Última itinerància (Itineràncies poètiques, 137)

L'adéu arriba.
I les sendes segueixen
Encara obertes.

Pàgines magnífiques (Itineràncies poètiques, 136)

Hi ha cap manera de desfer el camí,
D'esborrar cada paraula sentida
I dissimular entre les pàgines com si
Res no hagués succeït a la vida?

El temps s'acaba, però ha omplert
Un període bell, clar, de cadenes
Que lligaven el goig de somniar despert
Amb poemes d'alegries o de penes.

Avui, la senda arriba a la seva fi,
Però queda obert el trau d'una ferida
Que no dol, només marca la fita d'allò

Que ha esdevingut: el plaer més cert,
La immediatesa sense pensar a penes,
I en cada poema la petja d'un nou ressò.

Persistència (Itineràncies poètiques, 135)

El vol fràgil dels estornells busca
La calidesa del sud, la màgia del món
Creat al voltant d'una paraula flèbil
Però resistent com la mar que ens amara.

Hi haurà noves sendes cap a l'horitzó,
Vells camins que duguin a les particulars
Romes de l'ànima, mentre els llavis parlen
De paradisos infinits, de metàfores palpables.

Avui som persistència en l'herència fèrtil
De la terra que ha estat bressol i serà tomba,
De la platja deserta que ens embolcalla la nuesa.

I no aturem les passes davant de les adversitats,
Malgrat que els viaranys semblin costeruts, polsosos.
Arribarà el temps de les prunes, la dolçor anhelada.

Penúltima delícia (Itineràncies poètiques, 134)

[seguiment extraoficial de Penúltim poema de juliol d'Elvira FR]

Els versos són bellesa
Als llavis d'una dona
Quan els recita.

I no hi ha temps que acceleri
El ritme de les paraules
Més perfectes.

Callo per escoltar
El silenci de les síl·labes
Mentre sóc aire
Que vola lliure:

I gaudeixo de la delícia
D'uns batecs, la penúltima
Alba que creix
Endins del cor.

Resistència de la Poètica (Itineràncies poètiques, 133)

Hi ha platges plàcides
On l'esperit reposa.
Jaç de paraules
Que en la sorra dibuixa
Els traços de la vida.

Sense que el coure
D'unes monedes trenqui
Un equilibri
Perfecte entre el dia
I els més resistents versos.

Bitàcola (Itineràncies poètiques, 132)

[seguiment extraoficial de Sota l'estora de zel]

Assenyalo les paraules
En el calendari de la vida,
Les marco a foc per si s'oblida
Enmig d'hores barjaules,

I sé del cert que són nostres,
De qui les ha sentides endins
I vol reflectir-ne brins
De claror en eterns llostres.

Tornaré una i una altra vegada
A mirar l'horitzó d'allò creat
I m'embadaliré del resultat.

Avui, davant de les portes obertes,
Omplo un nou full amb imatges certes
En la bitàcola de la mirada.

Bòbila (Itineràncies poètiques, 131)

[seguiment extraoficial d'Em plau el blau, de fanal blau]

El cor, d'argila,
Necessita la bòbila
De les paraules
Per sentir l'escalf únic
De l'estiu de la vida.

Matèria perpètua (Itineràncies poètiques, 130)

I no és efímera la paraula escrita,
Perquè no hi ha vent que se l'emporti
Nord enllà i deixi al seu lloc desconhort i
Penúries, o llàgrimes. Tot això no es necessita.

I no és diàfana la poesia que es pressent,
Perquè la petja que resta al cor reneix
Dia rere dia, i s'eixampla amb l'escreix
De la feina ben feta, entusiasta i adient.

Parlem amb tinta, escrivim amb sentits batecs,
Amb la paraula exacta que converteix el reflex
D'un sentiment en imatge pura i ànima bessona

D'una sístole constant, d'una diàstole de resposta.
I aquest sol que encara brilla no coneixerà posta
Que l'apagui per sempre i estengui la nit més pregona.

Epístola (o Períodes de teràpia)(Itineràncies poètiques, 129)

Benvolgut Pere,

Perquè sempre és millor un a reveure
En lloc d'un adéu que sembla definitiu,
T'ofereixo una mà per encaixar-la, amic Pere,
Malgrat ser la mostra d'una amistat virtual
I responc -avui sí- els teus versos deixats,
Que tenen una fal·làcia com una catedral.

No he llegit versos dolents encara, ni en el deliri
Ni en la calma de cada moment, ni en les respostes
O en els seguiments fets a raig. Opinions? Moltes
I diverses, i això és el que ha de ser, un espai
Per deixar les nostres preocupacions, per desconnectar
D'allò que ens capfica i, sobretot, gaudir sense
Angoixar-se. Almenys a mi m'ha servit, amic Pere.

Ja veus, també hauré de dir que tinc poemes
Dolents, patètics, melangiosos, reiteratius,
Tristos i foscos, d'imatges recargolades i també
Seguint lleument el poema anterior. Però només
Aprofito l'ocasió en què puc plasmar en uns versos
Les meves pors i les meves idees; durant un mes
M'ha llegit més gent -aquí i al meu blog- i agraeixo
L'oportunitat que se'ns ha lliurat en aquest període.

No m'allargo més, benvolgut Pere, només volia escriure't
Perquè vegis que no tinc el mateix parer que tu en això
Dels poemes dolents, que has dit. Rep una abraçada,
Si l'acceptes des de la llunyania, i seguim aquí dos dies més.

Dislèxia (Itineràncies poètiques, 128)

Les paraules s'abraonen i es barregen i obren portes
I tanquen finestres i creixen i rodolen i esberlen panys.
Les llegeixo i no les comprenc i les miro
I les regiro i les separo i les analitzo.

I les reposo durant hores i hi torno de nou.
Amunt i avall, del dret i del revés, d'esquerra
A dreta, i viceversa. Per si les lletres tenen
Un altre significat que se m'amaga ara mateix.

Les col·lecciono i les il·lumino amb el pleniluni
I teixeixo al seu voltant una aurèola de misteri.
Potser així sabré les imatges que s'hi han amagat.

Les paraules, aquests bocins de mi que t'oferia,
S'han rebel·lat i m'han sotmès al caos i al desordre.
I només trobo que no en discerneixo el teu comiat.

Clarícies de bullícia entre carícies (2n Convit estiuenc 2010)

Francesc Mompó, novament des del seu blog, ens proposa que "bategem" un quadre de Jordi Albinyana (JAM). El quadre és aquest:



I el meu bateig, seguint la tradició esdrúixola, és:

Clarícies de bullícia entre carícies*

*Una mica embarbussat, potser...

Hàbitat (Itineràncies poètiques, 127)

He trobat, a recer de la llar, una nova llar
Que, encara que efímera, m'ofereix paraules
I sostre, mirades i calidesa i noves baules
En la cadena del viure, en presència de la mar.

L'esguardo, i sento el pas dels núvols lent
Dins de l'ànima i m'anima a respirar amb força
Per eixamplar l'entusiasme, per existir i tòrcer
Cada grisor de tempesta que porti el sofriment.

He trobat mans expertes i clares pupil·les pregones,
Arrugues belles i saviesa en versos escrits a raig.
I, gràcies a aquesta descoberta, he empès la tristesa.

Recapitulo, i voldria que el temps deixés l'empresa
De transcórrer i reculés dia rere dia, mentre desfaig
El fracàs per millorar l'hàbitat de les futures estones.

Tauromàquia (Itineràncies poètiques, 126)

La lluita injusta
(L'animal contra el sabre,
Contra l'escarni)
I desequilibrada.
És això la bellesa?

Acadèmia d'abundància (Itineràncies poètiques, 125)

Per sobreviure al precipici
Cal anul·lar el vertigen
I saber on rau l'origen
De cada inclemència que desequilibra,

Cal cercar respostes en el llibre
De la vida, àgraf i mut,
Que ha d'escriure, sense ajut,
Un mateix i contra el desfici

De no caure en l'apatia de la timba,
Aquest ròssec que no minva
Fins que es pon l'escalf del sol.

I escolto i callo i vull l'estol
De fragàncies del teu cos, el reclam
Abundant que multiplica la fam

Per tastar-te i fa oblidar els címbals
Del cor amb una sola ordre: Estimba'ls.

Cromàtica paciència (Itineràncies poètiques, 124)

He sabut que els teus ulls em desitgen,
Que en silenci has estat sembrant un camp
En guaret indefinit, impregnat de sal,
I avui veus com floreix el resultat
De tant d'esforç contra les inclemències
I l'aïllament.

He escoltat cada lletra
Del teu nom, cromàtica paciència, i deixo
Les banderes de l'esperança hissades
En l'esquàlid puig del meu viure; vents
De Fortuna favorable o de malastrugança
Decidiran cap a quina direcció han d'onejar...

Trèmula violència pacífica (dibuixet)

Blau de mar per recordar el ventre
Que engendra la vida i el desig,
Enmig de la demència del trepig
D'un cos on l'Univers es concentra.

I cercaré, cegament, l'epicentre
Del terratrèmol provocat per la fam
De voler tastar la carn que és flam
En el ble de la pell; i em trobo entre

L'espasa i la paret, entre els seus pits,
Combat pacífic i bel·licós que mostra
Els camins per perdre totes les nits

Amb l'excelsitud d'un déu sense rostre
Que s'amaga en la perfecció d'un melic,
Al fons d'uns llavis que m'ofereixen abric.

Mir(í)ades (Itineràncies poètiques, 123)

Cal demanar permís per les abraçades?
Mil vegades mil fins que siguin miríades
De desigs que embolcallin l'altre cos.
I, si se'n necessiten més, començar de nou.

