Intensa pluja.
Peixos de colors cerquen
Nous Universos.
Peixos de colors cerquen
Nous Universos.
31/1/12
29/1/12
Mandràgora (In Memoriam J. V. Foix)
Si pogués acordar raó i follia
J. V. FOIX.
J. V. FOIX.
Com si l'arrel callada tingués el sortilegi
Amagat entre terrossos de terra i saba silent,
Embolcallat entre màcules cegues de creixement
I esperés el moment adient per esdevenir egregi;
Com si la pluja se sembrés en el perpetu arpegi
De les gotes que inunden amb ressons el torrent
I reclamen el lligam del núvol, que marxa rabent,
Perquè la tempesta les empari fins que el món les vegi;
Com si la nit esborrés les petges d'una canilla
Salvatge en la senda de la veu clara de la neu
Abans que l'alba enrogís el cel i el record de Déu;
Desitjo servar el batec del meu cor, avui que perilla,
En braços de la mandràgora, en el glop llarg i greu
Que m'adormi per evitar la teva absència, gens lleu.
28/1/12
23/1/12
L'anàlisi (Minirepte26)
Surt de la consulta mèdica amb els resultats de l'anàlisi, biòpsia inclosa, sota el braç. Un somriure sorneguer acompanya el record de les paraules del substitut del seu metge habitual. Metàstasi... Càncer fulminant... Poques setmanes de vida... No creu cap mot d'aquell diagnòstic. I menys d'un xitxarel·lo desconegut.
Què en sabrà ell, de la meva salut de ferro?, pensa mentre es barreja amb la multitud anònima en endinsar-se en l'ampla avinguda. Accelera el pas per seguir el ritme de la gent i del seu pensament. Error mèdic... Negligència... Demanda si s'escau... Per danys a la moral... Ja se'n pot oblidar, d'exercir en la Medicina, aquest medicastre... A mi no em mata un càncer ni boig! Estic fet un roure: res de tabac, l'alcohol ben lluny i caminades saludables sempre que es pot. Ni un sol refredat m'ha postrat al llit! I ara estic en un compte enrere que em porta cap a la mort? Un error, evidentment; d'això es tracta. Demà ja parlarà amb els seus col·legues del bufet, això no quedarà aquí...
Un noi corre esperitat en direcció contrària. No el veu per poder-lo esquivar, i es produeix el xoc brutal i breu. Però ja n'hi ha prou perquè l'home es desequilibri i caigui a la calçada de l'avinguda. Amb l'estrèpit del clàxon que brama davant seu, s'adona de la presència d'un autobús metropolità que se li abalança. L'ombra enorme del vehicle l'atrapa fins que és engolit sota de la carrosseria, entre xiscles i grinyols dels pneumàtics en atropellar-lo.
Què en sabrà ell, de la meva salut de ferro?, pensa mentre es barreja amb la multitud anònima en endinsar-se en l'ampla avinguda. Accelera el pas per seguir el ritme de la gent i del seu pensament. Error mèdic... Negligència... Demanda si s'escau... Per danys a la moral... Ja se'n pot oblidar, d'exercir en la Medicina, aquest medicastre... A mi no em mata un càncer ni boig! Estic fet un roure: res de tabac, l'alcohol ben lluny i caminades saludables sempre que es pot. Ni un sol refredat m'ha postrat al llit! I ara estic en un compte enrere que em porta cap a la mort? Un error, evidentment; d'això es tracta. Demà ja parlarà amb els seus col·legues del bufet, això no quedarà aquí...
Un noi corre esperitat en direcció contrària. No el veu per poder-lo esquivar, i es produeix el xoc brutal i breu. Però ja n'hi ha prou perquè l'home es desequilibri i caigui a la calçada de l'avinguda. Amb l'estrèpit del clàxon que brama davant seu, s'adona de la presència d'un autobús metropolità que se li abalança. L'ombra enorme del vehicle l'atrapa fins que és engolit sota de la carrosseria, entre xiscles i grinyols dels pneumàtics en atropellar-lo.
22/1/12
21/1/12
Mil·límetres (Melorepte176)
La ciutat es vincula a la boca sedegosa de la brisa,
I maleeixo el somni que només m'apropa a tu quan
Et sé absent i fugissera si desperto, sol i enyoradís.
