A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed.
Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el
confinament d'aquest març. El vint-i-unè ha provocat aquest relat amb aires de Western:
Per a la propera vegada,
cal tenir en compte que no és bona idea deixar de fumar enmig d'un
confinament. L'ansietat que s'experimenta és augmentada i les
solucions podrien ser diverses; els xiclets eviten al màxim la
nevera. Sense sucre, preferiblement perquè hi hagi un benefici a
l'hora de fomentar les càries. Així ho he fet jo aquesta vegada. És
fàcil trobar-los en les lleixes dels establiments perquè el lloc de
l'etiqueta on s'especifica que es tracta d'un producte edulcorat
queda prou visible. El que no es veu tant són les dues frases més
importants: “Conté una font de fenilalanina. Un consum excessiu
pot produir efectes laxants”. Algú dirà que aquest no és un
problema. Però la síndrome d'abstinència és fumuda. Per tant,
l'únic que et salva de no caure en la temptació, quan l'estat
d'alarma deixa oberts estancs i benzineres, són aquestes petites
dragees. Les endrapo de dues en dues, i inclús n'afegeixo una més
per intensificar el gust d'aquesta goma de mastegar. És fàcil
arribar a la conclusió lògica que, a partir d'un punt d'ingesta
considerable, les visites al senyor Roca siguin menys espaiades.
Després d'aquesta breu
introducció per justificar la meva nova anada al supermercat —amb
la corresponent cua i la indumentària adient (mascareta i guants)—,
em dirigeixo gairebé sense alçar la mirada, cap al meu objectiu. En
sé les característiques, almenys el que m'interessa ara mateix. La
quantitat de femta i la seva consistència més líquida que sòlida
han de ser contrarestades amb la millor de les defenses de contenció:
rotlles de triple capa en paquets de dotze unitats. No em cal res
més, ni llet ni llegums, ni iogurts ni cervesa. Tan sols la
cel·lulosa enrotllada per no encetar-me més la zona afectada per
tan assídua dejecció. A rodolons sense empentes, gràcies als dos
metres de distància entre compradors, deixo enrere passadissos de
queviures diverses i m'apropo, sigil·losament, a les lleixes
d'higiene personal. Són desertes com un saloon després de l'hora de
tancament: deu paquets de compreses sense ales, dues capses de
tampons rebregades, un centenar trist de tovalloletes de nadó són
el resultat d'una batalla sense quarter; al bell mig d'aquest
maremàgnum innecessari per a mi ara mateix, quatre minsos rotlles de
paper higiènic sobreviuen al costat d'un embolcall estripat i
llençat de mala manera. Me'ls miro amb una cobejança extrema.
Un estrany corrent d'aire
fa voleiar de dreta a esquerra un plàstic voluminós i és quan
percebo la presència de la dona de mitjana edat davant per davant
meu. La seva mirada és tan plena de desig com la que pugui tenir la
meva. Alhora, en un prodigi de sincronia insòlit, flexionem lleument
els genolls i avancem el tronc. La tensió es percep, entre la
postura adquirida i les gotes de suor que perlegen els nostres
fronts. El fil musical eleva la tensió del moment i soc conscient
que aquest assumpte l'he de solucionar tota sola, sense haver de
cridar l'encarregada ni cap dels seus sequaços. Dibuixo una ganyota
de dona dura i acostumada als embats de la vida, amb què m'he fet la pell dura
i he sabut criar quatre fills sobretot després d'enviudar. Tinc clar
que serà un duel a vida o mort, amb esgarrapades i insults, i
llançament d'objectes arreplegats de qualsevol banda. En aquest cas,
la zona de les conserves seria un millor emplaçament. Faig una passa
endavant, al precís moment en què ella també s'avança. Coneixem
les intencions de l'altra persona a la perfecció, amb aquest mínim
moviment, i la trajectòria dels ulls. Em balancejo en un vaivé
rítmic perquè qualsevol acció sigui contrarestada i anul·lada en
mil·lèsimes de segon.
“Penso que aquest
supermercat és massa petit per a totes dues...”, dic i faig veure
que arreplego la saliva dins de la boca i, amb un sorollós
histrionisme, llanço una escopinada inexistent als meus peus, tot
marcant terreny. El silenci que segueix es talla amb un ganivet, o
amb qualsevol fitada que ens brindem. Llavors, la dona de mitjana
edat davant per davant meu obre la boca i endevino que es prepara una
rèplica a la meva frase lapidària. I és quan, amb una agilitat
insòlita, una figura es creua davant nostre i ens arrabassa els
rotlles de la discòrdia. Sense marge de reacció, esguardem la pispa
bocabadades mentre fuig corrents. Potser ja és hora que demanem
ajuda en aquest infern sense llei ni ètica.