Sento el glapir maternal, el neguit encès
D'algú que espera amb els ulls clavats
A la llinda de la porta, mentre no s'obri.

I no són només dos, els ulls que esguarden.
Sinó que es multipliquen i creixen i s'escampen
Pel perímetre que coneixen, que han explorat

Amb avidesa. Cal demanar permís per abraçar
Quan l'enyorança ha tornat negra la sang
I ha fet conviure l'angoixa amb l'amor? Explica-ho
Al teu ventre i en sabràs la resposta, mare.

Inexperiència (Itineràncies poètiques, 122)

Perquè la sensació de pèrdua
No només és momentània,
Percebo el llast de l'edat
Als membres, avui cansats.

Més lassos que mai, amb el pes
D'un milió d'anys, amb la mateixa
Inexperiència que té un nounat,
Que encara no ha vist res del món.

He sentit la nostàlgia dels besos
Mentre tenia l'esperit masoquista
Perdut al fons de les teves pupil·les.

I no volia deixar aquest plom de dolçor,
I, a glops abundants, el bevia de l'enorme
Xicra de la xacra d'estimar-te encara.

Centenària carícia (Itineràncies poètiques, 121)

Per esguardar la llum -màgia còsmica,
Ànsia de la pell per tastar la vida-,
Xiuxiuejo paraules de silenci en la vetlla

I sabré que la proximitat d'uns llavis
Serà mínima, centenària carícia, còmplice
De tot allò que callo, que amago, que dic.

Per mossegar amb delicadesa la polpa sucosa
D'un cos ple de deler per ser desitjat, sóc,
Més que mai, la guspira que ha d'encendre
La pira dels instants eterns, la foguera

Del pleniluni que brilla damunt dels nostres
Caps, que il·lumina cada racó ocult de l'ànima.
I l'esguardaré, com si fos la primera vegada
Que apareix la bòveda cèlica al meu davant.

Crisàlide (Itineràncies poètiques, 120)

[seguiment extraoficial d'Entre els rebrecs dels llençols de Carme R]

A l'estimball dels teus llavis,
Prenc aire i retinc l'equilibri,
El tènue equilibri més fràgil
Que pugui existir en la Terra.

Descric efímeres òrbites i paràboles
Impossibles, dibuixo gargots
Damunt de l'escorça dels arbres
Perquè tothom sàpiga els meus batecs.

El cor, encenall del teu cos de crisàlide,
Es queixa mentre l'esqueixes
Amb veu de flonjor extrema, de tristesa
Errant com la darrera de les passes.

I dubto, perquè existeixo, entre
Viure ferit o sobreviure a la ferida.

Tragèdia a la intempèrie (Itineràncies poètiques, 119)

Per saber que t'he tingut, he hagut de perdre
La màgia de la matinada besant-te i explorant
Cada centímetre de la teva nuesa, el repòs
De vetllar-te les parpelles mentre dormies.

I el desig per escriure't versos a la pell
Es difumina, fins a dissipar-se, en l'amalgama
D'hores d'isolament, en l'aiguabarreig de llot
I de plors que ofega l'esperança del retorn.

I no calla aquesta veu malenconiosa; em parla
Amb insistència, mots penosos i tristos perquè
Sigui capaç d'omplir aquesta buidesa deixada
En cada solc del meu cos, en el sord batec.

Per saber que t'he tingut, les mans esdevenen
Esvorancs que ja no retenen el pes de les pedres.

Efervescència instantània (Itineràncies poètiques, 118)

Nits de tempesta,
Vides plenes de pluja
Que ofega els somnis.
Tindré l'efervescència
De l'instant quan no pugui

Esquivar el sol amb l'ombra?
Xardor endins de les venes
Que impregna els dies
Amb brins de l'encanteri
Del pleniluni.

Interrogatòria (Itineràncies poètiques, 117)

He somniat en preguntes que m'interrogaven
I no sabia fins quan hauria de respondre
Mentides i fal·làcies per no saber què dir.

M'he endut amb mi la pell, imperdible com
L'ombra que em segueix pertot arreu, melangia
Per allò que ha nascut amb mi i que he perdut amb tu.

He sentit que el naufragi és l'opció més factible
Per poder viure amb esbossos d'una existència
Que fa aigües abans de conèixer el rumb obligat
A seguir, abans que la brúixola indiqui nords o estius.

I despertaré, adolorit i més cansat del compte,
Desorientat, amb els maldecaps encara intactes,
I sabent que la banda dels llençols que ocupaves
Seguirà òrfena fins que el doll de llàgrimes s'aturi.

Reminiscències (Itineràncies poètiques, 116)

[seguiment extraoficial de Camins a la pell de zel]

Híbrida vida,
El cos àvid recorda
Cada carícia,
Cada mossec, i els llavis
Besen reminiscències.

Memòria espontània (Itineràncies poètiques, 115)

Res no cal perquè la memòria
Recordi com viure. Ni la paraula
Febril ni el silenci més hermètic
Ni la llunyania d'un cor que batega.

I és la catarsi de l'ànima, que furga,
Amb melangia, entre els records
Fins que troba aquells que ajuden
A que aflorin els sentiments primigenis.

Cartògrafa de carícies (Itineràncies poètiques, 114)

Perquè les passes dubitatives
Duen als indrets més goluts
Del teu cos de dolça melassa,

Argila maleable que es modela
Amb dits experts: en cada solc,
El desig i les marques de la vida.

L'epidermis reté les carícies
Com cartògrafa de la libido,
I amaga el tresor de la flama
Sense deixar mapes escrits.

Seré explorador febril en les lianes
De les teves cuixes, espeleòleg
Per devorar-te els llavis i trobar-te
Cada bri de febre espars en la carn.

Òrbites (Itineràncies poètiques, 113)

Cada mirada,
Dona de primavera,
T'acaricia.

I sóc satèl·lit
Perdut, en constant òrbita
Pels teus pits d'ambre.

El desig torna:
Per habitar-te el ventre,
Esdevinc flama.

Quilòmetres (Itineràncies poètiques, 112)

I el color sempre ens acompanya.
Òrfena policromia per quan cloguis
Aquesta nit els ulls novament.

La catifa de paraules queda estesa
Als teus peus, i el rosari d'ofrenes
Ha de guarir-te les ferides diàries.

I la lluna segueix esguardant-nos
En la balustrada on la xardor i la brisa
Endevinen que els cossos solitaris resten
Delitosos per servar l'empremta d'un mossec.

Hi ha quilòmetres entre els meus llavis
I la teva pell. Però somniaré que tornes,
Com la set a la gola, a un mil·límetre
Escàs del meu recer, a frec del silenci.

Diferència (Itineràncies poètiques, 111)

Quina diferència hi ha, en definitiva,
Entre el ligni origen de l'escorça
I l'aroma tel·lúrica que la brisa
Escampa en aquest capvespre de tempesta?

Som fills de l'argila, de la flama viva
Que crema en el centre del volcà, i espiga
Arrelada als camps fèrtils de la fortuna,
I gota de rou lliure, i mil·lenària saviesa.

Tenim el bressol més pur -la cristal·lina
Veu de la remor de les onades- per créixer
Mentre ens alleta amb la calidesa d'un astre.

I no podem tenir-ne cura, com si d'una mare
Es tractés? Quina diferència hi ha, digueu-me,
Entre el pit maternal i el vaivé de la mar calma?

Ígnies ànimes aquàtiques (Itineràncies poètiques, 110)

D'aigua, de foc, potser només de terra.
Encara que els somnis ens mantinguin
En un vol lleuger com l'existència,
Diàfan com delir allò que somniem.
I som ànimes bessones perdudes, porugues,
Tement els camins que ens depara la vida.
Malgrat tot, seguim caminant i volant
I deixant que les circumstàncies canvïin
El nostre rumb, la direcció presa.
Les petges o les marques entre els núvols,
Seran visibles? O solament es tatuaran
En les nostres ígnies ànimes aquàtiques?

Acròbata (Repte Clàssic CDXXX)

Quan sents l'escalfor de les seves mans a les cuixes, un calfred et recorre l'espinada. Empasses saliva i no goses dir res. En la penombra del vagó, la silueta del seu cos musculat és esfereïdora i imposa respecte. Intueixes que tot allò que facis per resistir-te serà inútil. Te'l mires astorada però no t'oposes a la pressió que fa, amb les seves mans, per separar-te les cames i, tot seguit, arrencar-te la faldilla. Amb l'estrebada, també s'esquincen les calcetes minúscules.

La nàusea aflora a la teva gola perquè, incrèdula, no t'hauries imaginat mai l'escena que et toca viure en aquests moments. I menys amb qui t'ha arreplegat dels carrers i t'ha refet la vida els últims mesos. Feina estable gràcies a la innata facilitat per les acrobàcies, malgrat haver de recórrer llargues distàncies, de país en país, sense un domicili fix, però amb tres àpats calents i un sostre (si l'alternança d'habitacions d'hostals de mala mort i vagons atrotinats pot anomenar-se així). Però el món del circ és un món a part, marginal.

La seva cara té una expressió que no has vist abans en ella. Malèvola i plena de rancúnia, encesa de desig per obtenir allò que vol al preu que sigui. Encara que tu t'hi neguis, cosa que és impossible perquè els teus llavis segueixen emmudits. Les seves mans enormes t'envolten els canells prims sense cap tipus de delicadesa i et mantenen els braços per damunt del cap, mentre les seves cames substitueixen la pressió que feien les mans per mantenir-te eixancarrada. És quan notes la seva erecció. I, sense temps de reacció per adonar-te que no hi ha cap peça de roba entre el seu penis i la teva vagina, sents en les entranyes el rude fregament d'un enorme pal de fusta seca. El seu sexe t'ha penetrat salvatgement, sense més lubricació que la sang que hagi provocat aquesta acció.

