Posidònies antàrtiques (Écija somnàmbula)

Límits i paràmetres. I descobrir el teu ventre
És explorar el món immaculat, l'edèn virginal,
I sucumbir als teus ulls, l'esguard que em cal
Per admirar el noviluni en la nit més clara,

Desitjar el terratrèmol de què ets epicentre
I recórrer, per valorar la mel, camins de sal
Cap al desert ofert, sabent que l'oasi és gual
I salvació, el teu nom i l'alberg que m'empara.

Algues. I cabussar-se en aigües primordials
És tastar la vida i amuntegar hores a la deriva
I reconèixer les petges mil·lenàries de l'origen,

I dur el moviment al teu voltant, desfer glacials
Amb els mots que pronunciïs, gaudir de sentir viva
La flama que s'abriva per l'enyor, vertigen i oxigen.

Metròpoli subterrània (Repte Clàssic DXVI)

Quan em deixondeixo, el rebombori de la gent ja ha començat de forma lenta. Com un ramat, es dirigeix cap als seus llocs de treball, d'altres potser tornen de divertir-se o del torn nocturn en una empresa de l'extraradi. Els sons de les excavadores em burxen, que van més enllà del perímetre que delimiten les valles i els cartells indicadors de les obres que s'hi efectuen. De nou, callo. Enmig de la tranquil·litat de la rutina, però, aquest trasbals de material, sorgit de les meves entranyes, altera el veïnat i la circulació viària, la ciutat mateixa, que sóc jo, aquesta ciutat que molts anomenen Comtal i d'altres promouen turísticament.

Aquestes obres, diuen els rumors, serviran per millorar. Però només sembla una millora per a pocs, per a agilitzar el transport sota aquest laberint en el meu interior, que, si es pensés abans, provocaria el vòmit de qualsevol persona a la que se li efectués el mateix dins del seu cos. Però, una ciutat no té sentiments. Només serveix per acollir persones i suportar els fonaments dels seus habitatges. I deixar que l'entramat de túnels i vies i enllumenat i clavegueram s'estengui sense ser evident, en acabar la construcció; l'aspecte és tan diferent quan l'obra ja s'ha enllestit que, d'explicar l'escletxa oberta, el terreny perforat, ningú no creuria que sota tanta dissimulació hi creix una nova ciutat subterrània.

Quan em deixondeixo, els obrers, que actuen amb perícia, dirigeixen la maquinària perquè no hi hagi cap error en posar a la pràctica el que ha estat dissenyat en despatxos i en estudis d'enginyers, avalat per geògrafs i plànols anteriors. Gairebé em perdria si hagués de fer recompte de totes les modificacions que he anat sofrint al llarg de la meva existència, ampliacions, denigracions, descuits, oblits,... No sempre he viscut temps gloriosos, jo... I això també li ha succeït a la resta de la meva espècie. Perquè, en realitat, som invenció de l'ésser humà, canviant, indecís, reiteratiu, guiat per modes i corrents ideològiques.

Ara, però, toca intervenir contra la Natura i sense escoltar els consells de ningú. No hi ha d'haver cap impediment per assolir allò que hi ha escrit i dibuixat damunt del paper. Per això, quan s'esfondra el terra, al barri del Carmel, les veus d'alarma s'alcen i critiquen el Govern i l'Ajuntament. Però només servirà, a la llarga, per posar de moda una paraula, gairebé oblidada, però que sona d'allò més bé. Des d'avui mateix, esvoranc anirà lligat a la desgràcia d'alguns, a l'esnobisme d'una minoria i al barri de molts. I, amb els anys, s'anirà oblidant aquest episodi, esborrat per la bona combinació entre les línies metropolitanes d'aquesta seva ciutat, que sóc jo mateixa.

Dialèctica oceànica

T'ofreno les paraules que encara no he dit,
Els versos que puguin mantenir encesa
La flama de la matinada, la proesa
Que aparegui la llum enmig de la nit.

T'ofereixo els glops frescos de la certesa
De saber que el meu cor només té el glapit
Per pronunciar-te el nom fins a l'infinit,
La satisfacció de la constant sorpresa.

T'ofreno els rastres que deixi el meu desig
Damunt de la teva pell, el més fidel croquis
Del meu cos, que alena per tu, perquè el toquis
I m'ofereixis llavis àvids i dits, amb el trepig

Suau de la brisa, ara que ve el temps de soliloquis,
L'oceà del teu amor, que m'amara esquitx a esquitx.

