La color de les teves abraçades, el tebi alè
D'un insomni desitjat, l'escorça de l'arbre serè
Que m'empari de tot contratemps quan convingui.
Serva'm al teu Univers per ser minúscula partícula
En continu contacte amb els límits del teu cos,
Per fer que la vida existeixi sense repòs
Si la vetlla em porta dia rere dia la canícula.
Parla'm amb els mots que han nascut on la flama
Duu el teu nom sense màcula, i sóc fràgil reticència
En mans dels teus dits, brisa i huracà alhora, espona.
I seguiré el teu pas en silenci, mentre el cor reclama
El bri de vida que neix dins dels teus ulls, l'existència
Que es lliga al teu esguard i que creix a cada estona.