No gemegues. La sorpresa ha capturat la teva consciència i, al mateix temps, et separa del teu cos. T'observes sota del director del circ, que també és el domador de grans felins, l'home que va quedar bocabadat en veure't fent tombarelles per unes minses monedes, la figura paternal que va treure't la mirada poruga i va conferir seguretat al teu esguard. I mica en mica també et va seduir, a la seva manera. Sense insinuacions clares, preparant el terreny, perquè confiessis en ell. Per això, no t'ha estranyat la cita d'aquesta matinada a l'estació del poble, a prop de les caravanes de la resta dels integrants de l'espectacle, però prou allunyada perquè els possibles crits d'auxili es confonguin.

La fricció segueix, per poca estona, perquè ejacula amb força dins del teu cos. Notes com et torna la consciència quan el semen calent crema el teu ventre, i el fàstic et traspua per cada porus de la pell. Vols cridar, colpejar-lo amb totes les teves forces. Però un puny tancat s'estavella contra la barrada, i quedes estabornida, desorientada. “Tranquil·la, puteta, aquesta és la primera i la darrera vegada que et follaré”, diu amb un xiuxiueig cruel i impersonal mentre surt del teu sexe bruscament. Abans d'apujar-se els pantalons, s'espolsa el penis sobre la teva cara. La barreja d'olors és intensa: la teva sang, els fluids d'ell, el teu sexe.

Marxa i és quan comences a somicar amb força. Sanglotes i no escoltes el grinyol metàl·lic. El que m'indica que la tanca de la gàbia ja no em reté. Em guiaré per l'olor de la teva sang. Ajudada pel dejuni obligat i la urgència de devorar carn fresca, em serà fàcil trobar-te en la penombra del vagó. La nit amagarà els meus moviments sigil·losos, i em farà invisible als teus ulls, gràcies al meu pelatge negre. Fins al moment en què les meves urpes comencin a esquinçar-te la tràquea. Per evitar que els teus xiscles em delatin i hagi d'abandonar la meva presa.

Superfície fructífera (Itineràncies poètiques, 109)

Superfície fructífera
En la desèrtica planície
D'un malson reiterat,
Els teus llavis, vinguts
Del país de l'isolat fred,
Diuen el nom de les coses
Que aporten joia a la vida.

I camino, al teu costat,
Enganxat a tu com l'ombra
Que no saps que t'acompanya,
I t'exploro l'ànima lassa,
L'amanyago i sento com batega
Per esdevenir lliure -sabates
Noves en sendes novelles-.

Mel·líflua (Acròstica itinerància III)(Itineràncies poètiques, 108)

Zumzeig mel·liflu,
Els teus mots produeixen
La melangia.

Letícia (A Mariona Lorente)

["Sonet" dedicat a Mariona Lorente i Pla, en motiu del seu aniversari, amb acròstic inclòs]

Més val que el temps no vulgui transcórrer
Amb la celeritat que acostuma,
Ritme rabent que tot instant perfuma,
I aturi en la breu felicitat la seva sorra.

O alleugi els plors i les penúries,
Només per saber que el teu somriure
Allibera més llum que una llàgrima teva.

Lluny de tu, però més proper del que et sembla,
Oneja el meu vers perquè el llast de la feixuga
Rutina sigui ploma enduta per la brisa poruga
En lloc de pesat plom a lloms d'una atzembla.

Només em resta omplir de boscúries
Tot terreny erm per la tristor, i escriure
En cada tronc el teu nom, de la joia una treva.

Desídia (Itineràncies poètiques, 107)

Dins la indolència
Del temps, hi ha la desídia
Del propi viure:

Polir les formes
Per no caure en la incúria
És necessari,

Perquè no calli
Per sempre la paraula,
Que ara reposa.

Cúspide (Itineràncies poètiques, 106)

T'has descobert
Silenciosa i ferma
Enmig del desert
Qne m'envolta la set erma,

I he de callar
Per no trencar el silenci,
Esperar el demà
Fins que la tristor em venci.

T'has descobert
Clara cúspide pura
Perquè, despert,

Et segueixi amb la usura
De qui sap del cert
Que així la vida assegura.

Inconsciència (Itineràncies poètiques, 105)

Dorm la paraula
Més bella en els meus llavis:
El teu nom, pluja
Abundant perquè oblidi
La xardor i la tristesa.

I el pronuncio
Mentre reposo; absència
De consciència
Quan el silenci envolta
Les hores que transcorro

Lluny de la teva boca.

Escàpola (Itineràncies poètiques, 104)

Per omplir el cistell del teu bagatge,
He travessat el desert, entre dunes
De penúria, amuntegant insomni i llunes
Fins que he fet real cada miratge.

Fins que he agrupat totes les engrunes
De sorra escampades per un aliè paisatge,
No he sabut del cert que la nostra platja
Ha esdevingut desferra abans que les prunes

I llur temps hagin tornat. Encara són verdes,
I no tindran opcions de madurar perquè la fura
Que és la vida escàpola fa més dura l'espera.

Tornarà al nostre recer aquesta breu primavera,
Alimentada amb els teus somriures de llum pura,
Si són hiemals les dolçors que havien de ser gerdes?

Oníriques delícies (Itineràncies poètiques, 103)

S'omplen els meus somnis de goges,
De gorges aquàtiques que canten
Les delícies d'un món construït
Pels alegres cants de les orenetes
I per nous començaments de dia.

Entre llençols de molsa i de dolça
Calma, dormo i reposo de les nafres
Que han de cicatritzar amb l'oblit
I amb el sondeig de les regions
Abissals de l'ànima, per trobar-hi el fel.

Reposo i dormo, en el cel d'un núvol
Que he abastat, mentre m'enlairo
Nord enllà, entre cançons i màgia,
Envoltat de somnis que m'embolcallen.

Ètiques efímeres (Acròstica itinerància II) (Itineràncies poètiques, 102)

Cull de la lluna
Ètiques que, d'efímeres,
Llisquin per somnis
I silencis: paraules
A l'alba per parlar-nos.

Nostàlgia (Itineràncies poètiques, 101)

Hi ha cap encanteri
Per a seguir amb vida
Després del pleniluni?

Engolit per la llum,
Sóc falena i lluerna,
Delit de nou per l'alba.

Tinc paraules, un cove
Ple, per voler abastar
Allò que he perdut: tu.

Legítima renúncia (Itineràncies poètiques, 100)

[seguiment extraoficial de Mentre esperem de Carme R]

Perquè la millor albada
És la que ens queda prohibida,
També desitjo una vida
A un jou encadenada

I poder reclamar una nova
Forma de viure, renunciar
Constantment a un legítim demà
Per tenir llunes en un cove.

Perquè la millos de les albes
És la contemplada furtivament,
Amb brins de lluita i de turment,

I poder sentir les mans balbes
Per arrencar estaques i arrels
Que ens claven els somnis rebels.

Dependència (Itineràncies poètiques, 99)

Entre dos llostres.
Així és la meva vida
Sense poder-te
Estimar amb avidesa,
Lluna i sol i carn meva.

Minúcies (Itineràncies poètiques, 98)

Sobreviure per sempre,
Reinventar-se dia a dia,
I ser fidel als principis.

Collar a nosaltres la joia
De començar una nova alba
Amb minúcies per somriure.

Parlar i beure, gaudir de tot
Allò que ens ofereix la vida,
Mentre esperem la llibertat.

Màcula (Itineràncies poètiques, 97)

La galerna i el llamp, i també el torb,
Com deia el poeta enmig de la demència
D'esdevenir orb malgrat la clarividència
De les paraules, burxada pel bec del corb.

Potser hem escollit la màcula del destorb
Per clamar contra la inclement dependència
Vers una terra que és desferra abans que país.

I sóc tornaveu de cridòria, eco de lluita
Lassa del trepig constant, desig d'esdevenir
Aire pur alliberat en la tempesta. Tot just ahir
Era cadena i jou, fletxa en buirac sense fuita.

Potser hem escollit l'estretor de l'ardu camí
Per aprendre a viure amb la dolçor de la fruita
Pròpia, llibertat abastada pel pensament concís.

Vivències

[per saber com començaria, de ser meu al 100%, el poema, aneu aquí]

...I perpetuar la dolcesa
Dels cants de les orenetes,
De les prunes collides i macades
Pel sol de la flama de l'amor.

Perquè les vivències també
Deixen petges i solcs a l'ànima,
I la modifiquen per sempre més...

{Gràcies, fanal blau, per deixar-te manllevar sense permís}

Plètora solitària (Itineràncies poètiques, 96)

[seguiment extraoficial de L'espill de Francesc Mompó]

Has fet que el mirall
Esdevingui companyia
Meva, contra l'estrall
I contra la malenconia.

Perquè, en el fred reflex
Que em sotja, reprenc
L'esforç de viure, perplex
Com la quietud del fenc

Que sap que espera endebades
La brisa que pugui endur-se
La solitària tija enllà,

Perplex perquè no conec el demà
Ni quan acabarà l'eixorca cursa
Per trobar les teves mirades.

Acròstica itinerància (Itineràncies poètiques, 95)

Estira les hores que plores,
Llangor d'instants que has de viure,
Vida de paraules i gestes, congestes
Inútils que emmudeixen els teus llavis:
Rabent, oblido la tristesa quan restes
Al recer dels versos que, com glavis,
Fenen els membres em duen als afores
Rònecs de la solitud, buscant-te el somriure.

