Èpoques

"Hi ha hagut un temps de rellotges i esperes, d'absències i enyorances. Hi ha hagut dies sense sol i nits fosques, tot just un fil de lluna cobrint els núvols de tempesta. També hi ha hagut una època de segons com hores, de minuts sepulcrals com el silenci, d'hores perdudes amb l'esperança de veure l'alba.

I avui ha arribat el dia d'obrir la porta als braços que ofereixen abraçades, als llavis que reclamen petons, al sexe que desitja la càlida humitat d'una cova on amagar tresors i infàncies. Ompliré cada somni trencat amb brins d'alegria, recompondré els anys perduts amb un lactant que t'hagi omplert els pits adolescents. Ni el plor ni les parpelles carregats d'entreson et despertaran d'aquesta realitat.

Dona, nena, ets una illa, un edèn de delícies per viure. Malgrat el rebuig, el fàstic, l'odi que puguis sentir per mi. Encara que persisteixi la captivitat. Amb una única condició: no em miris amb aquests ulls espantats, buits, tristíssims, perquè jo no sóc una bèstia. A Estocolm no sempre es viu de síndromes, amor."

Amb aquestes paraules, tanca de nou la porta de l'amagatall, deixant a la petita entre sanglots i llàgrimes amargues. Ha aconseguit el que volia, per la força.

[relat penjat també a 280 y punto- Relatarium]

Exànime (o Llànties)(RPV252)

Cap a l'infinit, el pelegrinatge. I més enllà no trobarem
Res més que allò que somniem, la boira, la mar, la vida.
Camina amb pas ferm, amor, i empra sempre el barem
Més exacte que no decanti la balança, en el ressò ligni.

Dubitativa com l'onatge, tindrem la queixa de les gavines,
Al voltant, i el salnitre que ho empleni tot, inclús l'esperit.
Avança nord amunt, tan sols amb el rumb que endevines,
Quan t'envolto entre els braços, al fons dels meus ulls.

Fins a l'infinit, dibuixaré la llar que anheles, el designi
D'aquesta lluita contra l'huracà immòbil, si la humida
Passarel·la que t'ofereixo no t'atura la tristor de l'ànima.

Comprensiva com la raó pura, abastarem tots els esculls
i els superarem, amor, encendrem llànties envers la nit
Més obscura que ha tenyit de dol el somrís, avui exànime.    

 

Deficiència

He begut rius d'alcohol per oblidar-te, princesa, sota nits de lluna canviant, per retrobar el sol. I només ofego la meva vida en l'agonia de no alçar-me més. Ara, sense diners i amb bocins de somnis trencats a les venes, habito la nit: l'enlluernament del dia dura fins al capvespre.

(tot acceptant la proposta a RC de la Berta González Embun, d'inspirar-se en Moonshiner, de Bob Dylan)

Evidència (o Heliòpolis)

En la ciutat del sol, els ulls es busquen als laberints

De l'evidència, on la lluna daurada s'hi escola endins.