D'haver sabut que aquest
havia de ser el darrer sopar amb ella fora de casa, l'elecció del
restaurant hauria estat més selecta. Però el punt romàntic —per
haver estat el lloc de la nostra primera cita com a parella—, el
grau de coneixement —ens sabíem fil per randa la carta que
oferien—, la proximitat —a cinc minuts escassos del domicili
comú— i la rendibilitat —l'estil de bufet lliure que, per a la
gana superlativa que acostumàvem a tenir, superava amb escreix
qualsevol d'aquells gastrobars de plats enormes i racions ínfimes
que proliferen pertot arreu, sobretot en els nuclis urbans més
concorreguts— acabaria per decantar la balança cap al restaurant
japonès.
La beguda, en ocupar la
taula indicada per un dels cambrers, havia d'escollir-se després de
deixar-nos les cartes i abans d'aterrar les natges a la cadira. Així,
mentre començàvem a treure'ns els abrics i a donar una ullada al
nostre voltant per si detectàvem alguna cara coneguda, o un
personatge peculiar —la primera opció sempre ens molesta força,
perquè cal seguir uns mínims d'educació i una breu encaixada de
mans i unes frases de cordialitat recíproca; l'altra, normalment fa
néixer una complicitat i l'ambient esdevé més amè. Sobretot si hi
ha alguna discòrdia recent, tan habituals darrerament—, la cervesa nacional per a ella i la
japonesa per a mi ja començaven a escalfar-se davant nostre. El noi,
que encara s'havia de desempallegar dels quatre pèls de la barba amb
goma d'esborrar, restava palplantat com un estaquirot a la meva
dreta. Esperava el reguitzell de plats que volíem. Els números ens
els sabíem i vam bombardejar-lo en un tres i no res.
De la mateixa forma va
ser l'ofensiva desplegada pel personal de la cuina. Els plats
d'edamame amb un toc de sal excessiu però deliciós fumejaven tot
seguit, com si una mà invisible els hi hagués deixats i no
n'haguéssim parat esment. Les tavelles peludes guardaven dins seu
les llavors verdes de la soja i calia devorar-les a corre-cuita. El
vapor que desprenien a causa de la temperatura amb què eren servides
esdevenia gèlida textura en un aclucar d'ulls. A més a més, les
amanides de wakame, cogombre i un adob que mai no sabíem precisar ni
endevinar, eren a punt d'aterrar. Si no ho havien fet ja mentre ho
rumiàvem. Aquestes eren l'anunci de tot el tropell que, en uns
segons, desfilaria sota els nostres nassos. Gyoza a dojo, Shao mai de
carn —tant al vapor com a la planxa—, tempura de vegetals i de
llagostins, un bol de ramen ben calent i picant —per a mi—, udon
de pollastre i gambes —per a ella—, i el reguitzell de peces de
sushi (que no cal inventariar per no avorrir més el personal) com a
colofó del dinar.
Aquell anar i venir de
gent i de vaixella, afegint la dificultat d'agafar destrament i en
perfecte equilibri tot el menjar amb els bastons de bambú, enmig de
la celeritat que demanava el ritme restaurador, estressava la nostra
conversa, la dispersava i ens distrèiem més de l'habitual.
L'encaramel·lament inicial, aquells petons furtius i aquelles
carícies tendres i còmplices, havia evolucionat cap a un
tantmefotisme estoic, de veure-les venir amb el mínim entusiasme.
Les postres semblaven donar una certa treva però era una falsa
calma. El cafè, portat massa aviat, es refredava, mentre s'escalfava
el nostre ànim. De forma pejorativa, però. Una mirada cap a un
espècimen del sexe contrari, o la prioritat del mòbil per damunt de
la persona, o aquell petó de bona nit gairebé fugaç i en vol
rasant per aterrar lleument a la galta. Tots els draps bruts
començaren a aflorar, com una torrentada. Cada nova frase afegia
bel·ligerància a la conversa, que esdevenia discussió. Sense
entendre com ni per què, havíem pagat el compte a mitges i marxàvem
del local.
Gesticulàvem i conferíem
un to més alt a les nostres intervencions. Dins del cotxe, com per
art d'encanteri en engegar-se la ràdio, vàrem callar. El motiu és
difícil de concretar el motiu, perquè no n'hi havia cap. Tan sols
volíem arribar a casa. A la nit, tard o d'hora, hauríem enterrat la
destral de guerra, i ens hauríem allitat entrellaçats per les cames
i les mans. Però l'anunci del confinament no ajudava a l'armistici.
Ja són dues setmanes que dura aquesta clausura. El sofà hauria
estat una bona alternativa, si el caràcter revés d'ella no hagués
assolit cotes tan elevades. Però ni la incomoditat de la butaca no
va semblar-li prou càstig per la gosadia de tirar-li la cavalleria
sobre en públic. Ara, només em manté encuriosit el menú de cada
àpat o la possibilitat que la quarantena arribi a la seva fi. Per
això, se m'exciten les papil·les en escoltar les seves passes,
mentre s'aproxima fins al dipòsit de l'aigua, on em va entaforar al
dia següent del sidral. Em salva que haguéssim decidit buidar-lo un
any enrere. Però la humitat ja ha començat a afectar-me les
articulacions.