Màscares (Itineràncies poètiques, 94)

La vida estira
Cap a enfora les ànimes.
No em salven màscares
En aquest ball d'insomni
On no paro de moure'm.

Tinc el miratge
D'una gesta passada
Sense conèixer
El mal i els seus orígens.
Desorientat, callo.

Pàtina (Itineràncies poètiques, 93)

Quan les foteses
S'acumulen en l'ànima
I aixequen torres
Contra el món, de defensa,
Sols has de fer-te enrere:

No hi ha paraules
Per desfer l'encanteri
Amb què el silenci
Ha cobert el cor, pàtina
Ferma i indivisible.

Libèl·lules (Itineràncies poètiques, 92)

L’equilibri era tan fràgil
Que el vol de les libèl·lules
Ha destruït les arestes
Que el sostenien dins meu.

Només queda la caiguda,
Després del desori relliscós
En l'amalgama de cordes,
Que són sogues per a l'enforcat.

I avui sóc jo, patibulària
Ànima, qui escolta la sentència,
Qui acata la condemna i desisteix.

Poques respostes per a abundants mots
I el vent se'ls enduu, sud enllà:
Quedarà la requesta pendent per sempre.

Acròbata (Itineràncies poètiques, 91)

Acròbata entre les línies
Que traces per indicar
Els límits del bé i del mal,
De l'amor i de la llunyania.

I lluito contra l'equilibri
Fràgil que costa de trobar,
Contra l'huracà i el senyal
Fals interpretat pel cor cec.

I llepo el llim de les sínies
Per si han quedat resquícies
Del teu nom en la meva follia.

I sagno perquè el cos vibri
En escoltar les vils notícies
Del teu adéu, i la veu sigui gemec.

Anàbasi àgrafa (Itineràncies poètiques, 90)

Això és el que havia construït
Per a tu, tota una vida al meu recer.
Però no he sabut oferir-te
Paraules contra el teu silenci.

Massa tard, ho sé. Ara, la negativa
Es presenta amb cadenats a les portes.
I he d'empassar-me les promeses,
En una anàbasi àgrafa, mentre em lamento.

Mediterrània (Itineràncies poètiques, 89)

Amb tentines em temptes i tinc,
Després del frec subtil, la sang
Del color dels teus somnis, blanc
Oneig que bategues endins del cos.

I pronuncies paraules mentre vinc
Al teu jaç d'escuma i de sorra, càlid
Bressol que m'ha vist encetar l'hàlit
I em veurà acabar-lo entre flors i plors.

Blau immens, m'encens el delit de restar
Al teu costat, dia rere dia, fins al final:
És blava la ferida, igual que la cicatriu

Que, des de la naixença, em recorda el caliu
De l'origen, el dolç vaivé que sempre em cal
Per seguir, blava mar brava, cap al demà.

Bitàcola (Itineràncies poètiques, 88)

I la memòria,
Em cal quan sols navego
Per mars pretèrits
Sense cap més ajuda
Que el desig per delir-te?

Mentrestant, clamo:
Sóc record que recorda
Que la tristesa
Comença amb els teus llavis
I l'intent per besar-los.

Calcària renúncia (Itineràncies poètiques, 87)

seguiment extraoficial de Calla, no em despertes de La xica que va fugir a Reykjavík:

Tot just ara s'acaba la treva.
La treva de paraules que, mentre
Podia escoltar-te, han estat centre
D'un món particular, on eres meva.

I no he pogut bressar-te el ventre
Amb la llum d'un nadó que no manlleva
Ni la joia ni la vida; i et sé hereva
Dels somnis, on em convides. Entra!,

M'ordenes amb la veu suau i el cor descalç
I lliure de subtileses. I et segueixo, com
Qui reconeix la llum en la llunyania, i els mals

Desapareixen si em parles. Sento el trasbals
De pronunciar, mentre dormo, el teu nom
On naufraga el delit i esdevé pou de calç.

Palingenèsia (Itineràncies poètiques, 86)

Caderneres o orenetes.
Ofereix-me les plomes
I la piuladissa, ser lliure
I conèixer els límits
D'un cel que no cal mostrar-te
Perquè és teu, perquè el naufragi
Creix també dins seu.

Necessito l'ajut d'un déu,
Que se m'amaga per on vagi,
Per buidar-me l'ànima farta
De dolor, de mars de plors tímids
De veure món. Necessito sobreviure
Al vellut de les subtils aromes
Del teu cos i cercar noves metes.

Ràfegues (Itineràncies poètiques, 85)

Paraules epidèrmiques, xiuxiueigs
Que sembro en el camp del silenci
Fins que creixin com ràfegues de vent
Contra la pútrida quietud de l'espera.

En el carrer desert t'espero, i busco cada mot
Que et dibuixava, dies enrere, un somriure
Als llavis en escoltar-lo. Així t'imagino
Càlida, com quan tenia la joia d'estimar-te.

Has escampat les flors clares dels teus pits
En el meu record, i desitjo la teva nuesa
Encara, el premi de la distància que recorreria

Si sabés que el teu nom guarda les seves lletres
Perquè et cridi, amb àvida veu. Potser la balustrada
És massa alta; no s'acaba, però, la paciència.

Somnolència (Itineràncies poètiques, 84)

Encara ets meva
A la terra dels somnis
I jo segueixo
Teixint-te versos tendres
A l'amor pels teus llavis.

Sóc teu encara
A la terra dels somnis.
I en somnolència
Vull seguir: si desperto
La veritat m'acora.

Dormo per sobreviure.

Crònica (Itineràncies poètiques, 83)

[seguiment extraoficial de Mirades de zel]

Al calaix de la memòria
Malverso records plens de tu.

Perquè la necessitat
Ha construït imperdibles
Maneres de no voler oblidar-te,
De no saber com començar.

I segueixo essent lladre
D'instants per si et retrobo
En el temps que arreplegui.

Intermitències recòndites (Itineràncies poètiques, 82)

Desafiant les mirades,
Visc rere l'esforç de beure't
A glops el cos sencer, eixorc
Arbre que sóc sense bosc.

I duc la set pels indrets
Recòndits que em vas mostrar
Només amb l'ajut dels astres.

I observaré el pleniluni
Quan l'inevitable vincle
Que us agermana em visiti.

Comptant les paraules mudes,
Suporto la solitud
I la xardor i la buidesa.
Mentre t'espero endebades.

Ànima solitària (Itineràncies poètiques, 81)

Demà, seràs com jo.
Una ànima solitària
Que necessita un bressol
Que l'aculli novament.

He begut de la multitud,
He clamat ésser lliure
Però no he après a refusar
L'estela del teu record.

Avui, guanyo la nit
I sé suportar, amb fràgil
Esforç, la teva absència.

Mentre penso en les hores
Que em resten de vida
Sense tu, mentre temo el demà.

Independències necessàries (Itineràncies poètiques, 80)

Amb un somriure
D'esperança començo
La nova vida.
Dues independències
Ara em són necessàries:

Avançar sense dèspotes
I sense recordar-te.

Vigília (Itineràncies poètiques, 79)

Llavors he dit: obeirem el nostre instint
I les paraules de Salom.
Per trobar els camins difícls,
Ardusde la llibertat.

Ens vigilen, en la vigília també,
Els gossos de lladrucs buits, salvatges.
Som un mapa de veus, se n'adonen?
O hem de demostrar que els ajudem
A seguir vius, endavant, amb l'empenta
Que no saben tenir a la intempèrie?

Llavors he dit: seguim la lluita.
I els carrers han esdevingut clam.

Importància (Itineràncies poètiques, 78)

[seguiment extraoficial de Donem... Rebem... de rebaixes]

No s'adonen de la importància
Que té l'ofrena manllevada?

O és millor fer-se la víctima
Per no reconèixer els nostres mèrits?

És tan fàcil sentir-se protegit
Per la còrpora de la fal·làcia...

Pàtria (Itineràncies poètiques, 77)

[seguiment extraoficial d'Aixeca't de Carme]

Tenim la vida
Enllà de la cadena.
La veu la pàtria?

Cridòria unànime (Itineràncies poètiques, 76)

No emmudiré, avui no hi ha
Mossecs a la llengua.
Ni banderes que són sols
Símbols o colors que he fet meus.

Avui només serveix l'acció,
La cridòria unànime d'un poble
Que no es regeix per utopies,
Que s'ha afartat d'esperar.

No callo, avui menys, l'odi
Que em crema les entranyes:
Prou sentències que no són vàlides.

Avui, i demà, i sempre, tinc el valor
D'anomenar-me amb el nom que pertoca
A la finalitat de la lluita: llibertat.

Lavínia (Itineràncies poètiques, 75)

[seguiment extraoficial de Nou cant a Sepharad: el demà és avui de Gabriel B.]

La Roda del temps recula.
Permetrem que desfaci el camí
Guanyat a la mentida i a la falsedat,
Que hem defensat amb suor i paraules
Durant anys i, en instants, volen prendre'ns?

Aixeca't, Lavínia, no et deixis trepitjar,
Que la força aplegada fa més mal
Que l'escopinada a la cara, que el fel
Acumulat amb fal·làcies i falsedats.

Aixeca't, Sepharad captiu, que l'ombra
Del brau sigui símbol de llibertat
En lloc de festa estrangera, aliena
A la nostra mentalitat. Diguem no
A les cadenes i als jous rònecs.

Ràbia (Itineràncies poètiques, 74)

[seguiment extraoficial de Demà és avui de zel]

Perquè la minsa
Batalla no esdevingui
Mortalla feble,
Demano la paraula
Carregada de ràbia:

Avui sóc home,
Home amb dret de ser lliure
D'un cop per sempre.

