Règia hemorràgia (o Demència cromàtica)[Minicrida #030 - Et falta un cargol!]

— Et falta un cargol! —exclama amb totes les seves forces, encès de ràbia.

Jo me'l miro i una ganyota, que indica fàstic, menyspreu i cinisme, se'm dibuixa al rostre. Ja no em mereix respecte, aquest impostor. El canell se li ha tenyit d'un vermell intens, ferruginós, degut a l'hemorràgia. La fulla esmolada del punyal li ha provocat un tall profund, del què en brolla un doll de sang abundant que, mica en mica, s'escampa pel terra de la gran sala. La resta d'homes bada els ulls, sense immutar-se. L'atac també els ha agafat per sorpresa, i ningú no gosa moure ni un dit. Potser perquè la ferida oberta corrobora les meves sospites: a les venes del xitxarel·lo que han coronat nou rei, arran de l'abdicació del seu pare, no hi corre la sang blava de la casta reial. Per tant, no mereix el Regne.

— Et falta un bull, boig! — vocifera de nou, abans d'enfonsar-li el punyal a la gorja i que els guàrdies reials, finalment, m'aturin i em redueixin pel suposat regicidi.

Alfabètica lascívia (Niporepte136+RPV252)

Excèlsior I: Cúpula
I si retornen
Les dones de ma vida,
Tindré prou besos?

I. Àngela
Pitram que alleta
L'esperança que acabi
La fam a l'Àfrica.

II. Bàrbara
L'esguard observa
Les corbes sinuoses
De la nuesa.
No cal dir cap paraula...
Heus ací l'Harmonia.

III. Cecília
Gel i foguera.
La faldilla més curta,
La llengua perversa.

IV. Dànae
El cos més tendre
Sucumbeix per fi al setge.
Dents que el devoren.

V. Èrica
Tremolo, vesta
De fulles al vent: temo
Recórrer membres
Ignots amb dits maldestres,
Que han oblidat les dones.

VI. Fàtima
La nit despulla
Desig, caliu i segles
D'arts amoroses.

VII. Gràcia
Fingir que dormo
Quan el batec compassa
Pell i libido?

VIII. Hipòlita
Vine i fustiga'm
De nou. Fins a trenc d'alba,
Tria la forma
Del martiri que aferri
El meu cor als teus llavis.

IX. Ifigènia
Gaudeix com verge
Oferta a Déu en ànima
I cos. Jo et lloo...

X. Jèssica
Quin nom tindries
Al regne del Valhalla?
I al meu jaç, bella?

XI. Kàtia
Amor, desvetlla'm
Pe gaudir de la posta
I de l'albada.
Tenir la mel als llavis
És present de la vida.

XII. Lucrècia
Blau, verd, roig, porpra...
Has pintat els meus somnis
Amb ton somriure.

(...)

Excèlsior II: Mènsula
Per què recordo
El gust, la pell, l'aroma
De totes elles?

Paràboles (o Clarividència)(RepteDLXXXIII)

Davant de la marmita, tot remenant-ne el contingut, olora els efluvis que se'n desprenen de la barreja. El sortilegi gairebé està enllestit. Quan begui la poció, la clarividència serà total i podrà erigir-se en bruixa principal aquesta matinada, mentre el pleniluni la faci dansar, junt amb les seves companyes, al voltant del foc, mentre recitin càntics tan abracadabrants com intel·ligibles. Ja ha après a mantenir-se en perfecte equilibri damunt de l'escombra, a preparar encanteris sense mirar el Gran Llibre Negre i a no témer els enigmes foscos, que l'envolten, o els possibles esperits, que es congreguen en traçar el pentacle al terra, enmig del deliri de l'aquelarre.

Tasta de nou el líquid bullent, la llengua se'n ressent. L'ha envaïda la impaciència de la comprovació, com un infant en trobar un regal ben embolicat. La cullerada li provoca veure's lluny de l'antre on s'encaua, al bell mig del bosc, la foguera encesa, les aromes de la llenya incandescent, els ulls emplenats de bogeria. La nit és seva, de ningú més, se sent poderosa, omnipotent, sense límits, en la immensitat del bosc. S'endevinen les muntanyes en la llunyania, gràcies a la lluna plena. Però, tot d'una, el que és més sorprenent no és la rotllana embogida. Sinó la paràbola que descriu un automòbil en caure pel precipici, fins que topa violentament i s'incendia.