Lactescència (Melorepte195)

y si tirara una moneda? (cara tú seca cielo)
no! tu ser no se arriesga y
yo te deseo te de-se-o
Alejandra PIZARNIK.

Per tu, renuncio al silenci i al descans,
A la dansa de les plàcides hores diürnes,
A l'escalfor del sol i a la quietud que vol
Restar a les vísceres fins a l'eternitat,

Al goig de la solitud, al ferm desig d'oblit,
A la carència i al fantasma de la vivència,
Que mossega amb força i la joia s'enduu.

Per tu, dia rere dia anhelo les teves mans,
Les estones nocturnes que creen espurnes
De vida i de respir, el cant del rossinyol
Del matí endegat, la fam del nounat,

La llum que et pertany, que porta al zenit
Del cel desitjat, l'alba de la teva presència,
La lactescència pura d'aquest anhel per tu.

Escórpora (In Memoriam Jon Lord)

Existeix la màgia de la vítrica
Pluja quan porta reminiscències
De mort i de bellesa alhora, nòmada
Senyor del crit, de la queixa metàl·lica?

Existeix, com el fum, contra l'escórpora
Cruel que viu en el torrent d'artèries
I venes, i devora amb lentitud àvida
La vida, el baptisme de la veu ígnia?

Existeix quan cal respirar la plúmbia
Barreja d'oxigen i d'agonia, la calúmnia
Muda del furt sense límits ni paràmetres?

Digues, Senyor nòmada, si la cridòria
I el lament han de convertir en presència
Aquest buit ple d'absència teva, de llàgrimes?

Jactància (RPV221)

De blanc setí o de seda negra, el meu destí
Es lliga a la recerca de la llum perquè l'ombra
Esdevingui tangible, tacte de núvol, intacta
Quietud per despertar-te amb el silenci d'un bes.

I seré petja en la neu, dit embolcallat pel caliu
Del teu escalf, la calidesa que em manca al pou
De la matinada de mil hores si no apareixes, infinita.

De seda negra o de blanc setí, i de nou en el camí
Que ha de portar-me el teu encontre, que escombra
Penúries, llàgrimes espúries en l'esguard que es jacta
D'haver-te vist nua, pura, plena, bellesa que se sap i és.

I sabré que sóc captiu en aquesta presó on l'adéu aspriu
No existeix, desig d'home lliure en adonar-me que el jou
D'aquest desglaç és el somrís que em captiva i m'incita.

Minúscula partícula (RPV220)

Porta'm a prades gerdes on la mirada del món tingui
La color de les teves abraçades, el tebi alè
D'un insomni desitjat, l'escorça de l'arbre serè
Que m'empari de tot contratemps quan convingui.

Serva'm al teu Univers per ser minúscula partícula
En continu contacte amb els límits del teu cos,
Per fer que la vida existeixi sense repòs
Si la vetlla em porta dia rere dia la canícula.

Parla'm amb els mots que han nascut on la flama
Duu el teu nom sense màcula, i sóc fràgil reticència
En mans dels teus dits, brisa i huracà alhora, espona.

I seguiré el teu pas en silenci, mentre el cor reclama
El bri de vida que neix dins dels teus ulls, l'existència
Que es lliga al teu esguard i que creix a cada estona.

Famèlica clarividència (Melorepte194)

Verrà la morte e avrà i tuoi occhi
questa morte che ci accompagna
dal mattino alla sera, insonne,

C. PAVESE.

Demà diré: Vindrà la mort i tindrà els teus ulls,
Aquesta mirada de profunditat sense treva
Que, sense poder-me pertànyer, lentament és meva
Mentre esdevinc agonia en la llum que reculls.

Diré: La primavera comença cada matinada
Quan la primera paraula construeix el destí
Que em sustenta, l'oxigen i la vida, el glapir,
I desitjo la mort que floreix en la teva mirada.

Diré: La dolçor de la teva veu es barreja als esculls
D'una mar de melangia, i fa més lleu aquesta espera
En l'ombra allargada d'un sofriment que em permeto.

I potser avui ja tingui la mort, amb aquesta anhelada
Pupil·la tenyida del teu somriure, la pedra foguera
Del desig per la famèlica fam de tu, el foc perpetu.

Pronúncia de memòries

In Memoriam Maria-Mercè Marçal

Potser no tingui el triple atzar

Que cal per moure la revolta

D'un cos que, oprimit, traspua

Versos i saba d'heura, llibertat.