Èmfasi (Itineràncies poètiques, 73)

[seguiment extraoficial de Somnis devorats (fragments improvisats) de Gabriel B.]

Hem de fer nostres els nous càntics
Contra l'atac, per enfortir la defensa
D'allò que ens pertany per natura.

I junyir els clams amb mots emfàtics
Que demostrin a la gent, que pensa
Que ens vencerà amb la impostura,

Que avui despertem amb aires de llibertat.

Matèria assagística (Itineràncies poètiques, 72)

[seguint extraoficialment Sortim a l'eixida amb la maleta d'Elvira FR]

Oblido per unes hores la tristesa
I deixo paraules per a la pàtria.
Diguem-les, clamant, amb veu alta
I que la ginesta floreixi de nou.

He mossegat la pols, per parlar
Amb una llengua que he fet meva,
Que m'acompanya des del bessol.

I avui he de cridar contra la blasfèmia
I perquè la justícia exerceixi,
D'una vegada per totes, la seva funció.

La sang batega sentències clares
I concises sota un únic desig:
Que la vida sigui més fàcil i habitable,
Que la terra sigui lliure d'una vegada.

Imminència (Itineràncies poètiques, 71)

[seguiment extraoficial de Devorats de Carme]

La terra és teva.
També el torn de sembrar-la.
Entre l'ortiga,
Creix l'espiga de vida,
El desig de ser lliure.

Laberíntica sevícia (Itineràncies poètiques, 70)

Al mig del carrer.
Solament amb l'ombra
I el record dels llavis
Teus donant-me vida.

Servo la saliva
Que em resta de tu,
Perquè el laberint
Mostri la sortida.

Sóc Dèdal i monstre,
Sens fil ni Ariadna,
Vivint amb el risc

De ser devorat
Per la pròpia pena,
Sang del basilisc.

Partícula ínfima (Itineràncies poètiques, 69)

[seguiment extraoficial de La maleta de montse]

Arribaré a lloc, si és la fita
Que, a hores d'ara, he perdut?
Carrego l'embalum de la solitud,
La càrrega del dolor que m'habita.

I seré la partícula més petita
De l'Univers, el cos sense escut
Que lluita contra tot amb l'ajut
Del cor que encara li palpita.

Arribaré a lloc quan els imants
Modifiquen la brúixola i el nord
És utòpic com els somnis d'abans?

Era la teva joia, que esdevé record
D'un temps ja viscut, els instants
Que, ara, són resquícies d'un amor mort.

Escapatòria (Itineràncies poètiques, 68)

[seguiment extraoficial d'Em queda l'eixida de fanal blau]

En l'eixida m'aturo.
Hi ha més vida fora
D'aquestes quatre
Parets on el cor plora?

Tremolo, sóc l'ombra
Feble que tem la fosca
Que la fa desaparèixer.

Alcohòlica amnèsia (Itineràncies poètiques, 67)

[seguiment extraoficial de Taverna dels somnis de Laura T. Marcel]

Semblo no existir,
He entès que ja no tinc
Cabuda en el teu món.

I les ruïnes d'aquell
Castell fet de somnis clars,
Harmoniosos s'amunteguen
On el vent no vol arribar.

M'he temptat per escoltar
Un cop més la veu dolça
Que m'omplia els dies.

Ara, tot just escoltada
La darrera paraula, em repto
A recordar, a glops amargs,
L'alcohòlica amnèsia.

Fàbrica de llàgrimes (Itineràncies poètiques, 66)

Només em queda
La fàbrica de llàgrimes
Per perdonar-me.

He de recórrer
El solitari barri
A les palpentes.

La foscor porta,
Amb els mots que arrossego,
La fam d'un segle.

Plàcida (Itineràncies poètiques, 65)

[seguiment extraoficial de Al bressol de la calma d'Isabel (abans poesiaula)]

Sabré els noms del Crepuscle
Mentre la nit no arriba,
Perquè l'arrel encara
Cerca enmig de la terra
Un bri de l'esperança
Que he perdut entre l'ombra.

Callo per no dir massa
Pensaments. Seré broma,
Potser abastaré els núvols.
Mentre no torni a perdre'ls,
Tindré la calma plàcida
D'aquell qui vol renéixer.

Diré els noms del Crepuscle
Quan la llum ompli el dia.

Foscúria (Itineràncies poètiques, 64)

[seguiment extraoficial de La taverna fosca de Mon]

Taverna fosca
De l'ànima. La bóta
De la tristesa
Novament s'omple. Beu-ne
Fins que el fetge et rebenti.

Agònica (Itineràncies poètiques, 63)

[seguiment extraoficial de Bocins de calma d'Assumpta]

Per si agonitzo,
Deixo que el meu món creixi
Sense paraules,

Amb la certesa
Que el teu nom m'enverina
De mica en mica.

Fèrria distància (Itineràncies poètiques, 62)

[tannkas que segueixen, extraoficialment, Amb rovells al cor de Fanal Blau]

Glops de besades
S'arrapen als meus llavis
Com candent ferro.
No s'atura la pluja
Que rovella els quilòmetres

Que ara ens separen.
La calma s'arrossega
Entre les venes
I no deixa que cessi
L'insomni. Avui em visita.

Utòpica delícia (Itineràncies poètiques, 61)

[seguiment extraoficial de La delícia de l'escuma d'Elvira FR]

Basteixo la plenitud
En utopies que crec,
En l'escala dels somnis
Que pujo amb somnàmbula
Destresa.

I tinc l'equilibri, un nom
Que reconec com a teu,
Fins a la darrera hora
Saciat, sadollat de folla
Tristesa.

Demà reneixo, en despertar,
Sol amb les pròpies clarícies
De saber-te llunyana, gèlida
Princesa.

Nostàlgia endèmica (Itineràncies poètiques, 60)

He passejat pels paratges conquerits per l'heura.
He malmès el record i ara jugo amb la memòria
A reconstruir un món irreal, on no hi hagi elements
Que em portin a la vida al teu costat.

És humida la flaire que m'envolta, estàtica espera
D'allò que és improbable que succeeixi,
Humida com les llàgrimes que he vessat d'ençà
Que els dies comencen sense la teva veu.

Passejo, solitari i nostàlgic, arrossegant la cadena
Que em llasta els membres, les baules fetes
Amb les paraules que s'han aturat a la gola.

Demà potser sàpiga com aconseguir la lleugeresa
Del vol de les aloses, de la flonjor dels núvols.
Mentrestant, et cerco l'esguard entre estàtues.

Delícia (Itineràncies poètiques, 59)

Veu escumosa del silenci,
La teva veu és bressol
Per al meu món nounat.

Colliré flors i dubtes,
Núvols de pluja grisos,
I escamparé arreu la tempesta.

He pogut estimar-te,
Amb la flonja delícia
De somniar despert.

I ara vetllo el malson.

Oxímoron (Itineràncies poètiques, 58)

[seguiment extraoficial de Temps de prunes de Pere]

Amb paciència impacient, espero.
Sé que el temps de les prunes
És dolç i breu, com la lletania
De l'onatge que s'acosta a la riba.

Ara, amb la boca plena del buit amarg
D'una paraula gèlida, he d'escopir
Aquesta brasa que glaça el paladar
I m'ha escampat el silenci gola avall.

Recordo que l'oblit ha de salvar-me
D'un naufragi cada vegada més evident,
I camino a les palpentes, tot flairant

Aquestes flors que, tard o d'hora,
Esdevindran meliflus fruits, indicis
Que les orenetes ja nien a prop de casa.

Resquícies (Itineràncies poètiques, 57)

[haikú de seguiment extraoficial a Sístole, d'Elvira FR]

Mots i silenci
Encerclant el Crepuscle
D'allò que em deixes.

Diàstole (Itineràncies poètiques, 56)

Del color dels teus llavis.
Així he creat el món que, avui,
He d'abandonar mentre m'esqueixo
-Fill del dolor, gest d'un cor estèril-.

Galàxies i itineraris seculars,
Indrets que han quedat per conèixer,
Paraules que s'han d'oblidar
Per no haver estat pronunciades.

Avui agafo la paleta i els pinzells.
Necessito un arc de Sant Martí sencer
Per esborrar l'empremta dels teus besos
En l'exigu món que m'emporto i em queda.

Obediència [íntegre] (Repte Clàssic CDXXIX)

[Relat presentat al Repte Clàssic, però retallat: surten 699 paraules...]

La mare m'ha castigat. He de passar-me tot el dia sol a l'habitació, fent els deures dels quaderns de repàs. Si ho sé, no li faig cas. Que això ha estat el problema, que intento ser obedient sempre. Però, què li puc fer si la mare diu coses que de vegades no entenc?

Em diuen Álvaro. Coses de la mare, també. El pare m'explica que ell tenia la il·lusió de posar-me Guifré i que gairebé havia convençut la mare. Però, de la nit al dia, en quedar embarassada, va decidir anomenar-me Álvaro. He tret les meves pròpies conclusions i la culpa és de l'oncle Álvaro, sens dubte, aquell parent de la mare que ens venia a veure quan el pare tenia viatges de feina. També era quan més vegades em feien anar al parc a jugar a futbol amb els amics. Per això, sobretot, l'oncle Álvaro em cau tan bé. Encara que, des que la mare espera el meu germanet, ja no ha vingut més. Així que les tardes de futbol al parc s'han acabat.