L'estrèpit de l'accident, tan vívid, del malson la desperta. No hi ha bruixes ni marmites ni boscos. Desorientada i asseguda a la butaca, l'àvia sotja la llar de foc, que crepita sorollosament. La seva filla i els seus néts dormisquegen al sofà. Els ha acollit temporalment perquè són sang de la seva sang. Caldrà allitar-los. Però no hi ha pressa. Encara falten unes hores per a que claregi. Per a que una unitat de bombers trobi, entre la ferralla, la documentació del conductor calcinat. Per a que una patrulla de la guàrdia urbana, després de diverses perquisicions, es presenti al seu domicili i li informi que el seu gendre ha mort a la carretera. Somriu, irònicament, per les connexions capricioses de la vida, quan es volen trencar llaços invisibles.

Òlibes (o Vèrbola de Gènova)(Repte ClàssicDLXXXI)

Les òlibes ululen a l'exterior, quan la nit avança a marxes forçades. És un bon auguri, ho pressent. És gat vell i sap què signifiquen les bones vibracions; ell es guia pel cor. Lentament, abans que la mandra l'endormisqui, repeteix dins del seu cap els fets del dia d'avui, en arribar al luxós palau, on les zones enjardinades són extenses i els gossos i d'altres espècies domesticades s'hi arraïmen. Fora del recinte, cérvols, senglars i daines no són tan dòcils com els animals de companyia, inclòs ell mateix, i sols es deixen atrapar per les escopetes.

El primer contacte és afable, distès, a pesar del nerviosisme del començament. Trobar-se cara a cara amb l'amo sempre provoca respecte, però ho trampeja amb una abaixada d'ulls tan plena de seducció com de temor. Quan li indica que s'apropi més, sap que ha tingut l'efecte esperat: ja el té a la butxaca. La connexió visual és satisfactòria, i les seves paraules, carregades de complicitat, li vaticinen una relació extraordinària, carn i ungla diu ell. Cul i merda, apuntaran els envejosos.

Respira fondo, alleujat. Com si la nova llar li conferís el confort i les comoditats que durant tant de temps ha perseguit. Ara s'adona que la mà que l'amo li allarga no l'ha de mossegar, i es mantindrà fidel, mesell i llagoter fins a l'extenuació, perquè els rumors que li arriben sobre caceres d'elefants són certs. I ell, pessimista de mena, vol descartar aquesta fi per als seus ossos. És un gallina, ho reconeix, a banda de gos falder. Però, segons com es miri, també és una fura, malgrat que les males llengües el titllin de voltor, per l'aparent perícia i l'oportunisme que traspua. Seguirà endavant, ara que té el rei al seu favor; sols li resta ensabonar-lo convenientment amb l'assiduïtat que el caracteritza, i li demostrarà la submissió absoluta, com la primera de les seves mascotes.

S'ha adormit profundament, encara vestit, i somnia en l'endemà, quan comenci a greixar els engranatges del país, com ha promès, dies enrere, des del balcó del carrer Gènova, amb la vèrbola de parlar sense dir res.

Benevolència [Minicrida #027 - Atrapat!]

Si ho sé, això em passa per ruc. Tantes bromes i tantes frases tòpiques i, al final, de cap a l'atzucac. Que si sóc un bon jan, que si em deixo entabanar a la mínima, que si els amics s'ajuden entre ells... Ja ho veig. Sol, completament sol davant del perill. I com és que tot el món somriu si no hi ha motius? Se'n fumen de mi o què? Ho reconec, culpa meva per no saber dir que no... I ara el seu pare i ella que s'apropen, també somrients! I jo que suo i no sé com escapolir-me ja, desemparat i palplantat enmig de l'altar. Em sento atrapat!

Ímpetu (o Retrògrada)(REC de la Cadena Ser. VIII; 016)

Vostè és el primer que l'obre, em va dir d'amagat de tothom, protegit per la penombra i el murmuri. I és admirable tanta valentia, prosseguí el seu discurs, és agradable ser testimoni de la decisió de la joventut, del seu ímpetu. Reconèixer que, gràcies a vostè, hi ha més horitzons si alcem la vista i deixem de contemplar-nos el melic. Demostrar, sense enervar a ningú, que no existeixen límits excepte els d'una societat retrògrada, abstreta, tancada de mires com la nostra. Vostè és el primer que l'obre, va repetir i, estrenyent-me la mà, afegí, emocionat : i el seguirem com el cec ramat dòcil que som.