I traspuen les llàgrimes en el fonament trencadís
D'un edifici que basteixo amb monòlegs tristos, que van
Escolant-se enmig del comiat d'una vida massa grisa.
I tinc les mans sembrades de carícies que et busquen,
Els ulls palpen la llum d'un enlluernament perpetu
Per no saber cloure els parpres abans d'hora, i regiro
Els mil·límetres d'un camí recorregut, cada passa vana.
I sé els noms del fracàs, de no retenir-te amb la gana
Del desig que m'abrusa i que neix sempre que et miro,
I obtindré la paciència impacient d'un ímpetu que no veto
I, per quan retornis, aclariré els llindars del cor, que s'ofusquen.
20/1/12
Resist(d)ència mí(s)tica (RPV200)
¡Hasta la victoria siempre, libertad o muerte!
Ernesto 'Che' GUEVARA.
Ernesto 'Che' GUEVARA.
Amb la força del dèbil que només ho sembla a les palmes,
Amb la injúria de qui se sap posseïdor de la veritat,
I seràs veloç com un infant que devora el món i encara té gana.
Canta, dona, amb les melodies mil·lenàries dels pares,
Amb el servil respecte a la llar i a la terra, al poble i a la mar,
Com qui espera el primer raig de sol de l'alba rogenca
Per desvetllar els seus somnis dels esculls i fer-los realitat i far.
Corre, dona, amb la fermesa de qui coneix el camí i les dreceres,
Amb la inquietud de desitjar un destí millor, amb la il·lusió
De qui llaura el camp i el sembra i recollirà el fruit de l'esforç aviat.
Lluita, dona, amb el valor de qui es cansa d'ensopegar amb la pedra
De la injustícia, amb l'ajut dels avantpassats, amb l'orgull de servar
La veu malgrat el trepig i la mordassa. Sempre fins a la llibertat.
19/1/12
L'ària (Repte Clàssic CDXCVI)
La il·luminació minva progressivament i es fa el silenci absolut a l'auditori. I, en apujar-se el teló, els decorats que hi apareixen són d'una bellesa que astora. Però és normal que així sigui per poder estar a l'alçada de l'esdeveniment i de la música de Giuseppe Puccini. La soprano que hi actua és Rosa Raisa, sempre tan elegant, fins i tot en el paper de Tosca. Les veus dels tenors i dels barítons no han pogut eclipsar-la mai en aquesta òpera. El seu punt àlgid, diuen els experts, és l'ària Vissi d'arte, en què la soprano demostra la seva qualitat. La senyora Braun, però, ja ha quedat embadalida amb l'escenari i, en la penombra de la llotja, obre els ulls per no perdre's cap detall, quan aparegui, d'aquell cos que es mou en harmonia, d'aquella veu que arriba a notes insospitades, d'aquell rostre que és bell sota el maquillatge que l'amaga.
Perquè l'ha vista abans d'abillar-se en el personatge de Floria Tosca. Fa escassos minuts, aprofitant que té algun contacte a la Konzerthaus. I veure-la enmig de la tasca de preparar-se per a l'actuació, sense cap mena de pudor, l'ha ruboritzada i excitada alhora. S'ha fixat en els seus braços nus, en la seva roba interior, que s'entreveia a través de la gasa dels enagos. I en la parsimònia de la soprano per mantenir una conversa mitjanament coherent amb ella. Si hagués posat una mà damunt del seu cor, s'hauria adonat del grau d'excitació que li havia provocat. Tot i així, s'ha controlat la veu que, amb una calma difícil de mantenir, responia les preguntes que, gairebé de gairell, escoltava entre el torbament.
Se sent impacient ara, que sap que ha de sortir a escena en breu. Li sobra la resta de personatges, tant Mario Cavaradossi com el Baró Scarpia, com la resta de figurants. Fins i tot, li sobrarien el públic i les persones que ocupen la seva llotja. Vol tenir-la per a ella, desitja que li canti aquestes àries angelicals a cau d'orella, en petit comité i esperar-la nua i delerosa de ser abraçada i besada per aquella boca que és roja i plena de melodies perfectes. Ha restat en silenci, després de tornar del camerino, i seguirà amagant aquest desig cap a la cantant perquè no seria entesa per ningú. Ni tan sols pel seu marit. Sap que també és possible que aquest afer escandalitzés els seus amants.