He dit que em diuen Álvaro. En general, sóc un nen normal, de set anys. Dos braços, dues cames, un cap, i seguiria la llista però no vull avorrir ningú. El cul, però, no em pertany. Segons la mare, és d'un tal Jaumet. Seran coses de màgia? No ho sé pas, però, si me'l toco, sento pessigolles com a la resta del cos. I això em capfica. La mare em va fer a trossos o què? Un altre misteri que he de sumar als dubtes que ja tinc cada cop que la mare parla estrany. En tinc una llibreta plena (preguntar on viu la Paciència, la mare d'una tal Ciència; saber per què m'han enrajolat el ventre; esbrinar on guarda la mare el paner de les figues...).

També he dit que estic complint un càstig. I, a hores d'ara, us preguntareu què he fet per ser castigat. Obeir. Sí, sí. Increïble però he estat obedient. Sóc impacient però sense malícia. I, com que la mare sempre diu que de mica en mica s'obre la pica, ho he volgut comprovar. He anat al bany, he posat el tap de goma al desguàs de la pica i he obert l'aixeta. Un degoteig de res, no us penséssiu que era molta quantitat. Però, de tan monòton, al poc temps m'he cansat. S'omplia el fons de la pica molt lentament i, quan la mare m'ha cridat per dinar, he corregut com un esperitat (això també ho diu la mare) cap a la cuina. I he deixat l'aixeta degotant.

La impaciència que sempre tinc és semblant a la lentitud que gasto menjant. I quan són llenties, com avui, el temps per dinar es duplica. Sort que no hi ha escola, que ja som a les vacances d'estiu. Si no, tinc llenties per sopar i llestos. La qüestió és que, mentre dinava, la mare ha aprofitat per sortir a comprar. En aquest cas, és quan la mare és lenta. He acabat el plat de llenties i la mare encara no havia tornat. Així que he anat al balcó i he mirat cap al carrer per veure-la arribar.

Així ha estat com he pogut escoltar les sirenes dels bombers aproximant-se i aquell camió vermell que tant m'ha agradat. Potser sí que la pica s'ha omplert del tot. Però no ho he pogut comprovar. La mare m'escridassava, mentre em feia sortir de casa enmig del xipoll que havia per terra. Això de viure en un pis... Ja ho diu l'avi que en un xalet els veïns no molesten mai...

Després del tràfec de bombers i bombes, de mànegues i sirenes, hem tornat a casa. La mare nerviosa i jo castigat. I ara estic a punt d'acabar el quadern de matemàtiques, capficat de nou amb el dibuix que hi havia a la portella del camió de bombers. La flama i l'arbre. No tinc arbre però hi ha el ficus del rebedor. I els llumins són a la cuina. Si vaig amb cura, la mare no em sentirà sortir de l'habitació. Segur que sóc capaç de reproduir aquell dibuix. I a la mare li agradarà, de ben segur, l'habilitat que tinc amb les manualitats...

Ambivalència

Malenconia
De veure com s'alternen
El sol i l'ombra.

[Haikú inspirat en l'intent de haikú, segons ella..., de l'Elvira FR]

Intempèrie

Ofereix plomes
A l'última esperança
I el precipici
Podrà desaparèixer,
Ocell perdut entre ones.

[Tannka inspirada en una imatge de Carme Rosanas]

Cromàtica

Acolorida
Terrissa que perfuma
De tardor els pètals.

[haikú inspirat en una imatge de la Carme Rosanas]

Jeroglífiques piràmides (Itineràncies poètiques, 55)

Vull jeroglífics
Per desxifrar l'absència,
Tendres piràmides,
Quan la vida és més àrdua
Que els mossecs de les hores.

Corro vers l'ombra
Que afeixuga l'espera
De l'oreneta.
Però el temps de les prunes
Tarda, es posposa massa...

Mètode (Itineràncies poètiques, 54)

Hauré de prendre
Les dosis de tristesa
Si em bufeteja
La vida mentre em lliura
Paraules que em corsequen?

Infància (Itineràncies poètiques, 53)

He pensat en gladiols,
La flor de la infància,
La que omplia el jardí
I havia de tenir-ne cura.

Avui, però, torno a ser nen,
A pesar que les flors
Hagin desaparegut i jo,
A més, ja no recordi res.

Torno a ser nen perquè,
De nou, he d'aprendre
A caminar sense ombra,

A superar el vertigen
De tenir el solil·loqui
Com a única conversa.

Fructífera (Itineràncies poètiques, 52)

He estat desvetllat pel clam,
Pel crit secret dels sentits,
Fosc com la més fosca de les nits,
Eixordador com un címbal d'aram.

I en la gola ha crescut l'eixam
De les llàgrimes, dels despits
De no tenir el coixí dels teus pits
En despertar. Sinó el revés ham

Amb què la malenconia m'atrapa.
Nadó orfe en la geografia del desert,
D'una novella terra inclement, de dunes

Ingents, d'on mai ja no s'escapa,
Romanc sense braços materns, despert
Fins que no trobi la dolçor de les prunes.

Memòria (Itineràncies poètiques, 51)

Em cau l'insomni
Damunt de les parpelles:
L'estiu escalfa
Cultius de la memòria,
On creix la melangia.

Voràgine pacífica (Itineràncies poètiques, 50)

Còmplices de versos,
Construïm el silenci
Però l'omplim de paraules.

Sense pronunciar-les,
No trenquem l'edifici
Perfecte de l'amalgama
Que en sorgeix. Accepta-la.

Propera a nosaltres,
La voràgine pacífica
Creix, sense pausa, i s'escampa.

Solitària perícia (1r Convit estiuenc 2010)

Per una casualitat, arribo al blog de Francesc Mompó, Uendos, Greixets i Maremortes i, amant com sóc dels haikús, m'engresca la proposta del convit estiuenc 2010. La imatge que inspira el haikú que presento...



I el haikú, o intent almenys, que participa en el convit:

El banc espera
Els amants i els seus besos
Entusiastes.

Eròtica descendència (Relats conjunts)

Davant del quadre goyesc resto impassible. Ni gaudeixo en veure'l ni faig escarafalls de fàstic. Estic mort per dins, com el cadàver que aferra entre les mans aquesta figura deforme pintada amb traços nerviosos i vigorosos pels pinzells de Goya. Aquesta figura, que representa Saturn en ple devorament del seu fill. Aquest cadàver, que pot ser qualsevol dels fills de Saturn i Rea abans d'arribar l'infantament de Júpiter.

He llegit el mite, fa anys que el conec i de sempre m'havia sorprès aquesta crueltat, que impregna la narració. Intentava imaginar quin era el pensament d'aquest pare que anteposa l'hegemonia del poder a la descendència. I entenia l'al·legoria del temps que ens devora lentament. Avui, però, mentre miro de fit a fit l'esguard dement del tità, no sento res. Repugnància? Dolor? Buidesa? Res de res, les emocions completament exhaurides per reaccionar d'alguna manera a aquesta mirada.

Perquè no cal ser fill de Saturn per sentir-se devorat amb una cruesa extrema, la mateixa cruesa que amaga dins seu un comiat breu i inesperat, amb la corresponent pèrdua i l'obligat fracàs. I, des de llavors, sols és fred el que em provoca qualsevol espectacle dels sentits. I apatia. I fadiga. Només això. Potser perquè, sense saber-ho, era fill d'Eros i és un costum entre divinitats, això d'anar devorant els febles...?


Relats conjunts

Galàxia

Serà que només em queda la música i els llibres,
El cafè entre converses i diaris, la lletania
D'esperar cada dia que arribi l'hora d'alliberar-me
D'aquesta galàxia de melangies mentre em distreu la feina?

Serà que, després del comiat, sols sé acompanyar-me
A mi mateix i jugar a desfer somnis com qui desfila
Allò que ha filat al llarg dels jorns, moderna Penèlope
Que no espera veles que la puguin salvar de la tristesa?

Serà, digueu-me, que el silenci és la fidel companyia,
Després de l'ombra, que mai no m'ha deixat sense empara?
O potser és que sóc malenconiós i trist de mena...?

Serà alguna d'aquestes coses, o tan sols un cúmul d'elles,
Que provoca dins meu aquest devessall de poemes,
Aquesta espera de les orenetes en despuntar l'alba?

Càrrega (Itineràncies poètiques, 49)

La mar oneja
Amb paraules pretèrites.
Em llasta el dia
I carrega de còdols
Cada bri d'esperança.

Incògnites (Itineràncies poètiques, 48)

Hi ha manera de mesurar la duresa de les paraules?
I, de ser així, qui aconsegueix regular-ne la quantitat,
El volum, els significats? Si és més breu, és menys dura
La paraula?

Sé que parlo massa, que escric poc, o potser és al revés
I m'autoenganyo que allò que he escrit ho he pronunciat abans
De plasmar-ho al suport que sigui i, per això, em condemno
Al silenci?

Demà. La paraula amb més incògnites que he pogut imaginar
Ha de portar-me les orenetes i la piuladissa novament
En llevar-me.

Demà. Aquest mot m'ofereix esperances de guarir les ferides
Obertes, les penúries sofertes. Parlaré com sé, mentrestant:
Escriuré.

Posidònies (Itineràncies poètiques, 47)

El teu nom no és escrit a la mar.
És la Mar.
I la histèria és un oneig constant
Que em bressa
Amb ales fetes de mots plens que canten
La buidesa.

Sóc esclau de la presó que vaig construir-me.
La clau cal buscar-la entre posidònies.
Però ara
Sóc nàufrag
Amb pànic d'acostar-me a la platja...

Dinàmica (Itineràncies poètiques, 46)

He de moure cada part del cos
Que ha estat conegut per tu
Perquè no es gangreni de pena.

Flairo al meu voltant aromes
De pètals que l'alegria del sol
Ha permès que m'omplís l'esguard
De bellesa, lluny de la teva nuesa.