Idíl·lica (REC, de Cadena Ser Castelló)

Sense saber per què em vaig enamorar dels seus ulls. Les seves pupil·les penetrants i negres com la nit més abandonada em provocaven insomni, desassossec, i, alhora, em transportaven al racó més idíl·lic mai imaginat. Els volia observar per omplir-me l'ànima. I va arribar el dia en què no vaig voler respondre a aquesta pregunta; no m'importaven els motius, només gaudia dels seus iris maragdins, de la seva mirada capaç de provocar l'aleteig de mil papallones. Encara dormo malament, tot i tenir-los al meu costat, guardats en formol.

Molècula unànime (o Existència i alquímia)(Melorepte262)

Treballaré el teu cos
com treballa la terra
el llaurador del meu poble:
amb amor i força.


RAIMON.

Deixa'm l'esquena i hi escriuré versos i besos i llum
I ombres i tot el desfici del món, en alquímia suprema,
Per entrellaçar-nos l'existència per sempre i no témer
El pas del temps vers el camí de la cendra i del fum.

Deixa'm el teu esguard i hi llegiré els mots del cor
I les paraules que abasta un xiuxiueig, mentre crema
Les entranyes amb la passió de cercar un esquema
Per explorar el misteri de les pigues i el seu record.

Deixa'm els llençols fins que pronunciï el teu nom bell,
L'encens i l'espelma, l'aigua que s'escola per la pell
Abans que l'acariciï, i obriré el llibre de la teva ànima.

Deixa'm tastar la intempèrie per gaudir del retorn
A la llar, la dolçor de veure't adormida a la vora sojorn
Rere sojorn, i seré molècula dins teu, plaer unànime.

Penúries (o Època de màgia)(Relats Conjunts)

Tinc retalls de records de la meva etapa de nena. Difuminats en gran part. Com qui mira una pel·lícula aclaparat per la somnolència. L'únic que em queda palès són les penúries que passàvem, la meva família i jo. I la fam... Aquelles llargues cues per una engruna de pa immenjable, però que ajudava que el rau-rau de l'estómac es calmés una mica. I la roba heretada dels germans, sargida vint-i-quatre vegades, apedaçada com aquella època que ens tocava viure. Imagineu quina cara se'm quedà en veure, al jardí, una taula ben parada, engalanada, amb el veïnat alegre, regit per la disbauxa i l'alegria més pura. Els brindis i les abraçades apareixien del no-res, i fou un dijous sense escola ni preocupacions. La panxa, al final de la tarda, gairebé m'explotava i reia, de forma mecànica, en veure els pares besant-se com mai no havia vist. Anys més tard, vaig comprendre per què aquell 20 de novembre de 1975 la màgia omplí el nostre jardí.

Relats conjunts 

Adolescència (o Quadrícules)(ARC a la ràdio)

La porta cedeix a la petita empenta. Ha quedat mal tancada en entrar-hi la darrera persona. Això em permet d'esquitllar-me dins del portal, a les fosques. És de matinada i fa fred. M'arrecero sota l'escala, on hi trobo un cotxet de nadó. Sense pensar-m'ho, estiro la roba i la faig servir de flassada. Estic cansada. He corregut durant mitja hora llarga en quadrícules; no sóc massa lluny de casa, ho sé. M'he escolat per la finestra de la meva habitació i he començat a córrer, tot just quan els llums del rebedor de casa dels pares s'han encès. El cor encara segueix desbocat, respiro amb dificultat i temo que algú em descobreixi i m'escridassi per haver entrat en una propietat privada i haver fet malbé allò que no és meu. Sóc rebel, rebeca, adolescent. Les hormones se sobreïxen del meu cos, en continu canvi. Un programa de desaparicions a la cadena estatal, que acapara audiència a dojo, o les lectures tampoc no m'ajuden a tranquil·litzar aquesta rebel·lia sense causa.

Si ara em preguntessin per quina raó m'he escapat de casa, no sabria què respondre. També desconec per què no m'he aturat en sentir el meu nom, quan la mare ha aparegut al porxo. L'he visualitzada, amb plantofes i bata, amb els ulls somnolents, neguitosa perquè ha escoltat una persiana que s'apujava en plena matinada i ha comprovat que el llit de la seva filla és buit. Tot i així, intento dormir. Les imatges, però, s'agrupen en el meu cap i em remouen. Serà llarga aquesta nit, igual que per als meus pares, que telefonaran als Mossos, alarmats i pensant el pitjor. És llépola una noia atractiva i de tendra edat per a les màfies... La roba, impregnada d'olors d'infant, em transporta a temps amb ulls i atencions només per a mi. Un reguitzell de records em deixa, sense adonar-me'n, el rostre banyat de llàgrimes. No sóc lluny de casa però sento vergonya d'haver comès aquest acte de nena malcriada. Em queixo per vici, amb el punt de vista de l'egoisme i de l'adolescència. Sóc covarda i no tardaré en tornar a casa.