Potser tampoc conegui el talent

D'una veu que es converteixi

En llum pronunciant les paraules

D'un poema que esdevingui lament.

Potser, avui, sàpiga que la vida

És un tot de records, l'embalum

De la memòria i de la tristesa,

Avui, que el vent del març buida

El cel de núvols per fer present

L'ànima de poeta d'una dona eterna.

Asfíxia (Niporepte41)

Veles enterques
En l'ofec de l'asfíxia.
La mar és vidre.

Matèria erògena (Repte Clàssic DXIV)

En obrir el correu, quatre nous missatges sense llegir d'ella. Sap que es tractarà de noves imatges per afegir a les que ja ha rebut i que col•lecciona. El primer missatge que obre descobreix fotografies fetes amb el mòbil cada cop més suggerents, on l'absència de sostenidor sota el vestit, quan el porta, és evident. Des del primer correu rebut, es troba en un estat d'excitació elevat, a més de sumar-se l'ànsia de mirar el correu a tothora i els rastres de la sorpresa inicial, que el fa barrinar sobre els motius que la mouen a trametre aquestes mostres exhibicionistes i eròtiques, sense rostre en totes elles, només amb l'enfocament ben enquadrat de la seva davantera que passa d'estar lleugerament tapada a nua del tot, en una gradació pausada i incitant.

Amb una erecció que costaria de dissimular si es trobés en públic, obre el segon correu. Un nou vídeo, també filmat amb el mòbil, d'escassos quaranta-cinc segons que afegeixen més llenya a aquest foc que queda latent dia rere dia. Aquesta vegada es magreja els pits a la dutxa, s'hi aplica crema hidratant i els fa un massatge lent però amb fermesa. Els mugrons, en sentir les mans, encara que són les pròpies, s'endureixen i són més visibles. L’aurèola és entre vermellosa i marró, el mugró ample i ben delimitat. Li vénen ganes de llepar-los, sobretot perquè dia rere dia sembla que la mida variï i s'hagin engrandit. Les hormones treballen en silenci, ho nota, sobretot perquè, a cada nova tramesa, els moviments són més calents i sense pudor.

El tercer correu també conté un vídeo, que pot assegurar que n'és la continuació de l'anterior. Per l'escenari i perquè coincideixen les darreres escenes del primer amb les del començament d'aquest segon. Tot ho descarrega i ho guarda al disc dur, a la carpeta que ha creat després del tercer correu, en veure que aquest joc no seria una cosa esporàdica. La nota calenta, amb una sobrecàrrega hormonal que no el deixa descansar amb tranquil•litat ni pensar en altres coses. Quan obre el quart correu, que no conté ni imatges en moviment ni fixes, coneix del cert les intencions d'ella. Vol que es trobin, aprofitant que el seu marit és de viatge i que els seus fills s'han repartit entre la feina del més gran i el campament de colònies del petit. El respondrà sota l'influx d'un pleniluni diari, d'un escalf que encara té reminiscències en el seu cos, no vol esperar a que es refredi aquesta febrada que li ha provocat la darrera tramesa múltiple. No hi ha diners al món per fer-lo renunciar a una trobada, per molt casada, però insatisfeta, que estigui, i per l'amistat que, fins avui, els uneix. Té desitjos, desperts i carnals; no hi reconeix la seva amiga en aquell cos nu i atractiu, potser perquè sempre l'havia mirada amb ulls d'amic i no d'home. Malgrat que sempre li ha agradat aquesta complicitat mútua, aquest intercanvi de mirades que deien més que les paraules, aquests t'estimo esporàdics i poc innocents...

Un concís sí respon la pregunta que li ha formulat al darrer correu. Serà demà quan es trobin, quan la inflor dels seus pits encara no hagi disminuït, a casa seva, perquè la d'ella és un blanc perfecte per a les xafarderies. Enmig del punt més àlgid de la lluna plena. Una excusa potser per justificar els instints animals d'un i de l'altra. Li ve de gust tot el que ha desitjat en veure les fotografies i els vídeos, i anar més enllà, remenar els arxius de les seves converses tòrrides i analitzar els seus punts febles. En sap els primordials, com és les zones erògenes d'ella, els gustos a l'hora del marro i l'alcohol, que la descontrola del tot a partir de la tercera copa. En trametre la resposta afirmativa, supervisa la col•lecció d'imatges que ha aplegat pacientment en aquest joc perillós; apaga l'aparell cinc minuts després. Ha de netejar la casa, o almenys escombrar-la i fregar el terra. I, tot seguit, anirà a la botiga de licors i comprarà una ampolla de i negre. Voluntàriament, es descuidarà els preservatius. Confia que el descontrol no la faci desdir-se'n al darrer moment de ser penetrada. La prova dels seus pits és massa evident: ha de ser demà que ejaculi dins seu perquè el seu estat fèrtil deixi l'indici més clar que ella ha estat infidel en el seu matrimoni. No sap si l'aconseguirà però, almenys, hi haurà possibilitats de desfer-se del màxim adversari en aquesta conquesta que s'ha proposat assolir.