Creua les cames amb més força quan la Rosa Raisa apareix en l'escena. Sent com s'humiteja el seu sexe amb la pressió de les cuixes i a conseqüència de veure la causa d'aquest foc que la crema per dins. Copsa cada nota que emet, la interioritza i es deixa acariciar per la melodia que en sorgeix. La seva pell s'eriça i, sota la roba, els mugrons se li marquen de forma discreta, només perceptible per una mirada penetrant i sotjadora. Li costa respirar, a causa de les palpitacions que van en augment. Les vol contenir i li és tan costós que, de tant en tant, deixa escapar un sospir que és interpretat erròniament pel seu marit. De nou, li deu semblar avorrit l'espectacle...
Segueix atropelladament l'argument de l'òpera, para més atenció a les intervencions de la soprano i s'abaixa el teló sense que s'adoni del temps que ha transcorregut sense emetre ni una paraula, només sospirant. S'alça el teló de nou i tot l'elenc rep l'ovació del públic, dempeus. El ram de flors per als cantants principals i, tot d'una, fora de llibret i de qualsevol exigència del paper, Rosa Raisa és besada per Beniamino Gigli, el tenor que ha interpretat a Mario Cavaradossi aquesta nit. I ella li correspon sense negar-s'hi en cap moment. Acompanyada d'una gèlida mirada, una única paraula surt de la boca de la senyora Braun:
—Marxem!
—Què et passa, Eva? —demana en un xiuxiueig el seu marit.
—Res... No res... Però cal donar un escarment a aquests bruts gossos jueus, Adolf. Aquesta meuca de la Rosa Raisa... Raitza Burchstein... no és ària com tu i com jo... —el nom real i la darrera frase són pronunciats amb una ràbia notòria. Amb la mateixa fredor que, al carrer, el gèlid novembre fueteja la ciutat de Berlín. El novembre de 1938.
Perquè l'ha vista abans d'abillar-se en el personatge de Floria Tosca. Fa escassos minuts, aprofitant que té algun contacte a la Konzerthaus. I veure-la enmig de la tasca de preparar-se per a l'actuació, sense cap mena de pudor, l'ha ruboritzada i excitada alhora. S'ha fixat en els seus braços nus, en la seva roba interior, que s'entreveia a través de la gasa dels enagos. I en la parsimònia de la soprano per mantenir una conversa mitjanament coherent amb ella. Si hagués posat una mà damunt del seu cor, s'hauria adonat del grau d'excitació que li havia provocat. Tot i així, s'ha controlat la veu que, amb una calma difícil de mantenir, responia les preguntes que, gairebé de gairell, escoltava entre el torbament.
Se sent impacient ara, que sap que ha de sortir a escena en breu. Li sobra la resta de personatges, tant Mario Cavaradossi com el Baró Scarpia, com la resta de figurants. Fins i tot, li sobrarien el públic i les persones que ocupen la seva llotja. Vol tenir-la per a ella, desitja que li canti aquestes àries angelicals a cau d'orella, en petit comité i esperar-la nua i delerosa de ser abraçada i besada per aquella boca que és roja i plena de melodies perfectes. Ha restat en silenci, després de tornar del camerino, i seguirà amagant aquest desig cap a la cantant perquè no seria entesa per ningú. Ni tan sols pel seu marit. Sap que també és possible que aquest afer escandalitzés els seus amants.
Creua les cames amb més força quan la Rosa Raisa apareix en l'escena. Sent com s'humiteja el seu sexe amb la pressió de les cuixes i a conseqüència de veure la causa d'aquest foc que la crema per dins. Copsa cada nota que emet, la interioritza i es deixa acariciar per la melodia que en sorgeix. La seva pell s'eriça i, sota la roba, els mugrons se li marquen de forma discreta, només perceptible per una mirada penetrant i sotjadora. Li costa respirar, a causa de les palpitacions que van en augment. Les vol contenir i li és tan costós que, de tant en tant, deixa escapar un sospir que és interpretat erròniament pel seu marit. De nou, li deu semblar avorrit l'espectacle...