Jardins florits amb flors que sovint
No sé anomenar. En absència de la mar,
Un doll d'aigua clara també consola

Brúixola (Itineràncies poètiques, 45)

Tinc el verí resistent,
El de la primera abraçada,
Aquell que no es deslliga
Amb facilitat de la pell.

Visc, en equilibri feble,
Sense saber encara quina
Orientació té la brúixola
De la vida acabada d'encetar.

Demà, potser, l'argonauta
En terra ferma que esdevingui
La rutina de lamentar-me

Indicarà un nord hipotètic,
Un nou horitzó que, a hores d'ara,
És llunyà, pagà, erm, solitari.

Celístia (Itineràncies poètiques, 44)

La celístia xiuxiueja
Paraules en la matinada
I les escolto mentre es bada
Dins meu la melangia d'atzabeja,

Fosca com la nit més obscura.
I entortolligo els llençols
Al voltant del meu cos: vull sols
Que il·luminin la vida futura

Amb sempiterna claror, lluernes
Que resplendeixin amb constància
La meva ànima, curulla d'ànsia

Per retrobar-te. Per què no alternes
Els silencis i les paraules,
Muda verge dels meus retaules?

Somnolència (Itineràncies poètiques, 43)

Encara beso
Els teus llavis; penyora
De mar maragda,
Ofrena vellutada
Que em crema les entranyes.

Hàbitat (Itineràncies poètiques, 42)

Escriure lletres
Amb la sang de les venes
Per enyorar-te.
Vida clara com l'aire
Que amb la mar es perfuma.

Migratòria (Itineràncies poètiques, 41)

Pot fer-se sense equipatge
El viatge de la vida?

Seria com contemplar la màgia
Del crepuscle amb l'ànima cega,
Malmetre la bellesa d'un núvol
Amb el plom d'una tempesta,
Negar-se els pulmons d'aigua
Per maleir l'harmonia de les ones.

El viatge de la vida,
Pot fer-se evitant el pelegrinatge?

Resistència (Itineràncies poètiques, 40)

Viuré arrapat a la vida,
Fins a ofegar-me si és que cal,
Fins que trobi una sortida
Digna del castell de somnis
On em creia segur i aïllat
Dels mals del món; adversitats
Invisibles l'han enderrocat.

Visc entre ruïnes, però respiro.

Absència innecessària (Itineràncies poètiques, 39)

He tornat a casa,
La que hauria
De tancar amb lacre
Perquè no hi entri
Més el teu somriure.

Moro per besar-te,
Fins a nafrar-me els llavis

Desèrtica (Itineràncies poètiques, 38)

Erma, la terra
Recorda que és el ventre
Que ha d'acollir-nos.
Mentre fujo dels marges
Tristos de tot, la beso.

Inclemències (Itineràncies poètiques, 37)

Dia a dia, la pell
Ha sabut suportar
Els indicis del dolor,
D'un dolor tan vell

Com el món, tan cruel
Com l'odi més humà.
Desperto envoltat de foscor,
I la veu esdevé bruel.

El malson em visita
També quan tinc calma
I furga la ferida, la balma

Mentre m'ofego per nedar
Contracorrent: l'intent va
Per oblidar el dolor que m'habita.

Parèntesi (Itineràncies poètiques, 36)

Trepig del desig
Per trepitjar
Només.

I em sento feble
Per la cruesa
Del viure.

Sofreixo, i entomo
Com puc la derrota,
En silenci.

Demà, la piuladissa
Dels ocells tornarà
A l'alba.

Amb l'ànima balba
L'espero.

Experiència (Itineràncies poètiques, 35)

El teu rostre mostra
Arrugues que uneixen
L'experiència
I la vivència.

Amargor i dolcesa,
Llàgrimes i rialles,
Inquietuds,
Temps viscuts.

I em pregunto
Si també aconseguiré
Que se'm lligui

La vida, gravada
Per sempre a la pell,
Del signe que sigui.

Ànima llunàtica (Itineràncies poètiques, 34)

Cal tenir l'ànima llunàtica
Per somniar en mons sense sentit,
La ment en constant deliri, extàtica
Joia, per arribar al màxim zenit?

Sóc amant del pleniluni que m'omple.

Plàcida bòveda (Itineràncies poètiques, 33)

Placidesa més enllà de l'horitzó
D'un mateix.
I l'escalf pres a la claror
Em revifa.

He despertat amb orenetes
A les oïdes
I la letícia dels poetes
Que m'ajuden

Amb versos muts, amb imatges
Plenes d'aire.
Despertaré demà en paratges
On la vida

Tingui un nou nom, lluent
Com la lluna més resplendent?

Còrpora d'absències (Itineràncies poètiques, 32)

M'has trobat els ulls entre miríades
De mirades, amiga, l'home que sóc
Que encara no ha oblidat la passió,
L'animal ferit, la guspira que crema.

M'has cercat enmig del desordre vague,
On la llum és absència i la nit s'escampa
Per no permetre seguir els marges del futur.

Per això, t'ofereixo cada batec de melangia,
Cada bri de solitud: ofrenes mudes d'agraïment.

Amnèsia (Itineràncies poètiques, 31)

Brindis de vida,
L'ànima s'embriaga
Amb tot allò que coneix
I el que reté en ella.

Abandono el llast
De cada ferida
A les llambordes
D'un carrer desconegut.

Demà hauré oblidat
De quina contrada venia.

Música (Itineràncies poètiques, 30)

Música que muda i emmudeix,
Excel·leix l'instant
De créixer més enllà
De la derrota. Sona

I ressona amb infinit
Tornaveu que gaudeix
De llibertat en la presó
Del cos que em pertany.

Escolto i m'escolo pel pou
De la companyia de mi mateix
I m'escudo en els mots.

Música que emmudeix i muda
El món que he inventat
Després de la llum perduda.

Constància (Itineràncies poètiques, 29)

Neix un nou món.
El sento bategar
Dins meu, parla
Amb mots clars.

I en mi es perd,
S'escola per la sang
Com la inundació
Que m'ofereix el demà.

Sol, però en plenitud,
No em canso del camí
Que constantment s'allarga:

Bec l'aigua que el temps
M'ofereix, l'únic que prenc
Contra la rancúnia amarga.

Gèlida làpida (Itineràncies poètiques, 28)

Solitud -gèlida làpida
Que asfixia la vida
Quan intento gaudir-la
Amb la màxima alegria;

Pútrida fruita que agosteja
El paladar i l'estómac
I exhaureix les ganes
D'esperar el nou dia;

Tètrica ombra que s'eixampla
Pels camps assolellats
On creix el meu cos d'espiga;

Funesta gota de metzina
Que aclapara els jorns per venir
I els martiritza- que compartim.

Rònega clemència (Itineràncies poètiques, 27)

L'enclusa del silenci és això:
Un ressò que res no atura,
Una vida futura que no vindrà
I estella la mà que empunya el martell.

Sóc vell, rònega clemència perduda
En la muda drecera cap al no-res.
Sortiré il·lès de la batalla
Si la dalla acaba amb tot en començar?

Perímetres (Itineràncies poètiques, 26)

Tal vegada no tindrem temps per refer-nos
De les pèrdues al llarg de la vida,
O, qui sap?, potser ens sobrin hores
Per recuperar-les abans de cloure els ulls.

Som el perímetre del camí recorregut
I la defallença ens clavarà les urpes
Abans que arribem a la meta assignada.
Ho sabem. Però no ha d'existir la derrota.

No encara. Mentre l'oxigen ens sustenti,
Respirarem. També l'ombra, la fidel companya.

Síl·labes (Itineràncies poètiques, 25)

Recerco amb febre,
Entre totes les síl·labes,
Una paraula
Que completi la forma
Del meu cor, plena pèrdua.

Serà algun dia
Per a mi allò que busco,
O anhel per sempre?

Unísona demència (Itineràncies poètiques, 24)

Amb veu de silenci, sorda, unísona
Demència, clamo als quatre vents:
No hi ha profetes que fereixin
El devessall que batega dins meu.

L'escapatòria, existeix? Potser
Només cal alimentar les esperances
Perquè facin estralls en la nit
Que m'habita i retorni l'albada.

He callat, massa sovint segurament,
Però retinc el torrent i l'inventari
De noms que ressona en l'esperit.

Demà, semblarà més propera la línia
Que separa la solitud de la tristesa.
Malgrat tot, duré amb mi l'ombra encara.

Escàpola existència (Itineràncies poètiques, 23)

Potser mai no serem nit.
Però la foscor restarà
Endins, ben endins, fins
Que el migdia ens dejuni

De penes i treballs, de despit
I de buidor. Caminarem en va
Cap a la llum amb llumins
Que ens cremen, vers el pleniluni.

Potser mai no serem nit.
I creixerà dins nostre el crit
Que ens allibera de l'enuig

D'una vida que s'escola, que marxa
Per les escletxes del cos: fuig
Del laberint que ens enxarxa.

Vèrbola (Itineràncies poètiques, 22)

Com vaixell a la deriva,
L'horitzó sempre llunyà.
Però ha de seguir viva
La il·lusió de saber esperar.

I guardo amb el màxim zel
Aquesta flama d'amor flèbil
Que crema en el pit, contra el fel
I el fred de saber-me dèbil

Enmig del glacial de la solitud;
Entre la vèrbola de la multitud,
Cerco mots amb dèria aspriva.

La broma que allisa el cel
Amb l'enyorança i el seu tel,
La llum de l'alba se l'endurà.

Gràcies (Itineràncies poètiques, 21)

Aquest matí, les orenetes m'han despertat
Amb la piuladissa entusiasta d'un nou dia.

Música plena de vida, i el vidre del cel
Acabat d'encetar és diàfan, transparent
Com l'alegria que traspua dels meus porus.
El cansament m'abandona per unes hores...

