Piràmide famèlica (RPV101)

Per si de cas, la pedra sura i és capaç de recordar-me
Que la piràmide s'alça entre el desert de l'aigua,
Quan la vida et torna Tàntal i Sísif a la vegada,
Sense suplicis nous ni velles llàgrimes. Sols l'ànsia.
Malgrat tot, la set i la força i la gana no marxen
I s'aixopluguen de la fuga entre les meves entranyes
Que, estranyes com ombres sense nom, lluiten a estrebades
Contra la nit i la pluja i l'esquerpa solitud cansada
D'acompanyar-me, contra la mort i la carena plàcida
On no m'és permès d'acostar-m'hi perquè la cadena clava
Els meus peus al sòl, a la terra de la naixença, a la malva
I tinc l'ànim de l'ocàs, la passió del verm que traspassa
La carn i les vísceres, fins al moll de l'os, que arramba
Amb tot al seu pas, i amb el sull pensament d'aquesta gana
Ingent habito el malson d'arrossegar la pedra muntanya
Amunt, amb l'estómac buit i l'ànima deserta, i em manca
Temps per esdevenir clepsidra de l'agonia pròpia encara...