Àvida ànima

Vindràs amb la bellesa primitiva
De l'alba que ens empara dins la sitja
De la llum més recent, en la calitja,
I cauré al pou dels teus ulls, que em captiva.

Vindràs i seré l'home que et desitja,
Contra el vent i la marea, amb la viva
Força de la natura, envers l'aspriva
Pols del camí que, en seguir-lo, es trepitja.

Vindràs, i florirà la rosa encesa
Dels meus llavis, la fraula delitosa
Que ha d'endolcir llençols i pells i boques.

Vindràs i revifarà la sorpresa
De la teva nuesa, la llum fosa
Amb la foscor de l'ànima que evoques.

Sàpigues (dibuixet)

Sàpigues que, tot i tenir milers de mots, els teus pits
Em provoquen el balbuceig dubitatiu, les tentines
De caminar per la senda coneguda de les nits
En què tot es tenyeix amb el color de les teves sines.

Sàpigues que, en emmudir de nou, permeto que els teus dits
Creïn dreceres de foc en la meva pell, que endevines
Enmig de la penombra, que porta el teu nom, aquests crits
Que són gemecs de pler, mentre et guardo el cos en les retines.

I esguardo cada centímetre de la flama que balla
Davant meu i ets tu, ardent resplendor contra la grisalla,
I els meus somnis cremen i, insomnes, s'escolen dins del llit.

I esguardo els rebrecs dels llençols, boques en flagrant batalla,
I desitjo la fragant mossegada com a mortalla
Perquè intentar besar-te l'ànima és morir de delit.

[Imp]àvides (Melorepte193)

Desitjo unes mans que esborrin tot rastre
De malenconia i de sofriment,
La caiguda necessària, i el claustre
D'uns dits contra la intempèrie i el món.

Desitjo la brisa, el caliu d'un astre
Que indiqui el rumb a seguir, l'orient
On es troben els dominis de l'Austre,
El teu esguard bell, el teu cos pregon.

I la primària flama que m'abrusa
I l'íntim llenguatge d'unes dents àvides
De carn i d'amor, d'escalfor serena.

I, enmig del desig, la lívida brusa
Delimitant les mirades impàvides,
Els pits quan el cor, en l'ofec, alena.

Pirotècnia nostàlgica (Minirepte43)

Les primeres explosions i l'olor de pólvora cremada anuncien l'inici dels focs artificials. Puntuals, com cada any. I nosaltres, amb un punt de nostàlgia, ens apleguem, com cada any, al lloc de costum. Desconeguts però cada vegada més coneguts, a mida que se sumen revetlles i les passem junts. Els rostres em són familiars, amb els seus tocs particulars i les mirades perdudes cap al cel, on les llampades canvien de color després d'una nova explosió, i el conjunt és tan homogeni, amb una cadència tan ben calculada que ens meravellem de nou.

La foscor ens ajuda a gaudir de l'espectacle pirotècnic, aliens a tot el que ens envolta, a la gent que s'ha ressagat i no ha pogut veure el començament del castell de focs. Una lleugera brisa ens porta la flaire del sofre i del salnitre de la mar propera, el record s'enterboleix i es barreja amb el moment present. És general, ho pressento, aquest pensament ombrívol, negre, fúnebre fins i tot. La ràfega de ventijol també ha portat la melangia de les olors de l'estació i de les vies del tren, i de la ginesta en flor, de la matafaluga del brioix i del cava, de tots els elements que van acompanyar-nos en la fatídica revetlla que ens ha vinculat, des de llavors, entre nosaltres i a Castelldefels.

Escolto el tren, el xiulet que avisa de la seva proximitat. Però avui tampoc no hi ha perill de ser atropellats. Des que som espectres que no l'hi ha.