Segueix atropelladament l'argument de l'òpera, para més atenció a les intervencions de la soprano i s'abaixa el teló sense que s'adoni del temps que ha transcorregut sense emetre ni una paraula, només sospirant. S'alça el teló de nou i tot l'elenc rep l'ovació del públic, dempeus. El ram de flors per als cantants principals i, tot d'una, fora de llibret i de qualsevol exigència del paper, Rosa Raisa és besada per Beniamino Gigli, el tenor que ha interpretat a Mario Cavaradossi aquesta nit. I ella li correspon sense negar-s'hi en cap moment. Acompanyada d'una gèlida mirada, una única paraula surt de la boca de la senyora Braun:
—Marxem!
—Què et passa, Eva? —demana en un xiuxiueig el seu marit.
—Res... No res... Però cal donar un escarment a aquests bruts gossos jueus, Adolf. Aquesta meuca de la Rosa Raisa... Raitza Burchstein... no és ària com tu i com jo... —el nom real i la darrera frase són pronunciats amb una ràbia notòria. Amb la mateixa fredor que, al carrer, el gèlid novembre fueteja la ciutat de Berlín. El novembre de 1938.
17/1/12
13/1/12
12/1/12
Trèmula (Niporepte10; 2)
Com un perfecte
Matí de primavera,
Neix el goig trèmul
D'una fulla: es despulla
Sobre la pell de l'aigua.
Matí de primavera,
Neix el goig trèmul
D'una fulla: es despulla
Sobre la pell de l'aigua.
Amfíbia (Niporepte10; 1)
furuike ya
kawazu tobikomu
mizu no oto
(Un vell estany.
Una granota hi salta:
el so de l'aigua)
Matsuo Bashō (1686)[trad. J. Pagès/J. N. Santaeulàlia]
kawazu tobikomu
mizu no oto
(Un vell estany.
Una granota hi salta:
el so de l'aigua)
Matsuo Bashō (1686)[trad. J. Pagès/J. N. Santaeulàlia]
Mentre espera l'amfibi,
L'estany reposa.
11/1/12
Gàbia (o Barbàrie)(RPV199)
A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol
S. ESPRIU.
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol
S. ESPRIU.
La veu ferma d'un home, el desig sempitern d'un poble
Que desperta del somni amb la fam de mil·lennis perduts
En la barbàrie i en la fosca?
Cal, potser, la fal·làcia i la rígida mà ferma d'un covard
Per silenciar la boca i cegar els ulls i destruir la memòria
De qui desitja recordar, veure, parlar en lluita constant
Contra la pólvora i el sabre?
Cal unes reixes per no saber com desprendre's de la pedra
A la sabata, de la incomoditat de la queixa, del dit que burxa
La llaga, la roja ferida oberta?
Cal, digueu-me, una hecatombe per imposar lleis i llengües estranyes
I renunciar al bressol matern i tastar l'amargor de la guerra contra
El poble per un sol home?
Fúria
Quan escolto el xiscle, em trobo a la cuina, amb l'olla al foc i les patates gairebé pelades. Corro cap al passadís i el panorama que descobreixo a través de la finestra és esgarrifós: una dona ha travessat el crani d'un nen. Només una part de l'empunyadura del ganivet queda visible enmig de la massa sanguinolenta del caparró. Xisclo per evitar el desmai. Reconec la roba, és la que duu el meu fill avui. I, ara que hi penso, fa estona que no l'escolto per enlloc de la casa... Un calfred em recorre l'espinada de forma immediata arran d'aquest pensament, sens dubte, el pitjor. Alço la mirada i els meus ulls topen amb l'esguard dement de la dona. Em mira i s'adona que també la reconec. La fito amb ràbia, amb la fúria de la mare que veu com li arrabassen el fruit del seu ventre. La boja deixa caure el cos inert, encara amb el ganivet enfonsat en el seu crani, el del meu fill, i l'inici de la seva aproximació cap a mi és idèntic al de la meva cap a ella. En sentir l'impacte, el mirall s'esmicola i apareix la paret nua del rebedor. Llavors és quan, presa del pànic, ho entenc tot.