Mentre agraeixo haver estat desvetllat, saludaré
Els núvols, els arbres, la quietud de la brisa.

I l'esperança en corrua, que ningú no em prendrà.

Gèlida metàfora (Itineràncies poètiques, 20)

No t'ho vaig dir mai.
Les paraules de l'enyor
Porten la tristesa als llavis.

I he sembrat l'esglai,
La flama tendra de l'amor
En el demà, gèlid com els glavis

Que travessen amb recança
La carn fràgil de l'esperança.

Demà despertaré sol però més humà.

Fúnebre (Itineràncies poètiques, 19)

Reclama el premi
De la victòria muda.
Sabré com viure
Amb les flors de l'autumne
Omplint-me la corona.

Pròpia angúnia (Itineràncies poètiques, 18)

Suspeses en la teranyina
De la inexactitud, les hores
Són el pèndol que endevina
El ritme del meu batec.

I reconec l'agonia, la pròpia
Angúnia de retenir dins meu
L'instant feliç que, breu,
Existeix i dubta constantment.

No sé quan claregen les meves nits...

Penúries (Itineràncies poètiques, 17)

Hi ha miralls que reflecteixin les pors?
O potser el temor de trobar el reflex
D'aquestes debilitats em deixa perplex
I em cega mentre sóc al seu davant?

Lluito contra el món, fona envers el gegant
Que sé que no venceré, perquè és massa complex
Cercar la sortida del laberint entre metecs
Jorns que compliquen la vida sense redós.

Lluernes en la nit fosca, en la meva ànima
Que resta estàtica enmig de l'esforç exànime
De viure contracorrent en la boscúria aliena.

Galernes que embraveixen la mar per on sura
El llagut de la solitud; l'escullera futura
S'allunya, i el dol encunya les monedes de la pena.

Herència estàtica (Itineràncies poètiques, 16)

La febre passarà. Aquesta ha estat la promesa
Del nou dia. I, calladament, hereto la terra
Que ha d'acollir-me en el vagareig cap a enlloc.

Solco la pell, la pretesa ofrena de la tristesa
Que m'aterra lentament. I sóc desferra que erra
En cada acció pensada, que es glaça amb el foc.

Sortiré, enmig del pleniluni de la buidor,
Cap a indrets delitosos d'aquesta carronya
Que em sustenta, aquests membres ja lassos
Que no saben retornar a llur punt d'origen.

I, abocat a la finestra de la màxima foscor,
Sabré que el darrer pensament tindrà la vergonya
Extrema de no haver parlat abans dels fracassos,
Que s'acumularà perquè viure esdevingui vertigen.

Paràbola (Itineràncies poètiques, 15)

Com en la vida,
La tardor deixa fulles
Mortes, que escampa
Amb la malenconia
D'un vent que mai no para.

Demència transitòria (Itineràncies poètiques, 14)

Ni tan sols quan he clos les parpelles,
He pogut lliurar-me als braços de la son,
Al repòs de la calma del silenci, al llit,
Que s'engrandia a cada minut transcorregut.

Em refermo en els atzucacs de la inquietud,
Jous que s'arrapen al coll amb tot el despit
Que pugui imaginar, I crido. Ningú no respon.
Tampoc el batec buit del cor, fet d'estelles.

Vago, em remoc, lluito contra el més vil insomni,
Caic, intento aixecar-me, però el plom feixuc
De saber-me dèbil m'arrossega corrent avall.

Pesen els membres en un cos de sobte xaruc,
I els llavis resten closos no recordant com ni
Quan he dit el teu nom després de l'estrall.

Ànima plúmbia (Itineràncies poètiques, 13)

I la tendresa aèria podrà ser abastada
Per l'ànima plúmbia que m'habita?
Peso cada mirada deixada a l'ampit
De les teves parpelles, on la nit
És reflex de les teves pupil·les
Que, tranquil·les com l'àrdua fita
Aconseguida, omple de postil·les
L'esborrany d'un amor que es bada
I s'escampa pel meu cor d'eremita.

En resposta a Inabastable, d'Elvira FR

Ànima frígida (Itineràncies poètiques, 12)

La finestra resta oberta,
I l'ànima no sap escombrar
Les brases que encara fumegen.

La pluja ha caigut, rígida
Immobilitat del batec vague
Que és ressò del cor cansat.

Però, recorda: no s'atura
De cop l'embranzida sincera
Quan el devessall és fèrtil
I la veu que el clama, constant.

Cadència (Itineràncies poètiques, 11)

Si el rastre et porta a casa,
Saps que tindré la porta de bat
A bat per acollir-te?

Daina ferida, guaita la blana rasa
Que ha esdevingut la soledat
Tastada i sentida.

Malgrat tot, he encès amb cadència
I candor les teies del cor
Perquè l'atzar fos presència,
I realitat el passat somort.

Mil·límetres (Itineràncies poètiques, 10)

Les mans refan els rastres deixats
Per la passió, òrfenes de caliu.
I sabré que enyoren, malgrat tot,
Cada mil·límetre d'un cos conegut.

Mossec i guspira, pels quatre costats
Reconec la foguera que encara viu
En els ulls, en el ventre, i un sol mot
Seria capaç de convertir la quietud
En celeritat, contra tots els fats.

Circumferències (Itineràncies poètiques, 9)

Caminant per la circumferència
Quan, passada la pluja, s'ha convergit
El màxim nombre de cruïlles,

Ofegant-me entre tolls d'aigua
Tèrbola i mirar que demà aparegui
Ple de remors noves, ignotes,

Refent les dreceres que oculten
L'essència de la vida viscuda
I gaudida, mentre les hores
Separen més el crepuscle de l'alba.

Sabent que la pell encara t'enyora
Per molt que la fregui constantment;
Així he despertat, fa pocs minuts,
Després de somniar que et retenia...

Amnèsia (Itineràncies poètiques, 8)

Palplantat, a l'eixida que xucla
Vides senceres, m'arrapo amb ungles
I dents perquè el torrent atrapi
La part més fràgil del meu cos.

He servat el cor i l'ànima
A recer del corrent, en la quietud
D'un instant que omplo de memòria.
Insomne, potser: no vull l'amnèsia.

Necessito seguir de prop la vida;
L'oxigen és preuat tresor que anhelo,
Que aleno sense pausa ni rendició.

I flairo, a ulls clucs, el xuclamel
Que floreix en alguna banda propera
Però encara inabastable per a mi.

Asfíxia (Itineràncies poètiques, 7)

Un lleu batec de blau
Em recorda que encara
Hi ha vida més enllà.

I la ranera que, en va,
Ha volgut asfixiar-me
Ha de callar mentre cau

Dins dels pulmons una
Nova alenada, glop de lluna.

Pèrgola (Itineràncies poètiques, 6)

La mar sempre em recorda
Allò que he perdut en el naufragi.

Hi haurà mai un nom per a l'onatge
Que no sigui la desferra deixada
A recer de la pèrgola de la platja?
Duc el teu alè gravat a la mirada...

I sóc titella sense corda,
Ni ombra que em segueixi allà on vagi.

Mirada lúcida (Haikú)

Amb llum, captura
Els instants de la vida,
Mirada lúcida.

[Haikú inspirat en aquesta aquarel·la del blog de la Carme]

Península (Itineràncies poètiques, 5)

Camins trillats, i els peus es desgasten
De tanta distància, com el cor cansat
De suportar la solitud un cop més.

He callat paraules, que no he sabut
Parlar i, en la gola, són pútrida
Fruita en constant descomposició.

Demà, la inerta illa que avui m'isola
Esdevindrà península de nou,
Allargassant-se a la recerca de l'abraçada?

Paciència (Itineràncies poètiques, 4)

Creuant-se en llurs camins,
El geòmetra i la injustícia.

Sabor amarg a la boca,
Com si, després del cop
De puny, la sang esperés
El consol de la bufetada.

Llargues cues de paciència
I de saliva per a les ferides.

Còrpora somnàmbula (Itineràncies poètiques, 3)

Trencaré el silenci precís
Amb una rialla d'ironia barata.
He d'elogiar una sabata
En vers per sentir-me feliç?

Contra les cordes, sóc funàmbul
Circense o un simple pallasso?
Caic a rodolons per on passo
I sols em trobo al preàmbul

D'una tragèdia que sé meva.
Sense treva, no hi ha encís
Ni incís en la sofrença ingrata:

Enmig del meu estiu, de sobte neva;
I esdevindré deliri somnàmbul
Del teu pit, que en somnis repasso.

Híbrides fragàncies (Itineràncies poètiques, 2)

Records d'aquarel·la, híbrides
Fragàncies que la pluja s'enduu.

I ploro per retenir-te
Però les llàgrimes esborren
Mica en mica la memòria,
Fràgil com la duna en el desert.

Demà tatuaré a la pell
Les restes del naufragi,
Perquè res no em deslliuri
Del llast de les teves besades.

Intermitències (Itineràncies poètiques, 1)

Desert o camí,
O simplement vida?

Viaranys cap a la humida
Terra de sofrir
Enmig de la joia,
Massa intermitent...

Vivències (Melorepte110)

Alberg dels teus braços,
Llar que busco amb esperança,
La fam del desert no descansa
Per fer més vils els fracassos?

Tasto el fruit de la recança
Amb mossecs tímids i lassos,
I és amarg, perquè els escassos
Temps de joia no atansa.

Amor, deixa't estimar, sé
Que les paraules són vanes
Si no saben acostar-te a mi.

Però les dureses són blanes
Quan les pateixo al teu recer,
Perquè són vivències que em fan sentir.