Em llevo i tot el Jardí de les
delícies és per a mi. També per a l'Eva, és clar, perquè som
éssers inseparables, ella nascuda de la meva costella, segons
l'Altíssim. Vull despertar-la però m'encisa quan resta callada, amb
la seva nuesa excepcional, perquè sembla com absent. Colliré els
fruits més saborosos per a menjar-los junt amb ella, a allò que
anomenem esmorzar. Hauria de trobar una bèstia per munyir-la, però
les cabres són inexistents en l'Edèn, o almenys jo no n'hi he sabut
trobar. Faig un apunt mental per demanar-Li-les, a Jahvè. Així
potser millorarem aquests àpats massa frugals...
Quedo bocabadat una estona més, em
fixo en les corbes sinuoses i insinuants de l'Eva. A la llum del dia,
a pesar que el foc segueixi encès, és més bella encara. M'excita
fixar-me en cada centímetre del seu cos, engendrat per una part tan
ínfima i quasi inútil del meu. Els ulls queden hipnotitzats en la
rugositat més fosca dels mugrons que, a l'aire, s'han endurit i són
més desitjables que de costum. M'atreviria a llepar-los, però té
tan mal despertar que això em frena. Amb la visió del borrissol
púbic, que retalla tan assíduament com pot perquè li fa angúnia
qualsevol pèl, l'excitació és palpable en mi.
No m'adono quan l'Eva obre els ulls
perquè m'estic masturbant degut a aquestes calors tan matinals. El
plaer que sento m'ha fet posar els ulls en blanc i perdre el món de
vista per uns segons. Però la plantofada de les paraules de l'Eva
dels meus ensomnis, que és una Suhaila terrenal i emprenyada,
m'estronca l'èxtasi i l'erecció i em retorna a les misèries de
l'illa:
— Nacho! Creus que aquestes són
maneres de rebre l'audiència de Supervivientes?