Misericòrdia (Repte Clàssic CDXCV)
El veig sortir del portal, sense presses ni indicis d'haver percebut la meva presència. He arribat massa d'hora, ho reconec. Miro el rellotge i espero. M'espero una bona estona per si de cas ell s'ha descuidat alguna cosa i desfà el camí per tornar a l'apartament. Tinc temps encara. Un bon marge de temps fins que arribi l'hora habitual d'aparèixer jo. Per no despertar sospites entre el veïnat i haver de donar-li explicacions a ella. Ara no és bon moment per dir-li que fa un mes que m'han acomiadat de la feina... Tampoc no tinc tant de coratge. Tots els meus plans de futur s'esfondrarien. I, amb aquest esfondrament, també els d'ella, segurament. Decideixo prendre'm un cafè, ara que encara tinc gairebé una hora de coll. I les cabòries fugiran, potser... Perquè estic neguitós, com si fos la primera vegada que m'amago subreptíciament per no ser descobert.
Pujo els graons que separen la porteria del replà de l'apartament, sense utilitzar l'ascensor. És més ràpid així i no es notarà tant que no he fet res en tot el sant dia, excepte esperar aquest moment. M'obre en escoltar les meves passes sorolloses (aquí li dono la raó, no sóc massa discret...). Duu el barnús mig lligat i la tovallola al cap. Percebo que no porta cap més peça de roba. Sort que era jo..., li dic amb un somriure disfressat. A aquestes hores només podies ser tu, em respon amb una rapidesa i una lògica aclaparadores. Entro al domicili i el neguit encara persisteix. Les meves dots d'actor no són massa generoses, i menys les de bona qualitat. Però, haver-la trobada tot just sortint de la dutxa, em permet oblidar-me de tot i pensar en abraonar-me immediatament al seu cos. Ha notat que la desitjo amb més delit que cap altre dia i no s'enretirarà, malgrat la sorpresa d'aquests fogots.
Deixa que les meves mans s'endinsin pel barnús i engrapin els seus pits càlids. Els mugrons, amb el contacte de les meves mans fredes, es contrauen i s'endureixen de forma automàtica. I amb aquest ímpetu, remunto fins al temps d'adolescent i li xiuxiuejo que la desitjo, com si fos la primera cita, per si no li ha quedat prou clar. I no hi ha cap gana de menjar res que no siguin els nostres cossos. Avui tinc la sensació que el nostre temps és més exigu que mai, escadusser, minvant, i necessito arreplegar tot segon que pugui gaudir-la. La beso i l'acaricio com si la descobrís per primera vegada, la penetro i s'estremeix com si el meu cos li semblés estrany. No m'importa que em pertanyi menys del que hauria de ser ni que la pugui posseir un altre home, que ocupa més espai del seu cor. Ara, en aquest microcosmos de l'habitació només hi ha dos cossos nus que s'entortolliguen, encesos. En tensió fins que un orgasme salvatge i intens descarrega dins del seu sexe, barrejat amb la meva ejaculació.
M'adormo sense adonar-me'n. Amb la placidesa i la tranquil·litat de no sentir-me envaït pels problemes i per les decisions que hauré de prendre tard o d'hora. Somniaré les meves paraules, bressolat pels seus pits nus, generosos. Mica en mica es desgranaran les frases que li he de dir en despertar. Potser sigui mentre em dutxo i ella s'aplica les cremes, o enmig de la cuina quan estiguem esmorzant en una esgarrapada, o quan m'hagi afaitat per estar presentable a la feina, que ja no tinc. Però això tampoc no li diré en despertar. Per no provocar-li llàstima ni misericòrdia. Només li exposaré les meves intencions de divorciar-me d'ella. Almenys amb la meva decisió un dels dos serà feliç. I segurament que sigui ella, en veure's lliure del seu marit i pugui citar-se amb el seu amant sense haver-ho de fer d'amagat. És pura intuïció, però...
Pujo els graons que separen la porteria del replà de l'apartament, sense utilitzar l'ascensor. És més ràpid així i no es notarà tant que no he fet res en tot el sant dia, excepte esperar aquest moment. M'obre en escoltar les meves passes sorolloses (aquí li dono la raó, no sóc massa discret...). Duu el barnús mig lligat i la tovallola al cap. Percebo que no porta cap més peça de roba. Sort que era jo..., li dic amb un somriure disfressat. A aquestes hores només podies ser tu, em respon amb una rapidesa i una lògica aclaparadores. Entro al domicili i el neguit encara persisteix. Les meves dots d'actor no són massa generoses, i menys les de bona qualitat. Però, haver-la trobada tot just sortint de la dutxa, em permet oblidar-me de tot i pensar en abraonar-me immediatament al seu cos. Ha notat que la desitjo amb més delit que cap altre dia i no s'enretirarà, malgrat la sorpresa d'aquests fogots.