Ínfules (o Península estrafolària)[Lliga de Microrelataires; J1]

De vegades, els esdeveniments ajuden a decidir-nos. L'atemptat de l'11 de setembre del 2001 va ajudar-me a mi. Ho recordo com si fos avui mateix. Bocabadat davant del televisor, per les imatges que arriben des de Nova York, el timbre i el missatger, paquet en mà, em treuen del moment hipnòtic. És la prova d'impremta del poemari d'un amic de la infantesa. Mesos enrere, m'havia demanat que li escrivís un pròleg i havia arribat l'hora. Després de sopar, amb les notícies de fons, començo a fullejar el plec de poemes. El títol, Península estrafolària, dístics místics, augura sensacions extremes. I l'endreça fa mala espina, A Ausiàs March, el lliri entre cards. En girar el full, el primer dístic apareix amb lletres gòtiques, plenes d'ínfules literàries:

Memòria

L'oblit és un rastre de bava que brilla,

Una dona que esputa i, alhora guilla.

Aquests versos sí que són cards per a la meva sensibilitat; l'atac de les Torres Bessones sembla un joc d'infants al costat d'aquests poemes breus. No tardaré massa en contestar-li, diplomàtic i ambigu, que he experimentat el terrorisme en estat pur i que em veig incapaç d'escriure res durant molt de temps. A data d'avui, no he rebut resposta...

Persistència de la memòria (o Òmnibus)[61a Crida de VullEscriure]

Després de rememorar el tret, a l'altiplà desert, fa unes passes enrere i s'amaga dins de la cova de nou. Als narius li persisteix l'olor de pólvora, també la memòria, que costarà d'esborrar. Tant allò que ha captat la pupil·la i ha quedat registrat en cada neurona com allò que han percebut les terminacions nervioses de la seva pell. Dins del cau, li sembla seguir escoltant la cridòria i les queixes, l'esclat de ràbia que no s'aturarà. Però se sent protegit en la concavitat de l'amagatall. A pesar de saber que aquella bala ha abatut un ésser viu, té son i dormirà sense cap problema, sense pesos ni rosecs a la consciència. Es mostra impassible, tan calculat que no hi ha res que l'aturi quan pren la decisió: supera qualsevol limitació física i s'enforteix psicològicament fins al punt de sentir-se invencible, infal·lible. Abans d'estirar-se al jaç, regira el farcell de les provisions i n'extreu una llauna d'estofat de vedella. L'engolirà sense escalfar, per no despertar sospites ni deixar més rastres dels necessaris. Sap que hi ha una recerca endegada, que qualsevol individu que el trobi i el reconegui pot disparar-li a boca de canó, sense contemplacions. Com ell mateix ha fet.

S'arrecera sota l'abric, que actua de vànova precària. No hi ha foguera per sentir el confort d'una llar, tampoc cap lot o llum d'oli que l'il·lumini quan el sol ha caigut. Hauria d'haver fugit, abandonar aquest paratge, on durant setmanes han estat planificant-ho tot. Però se sent exhaust. Només ha reunit forces per a la pregària del crepuscle. Té la convicció de qui actua sota els designis de Déu però la sang és més espessa que l'aigua de les ablucions. I l'esguard que demana misericòrdia fendeix més profundament l'ànima. Ho sap, per això tanta fadiga... Avui, 18 Rabî Al-Awwal de 1436 (*), dos dies després de presenciar la matança, en M. s'adona de l'estupidesa de voler aturar un llapis, que és la veu de tothom per a tothom, amb l'eixordador bram d'una arma. Perquè, com un dòmino gegantí, han aparegut milers, milions de nous llapis per recuperar la sang vessada.

(*) Data equivalent al 9 de gener de 2015, en el calendari islàmic.

