En arribar a la carena, comprovo que el riu encara és al seu
lloc. Tot i els dies que han transcorregut, a pesar de les penúries
sofertes, el traç sinuós i el cabal abundant segueixen allà, immutables,
impassibles. M'aturo uns segons per l'emoció que m'aclapara ara mateix;
noto com si hagués canviat les espardenyes per tones de plom i els peus
no gosen avançar ni un mil·límetre fins que l'ànima no els ordeni
moure's de nou. Observo els meandres que em varen acollir durant els
llargs estius de la infància, que amagaren les primeres trobades amb un
amor adolescent i esbojarrat de tan fervent, que m'acompanyaren inclús
quan vaig decidir deixar el poble per sempre, rendit i sense cap altra
sortida que l'abandó i la fugida per no saber enfrontar-me a
l'imprevist...
Ara, en interrompre el meu trajecte, m'adono del cansament i de la fadiga que m'envolten, i la fam i la set són indescriptibles. Enyoro la mísera engruna de pa que desitjaria, el glop d'aigua fresca del càntir. Però no tinc ni aquest ínfim consol. Ni un gos que m'acompanyi en la soledat del camí, que s'arrauleixi a la meva vora per fer més càlides les nits i menys llargs els dies. Ho he entès prou bé: aquest tràngol l'he de passar tot sol, sense l'ajuda dels records ni de les persones conegudes al llarg d'aquests anys. Com si fos una segona oportunitat per trobar-me amb mi mateix, per complet. Per això, malgrat el tràmit dolorós i "diplomàtic", tornar al poble és necessari. Sobretot reaparèixer allà on el riu em va ser ajuda per llevar-me la vida amb covardia i deixar-hi senyals desxifrables, indicis que sóc a prop, que em deixo trobar. Tot sigui per acabar amb el vagareig perpetu i perquè el meu cos no segueixi perdut enmig de la mar, devorat pels peixos.
Ara, en interrompre el meu trajecte, m'adono del cansament i de la fadiga que m'envolten, i la fam i la set són indescriptibles. Enyoro la mísera engruna de pa que desitjaria, el glop d'aigua fresca del càntir. Però no tinc ni aquest ínfim consol. Ni un gos que m'acompanyi en la soledat del camí, que s'arrauleixi a la meva vora per fer més càlides les nits i menys llargs els dies. Ho he entès prou bé: aquest tràngol l'he de passar tot sol, sense l'ajuda dels records ni de les persones conegudes al llarg d'aquests anys. Com si fos una segona oportunitat per trobar-me amb mi mateix, per complet. Per això, malgrat el tràmit dolorós i "diplomàtic", tornar al poble és necessari. Sobretot reaparèixer allà on el riu em va ser ajuda per llevar-me la vida amb covardia i deixar-hi senyals desxifrables, indicis que sóc a prop, que em deixo trobar. Tot sigui per acabar amb el vagareig perpetu i perquè el meu cos no segueixi perdut enmig de la mar, devorat pels peixos.