Deixa que les meves mans s'endinsin pel barnús i engrapin els seus pits càlids. Els mugrons, amb el contacte de les meves mans fredes, es contrauen i s'endureixen de forma automàtica. I amb aquest ímpetu, remunto fins al temps d'adolescent i li xiuxiuejo que la desitjo, com si fos la primera cita, per si no li ha quedat prou clar. I no hi ha cap gana de menjar res que no siguin els nostres cossos. Avui tinc la sensació que el nostre temps és més exigu que mai, escadusser, minvant, i necessito arreplegar tot segon que pugui gaudir-la. La beso i l'acaricio com si la descobrís per primera vegada, la penetro i s'estremeix com si el meu cos li semblés estrany. No m'importa que em pertanyi menys del que hauria de ser ni que la pugui posseir un altre home, que ocupa més espai del seu cor. Ara, en aquest microcosmos de l'habitació només hi ha dos cossos nus que s'entortolliguen, encesos. En tensió fins que un orgasme salvatge i intens descarrega dins del seu sexe, barrejat amb la meva ejaculació.
M'adormo sense adonar-me'n. Amb la placidesa i la tranquil·litat de no sentir-me envaït pels problemes i per les decisions que hauré de prendre tard o d'hora. Somniaré les meves paraules, bressolat pels seus pits nus, generosos. Mica en mica es desgranaran les frases que li he de dir en despertar. Potser sigui mentre em dutxo i ella s'aplica les cremes, o enmig de la cuina quan estiguem esmorzant en una esgarrapada, o quan m'hagi afaitat per estar presentable a la feina, que ja no tinc. Però això tampoc no li diré en despertar. Per no provocar-li llàstima ni misericòrdia. Només li exposaré les meves intencions de divorciar-me d'ella. Almenys amb la meva decisió un dels dos serà feliç. I segurament que sigui ella, en veure's lliure del seu marit i pugui citar-se amb el seu amant sense haver-ho de fer d'amagat. És pura intuïció, però...
10/1/12
Epístoles (Minirepte25)
Avui, més que mai, odio la nova xicota del meu pare. Teclejo a la tablet aquesta frase tot just haver arribat, amb els dos trucs corresponents, una nova epístola d'ella, adreçada al meu pare, després d'haver-la llegida i d'haver sentit nàusees per tantes floretes supèrflues i tanta mostra d'amor. Gairebé fins al punt de tenir ganes de vomitar tot l'esmorzar. Però ho he evitat amb una sobredosi de tecnologia dins de la meva habitació. Entre els artefactes electrònics i la il·luminació amb LED, em sento en el meu hàbitat. Perquè aquí dins no hi ha petons edulcorats ni frases gastades que facin ablanir els cors, excepte el meu. I menys d'aquesta bruixa filòloga que intenta engatussar el pare.
Només penso a tranquil·litzar-me, oblidar les línies de lletra lligada que m'han contaminat fa poc. Després ja tornaré a tancar amb cura el sobre, que conté l'epístola, perquè res no es noti. I buscaré el millor somriure perquè passi desapercebut el disgust que m'ha provocat llegir aquelles paraules damunt del paper. Rellegeixo la meva frase i el cap barrina com seguir endavant. Necessito desfer-me d'aquesta sensació apegalosa del fons del ventre, o desempallegar-me d'aquesta bruixa directament. El cursor parpelleja en la pantalla fredament agradable. Les nàusees han desaparegut del tot. I no tornaran fins que no recordi, de nou, que aquella filòloga li escriu, al pare, aquells pedaços de paper amb tinta, demostrant-li el seu amor i disposada a contraure matrimoni amb ell. En ple segle XXI?! Qui se l'ha de creure...?!
