El casalot és envoltat per hectàrees
de jardí. Plantes i arbusts i arbres agrupats amb una harmonia bella
a la vista, de tranquil·litat. Tot tan ben cuidat que sembla un
paisatge pintat damunt d'un llenç, immutable. La brisa acarona
l'ancià i el fa aclucar els ulls lleument. Se sent omnipotent davant
d'aquest panorama i no voldria que vingués mai la nit. El sol de
migdia inunda l'herba de punts brillants. No sap cap nom d'allò
plantat en el perímetre que el seu esguard observa. I sempre es
queda amb la sensació d'haver-los sabut temps enrere. Ara, però, no
es vol preocupar de cercar-ne els noms perduts. Les hores s'escolen i
la llum minvarà, tornarà el capvespre i la nit. La foscor s'endurà
aquests instants de pau extrema, de relaxament, on el món sembla
aturar el seu ritme.
Lluny del casalot tornarà a l'aspra
bufetada de viure entre ombres i resquícies d'una memòria que se li
escapa a marxes forçades. Però aquesta nit somriurà en recordar el
nom d'una planta, guardat en les golfes plenes de goteres del seu
cap, com un oasi enmig de tant de desert. Les petúnies, que van ser
els testimonis del primer encontre amb una noia. Li agradaven
tant..., encara que no ho relacioni amb la dona que empeny la seva
cadira de rodes, la mateixa dona que, cada matí, el porta fins al
casalot perquè, des de la terrassa, el seu pare recordi els anys que
va ocupar-se d'aquell jardí edènic, essent-ne el jardiner
principal.
