigua,
Quan la vida et torna Tàntal i Sísif a la vegada,
Sense suplicis nous ni velles llàgrimes. Sols l'ànsia.
Malgrat tot, la set i la força i la gana no marxen
I s'aixopluguen de la fuga entre les meves entranyes
Que, estranyes com ombres sense nom, lluiten a estrebades
Contra la nit i la pluja i l'esquerpa solitud cansada
D'acompanyar-me, contra la mort i la carena plàcida
On no m'és permès d'acostar-m'hi perquè la cadena clava
Els meus peus al sòl, a la terra de la naixença, a la malva
I tinc l'ànim de l'ocàs, la passió del verm que traspassa
La carn i les vísceres, fins al moll de l'os, que arramba
Amb tot al seu pas, i amb el sull pensament d'aquesta gana
Ingent habito el malson d'arrossegar la pedra muntanya
Amunt, amb l'estómac buit i l'ànima deserta, i em manca
Temps per esdevenir clepsidra de l'agonia pròpia encara...