Text dedicat als morts en la matança del diari satíric Charlie Hebdo

Claustrofòbia (o Dècades)(REC de la Cadena Ser. VIII; 015)

Immediatament vaig demanar que tanquessin la tapa del taüt i que em deixessin sol. Amb reticència i alguna queixa silenciada per la meva freda mirada amenaçadora, tothom va abandonar el recinte. Ja tindrien temps de lamentar la pèrdua i suportarien el dol tot passant les hores i els dies i els mesos. I arribaria el moment en què ningú recordaria aquesta cerimònia. Això em va fer somriure de forma macabra fins arribar a la rialla. Vaig imaginar els rostres lívids dels que desenterressin el taüt dècades després i veiessin les meves mans en forma d'urpa, intentant sortir del fèretre. Encara que fos voluntària, aquesta broma m'espantava, més per la claustrofòbia que per la mort en si.

Acrobàcies (o Sanguínia)(Disparador #12 d'Orciny Books)

L’he encertat de ple, mortalment. Allà on hi havia un nas, ara hi ha una rialla sanguínia, que horroritza aquell qui el mira. La ferida no esquitxa amb tanta força; abans que acabi el nostre número acrobàtic, haurà expirat. Per dissimular el trau l’hi col·locaré el nas de pallasso i, primerament, pensaran que s’ha endormiscat dins del canó de l’home bala accidentalment, amb el seu tarannà bromista. A dalt del trapezi, però, tindré la serenor més calculada. Per no despertar sospites. Qui la fa la paga… Desgraciat pallasso, que no sabia com les gastava el marit de la seva amant…

Orciny Books 

Pèrdues (o Sàpigues la presència...)(Niporepte134+RPV250)

Sigues avui navegant i solitari, barca que guia

La perdició cap a mars ignotes, la llum del dia,
El salobre i el llibre en blanc d'un cor sense metgia.

Sigues soldà i esclau, fustam que ofereix rumb
I resistència, corrent invisible i mudesa del grum,
Jaculatòria i encens quan s'hagi perdut el perfum.

Sigues pedaç i Univers perenne, nit estrellada
I misteriosa palpebra per a la puresa feta mirada,
Dalla que talla i silenci que calla, una altra vegada
Abans que l'horitzó sembli ferida, traç de la mort.

Sigues jo i nosaltres, alhora, la pell que és conhort
Tardoral i la clivella que et respira mentre t'asfixies,
L'esperança que resta i les nits després dels dies,
I seré l'espiral cap a enlloc, el romeu, el rou, les vies.

Artròpodes (o Glòria pretèrita)(RepteDLXXIX)

A Joan PERUCHO (In Memoriam)

El cel es prepara per a un nou capvespre. Tons blaus, turquesa, rogencs... Fins que l'obscuritat engoleix aquesta gamma cromàtica, i el sol. Entre les canyes, als aiguamolls, els ocells fa dies que no esvaloten, els que fa que estic vestit amb la mateixa roba que ja put. Ara suren, exànimes, per l'estany. Només resten mosquits i libèl·lules, i tots els artròpodes que em pugui imaginar. Segueixo famolenc, després d'ingerir un nombre fastigosament gran per mantenir les forces. Des de la catàstrofe nuclear, que em moc d'esma, explorant el terreny i comprovant que sóc l'únic supervivent.

La lluna que apareix rere els núvols m'ofèn, tan plena, tan lluminosa, com si es mofés de mi. Ara és inútil que m'influeixi perquè sols sento nostàlgia de les noies verges que he seduït, i que ja no tornaran. Em sento sol, perquè estic sol. Ningú pels camins que he recorregut, ni als llogarrets veïns, als turons i masies... Tanta desolació contrasta amb la munió d'insectes que trobo pertot arreu, que no s'han immutat de res, igual que jo. Tampoc les cases o els marges de les vinyes. Hauré de prendre una decisió i viatjar, aprofitant la nit i aquest pleniluni. Perquè no puc durar gaire temps amb la ingesta d'hemolimfa. La meva natura i el meu origen dual se'n ressenten. Ho noto amb el transcurs de les hores.

A la caror selènica gemego, respiro amb dificultat i descontrolo els meus membres, que s'encongeixen i es transformen. Sobrevolo, en qüestió de segons, els camps abandonats a contracor dels pagesos, i els deixo jo també. En favor de la meva supervivència. Em dirigiré a l'est, a Transilvània, al cor dels Carpats. Potser també hi hagi escassetat d'aliment però seré de nou a casa. Lluny de Pratdip, on ja m'havia habituat als perills i les persecucions.