Només penso a tranquil·litzar-me, oblidar les línies de lletra lligada que m'han contaminat fa poc. Després ja tornaré a tancar amb cura el sobre, que conté l'epístola, perquè res no es noti. I buscaré el millor somriure perquè passi desapercebut el disgust que m'ha provocat llegir aquelles paraules damunt del paper. Rellegeixo la meva frase i el cap barrina com seguir endavant. Necessito desfer-me d'aquesta sensació apegalosa del fons del ventre, o desempallegar-me d'aquesta bruixa directament. El cursor parpelleja en la pantalla fredament agradable. Les nàusees han desaparegut del tot. I no tornaran fins que no recordi, de nou, que aquella filòloga li escriu, al pare, aquells pedaços de paper amb tinta, demostrant-li el seu amor i disposada a contraure matrimoni amb ell. En ple segle XXI?! Qui se l'ha de creure...?!
9/1/12
Rússia (o Tàctica temerària)(Niporepte9; 4)
S'allarga el dubte
Fins a l'horitzó. Cerques
Alternatives
Al joc de decidir-se.
Fútil ruleta russa?
Fins a l'horitzó. Cerques
Alternatives
Al joc de decidir-se.
Fútil ruleta russa?
8/1/12
L'Acadèmia (Minirepte24)
Té el seu mestre present en tot moment. Sempre l'ha tingut present, i avui amb més insistència. Tant per la seva rotunditat i disciplina com per la seva estimació cap al seu alumne predilecte que era ell. El seu record a boca de canó el visita amb violència, com si els ulls sotjadors se li clavessin a l'ànima. Què pensaria? Què diria ara ell, en veure'l en aquesta situació de covardia? O comprovant que el pols li falla? Tants anys d'aprenentatge llençats a les escombraries... I li doldria. Igual que a ell li dol trobar-se en aquesta cruïlla insalvable. I tirar pel dret a la recerca de la solució més fàcil, no pas la més adient o la que sigui més fidel als ensenyaments obtinguts en els anys acadèmics. Perquè l'Acadèmia és un pas més en la lluita constant de viure, el parafraseja mentalment, aquesta frase que va gravar-se a foc en el seu cervell.
Per això no entén com ha arribat a aquest atzucac per culpa d'un fracàs amorós i com, en el moment de la veritat, no només deixa arraconat el valor sinó totes les tècniques perfeccionades gràcies al seu mestre durant tant de temps. I el que més el fastigueja és haver fallat el tret definitiu que el deixa agonitzant damunt d'un bassal format per la seva pròpia sang. Potser per això, mentre sent que s'escola la seva vida lentament, el turmenta el record de Don Álvaro Alcántara, el seu mestre de tir a l'Acadèmia militar.
Per això no entén com ha arribat a aquest atzucac per culpa d'un fracàs amorós i com, en el moment de la veritat, no només deixa arraconat el valor sinó totes les tècniques perfeccionades gràcies al seu mestre durant tant de temps. I el que més el fastigueja és haver fallat el tret definitiu que el deixa agonitzant damunt d'un bassal format per la seva pròpia sang. Potser per això, mentre sent que s'escola la seva vida lentament, el turmenta el record de Don Álvaro Alcántara, el seu mestre de tir a l'Acadèmia militar.
6/1/12
Paràmetres
El marge que abasta l'horitzó en paràmetres infinits,
Com les carícies que et servo en l'ànima dels dits,
Les que desitjo que recullis amb la teva pell d'estel.
I tindré el coratge de l'espera, el caliu d'una llar de foc
Encesa, el deler per sentir la flonjor dels teus pits
Mentre repeteixo el teu nom, del meu món pedra de toc.
5/1/12
Fèrria crònica (Niporepte8; 3)
Ferides de la busca
En la quieta
Pedra, com un rellotge
Enmig d'una cruïlla.
2/1/12
Ambivalència (o Noctàmbula desídia solitària)[Melorepte174]
Un cor de gebre, i de glaç quan batega distret
En la distància i en l'ambivalència
Del record bastida en fonaments de mots clars.
I et cerco, amant de la pluja i dels llavis
D'avidesa desperta, en paratges indòmits
On el somni ha de fer-se realitat tangible.
De glaç com dir els noms del fred mentre el llençol
Perpetua l'aroma que has deixat, pigment per tenyir
Les nits de noctàmbula desídia solitària.
I bracejo contra la corrent d'un torrent de comiats,
Sense torxa ni far ni riba amistosa per al repòs.
Endavant, envoltat per marees i remolins, avançant
Perquè el premi que obtindré seràs tu, escalfor que em fibla.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)