La veig quasi sola a la pista de ball. La contemplo amb el gintònic a la mà i em fixo en els seus malucs temptadors, que segueixen el ritme de la música. Un èxit ballable de fa molts anys. Venus de The Shocking Blue. I els seus moviments són sensuals com la deessa de l'amor, que han conquerit la part més gèlida de la meva persona.
I els seus malucs i la música em transporten enrere en el temps. Fins a una platja.
1986. Clareja el dia. La veig sortir de l'aigua, com si fos la Venus de Botticelli, sense zèfirs que bufin ni cabells que tapin la seva nuesa total. Sap que la miro amb desig però no mostra gens de pudor. El radiocasset engegat, a prop de la tovallola que ocupo, i Bananarama que versiona aquesta cançó a la deessa de l'amor, l'èxit del moment. Apegalosa cançó que ens acompanya en tot moment i ens recorda les nits tòrrides que ens ofereix un amor recentment endegat i un estiu plàcid sense més maldecaps que triar on dinar o sopar. Som joves, i no hi ha res més al món que nosaltres.
-T'estimaré sempre -diu ella amb la passió més incendiària, i grava la frase a foc en els meus llavis amb el petó que hi enclasta abans que sàpiga reaccionar.
Moriria per ella, pels seus malucs de serp i per la seva veu càlida, que velluta les paraules i m'eriça l'ànima. Moriria per ella en contemplar-la nua, imaginant-me alpinista entre el seu pubis completament rasurat, escalant amb la llengua el seu mont de Venus, on hi resideix el plaer extrem. Moriria per ella i pels seus pits ferms i per la seva bellesa divina, pels seus llavis que troben els punts més vulnerables del meu cos. I l'estel del matí resplendeix damunt dels nostres caps, i és testimoni d'aquest bes i del seu jurament.
Un nou bes em retorna a la pista de ball i al present. Les darreres notes de la cançó de The Shocking Blue m'indiquen que el vincle entre la platja i la discoteca és feble i es trenca amb facilitat. I que les coincidències entre el record i la realitat són capricioses. Avui puc dir que aquella frase era una fal·làcia, una il·lusió que mica en mica es va diluir fins perdre's en l'oblit. Com el record dels seus malucs en sortir de l'aigua, que aquesta matinada, en un instant fugaç, ha reaparegut. Amargament. Una bufetada per recordar-me el fracàs d'aquest amor primerenc, que va deixar-me sense expectatives ni futur. Com si la vida em previngués implícitament amb senyals fàcils de desxifrar, per prendre'm de forma escèptica aquesta nova aventura que comença avui.
Potser per això deixo el got a la taula i no permeto que pronunciï cap paraula. Vull gaudir dels seus besos i del seu cos sense pensar en el demà, sense projectes, aquesta malaltia venèria que construeix castells de sorra en l'aire.
