"Hi ha hagut un
temps de rellotges i esperes, d'absències i enyorances. Hi ha hagut
dies sense sol i nits fosques, tot just un fil de lluna cobrint els
núvols de tempesta. També hi ha hagut una època de segons com
hores, de minuts sepulcrals com el silenci, d'hores perdudes amb
l'esperança de veure l'alba.
I avui ha arribat el
dia d'obrir la porta als braços que ofereixen abraçades, als llavis
que reclamen petons, al sexe que desitja la càlida humitat d'una
cova on amagar tresors i infàncies. Ompliré cada somni trencat amb
brins d'alegria, recompondré els anys perduts amb un lactant que
t'hagi omplert els pits adolescents. Ni el plor ni les parpelles
carregats d'entreson et despertaran d'aquesta realitat.
Dona, nena, ets una
illa, un edèn de delícies per viure. Malgrat el rebuig, el fàstic,
l'odi que puguis sentir per mi. Encara que persisteixi la captivitat.
Amb una única condició: no em miris amb aquests ulls espantats,
buits, tristíssims, perquè jo no sóc una bèstia. A Estocolm no
sempre es viu de síndromes, amor."
Amb aquestes
paraules, tanca de nou la porta de l'amagatall, deixant a la petita
entre sanglots i llàgrimes amargues. Ha aconseguit el que volia, per
la força.
[relat penjat també a 280 y punto- Relatarium]