En arribar de la feina, al racó del jardí on, fins al matí, hi havia l'extensió verda de la gespa, hi apareix un espès entortolligament de rosers, tots ells florits. Compto les poncelles i en faig un ram de vint-i-quatre roses de roig passió, que farà alegre la meva senyora. Les deixo en un gerro, al rebedor i em disposo a netejar aquell racó de plantes invasores. Poden ser precioses, però no les hi he plantades pas jo, aquelles rosàcies. M'esgarrinxo i m'embruto, m'hi esforço prou i, abans que la dona plegui i torni a casa, no hi ha indicis d'aquell desordre de tiges i espines i fulles i flors. M'és difícil explicar-li aquell insòlit episodi, que, desconfiada i gelosa, no creu i s'endega una acalorada discussió, al voltant de la infidelitat. Com que sóc de perdre els estreps amb facilitat, sobretot si se'm vol deixar amb la paraula a la boca, la segueixo escales amunt i replico els insults d'ella. Amb la malastrugança que, en aturar-la, rodola fins al començament de l'escala, on el cap li ha picat contra el terratzo. Puc assegurar, sense comprovar-ho, que se li ha esberlat el crani i ha mort. Penso amb rapidesa i, com que ja fosqueja, decideixo enterrar-la al lloc on ha aparegut la invasió vegetal. Si segueix la il·lògica tònica d'avui, demà tot quedarà novament cobert de rosers que no penso ni esporgar. Busco el pic i la pala al traster; més tard ja em capficaré per justificar la seva desaparició.
