Per què la vida ha de tractar-nos a cops de mall
Aquesta nostàlgia que ens llasta el dia i pesa
Un milió de tones, i ens arrossega pendent avall?
Per què no pot oblidar-se amb l'alquímia d'un ball
O amb uns llavis suspicaços, amb la fe de qui resa,
Silent, a un Déu, que provoca el fastig del badall?
Per què la vida ha d'obrir-nos les venes, i el mal
Ha de perpetuar-se després de l'hemorràgia,
I no serveix ni artifici ni truc perquè la màgia
Ha estat sembrada en un camp erm, ple de sal?
Per què no pot avançar enllà, i guarir com cal
Aquesta ferida que resta oberta i, presagi a
Presagi, em diu que no he de deixar el camí ral?
