Quan escolto el xiscle, em trobo a la
cuina, amb l'olla al foc i les patates gairebé pelades. Corro cap al
passadís i el panorama que descobreixo a través de la finestra és
esgarrifós: una dona ha esberlat el crani d'un nen. Només una part
de l'empunyadura del ganivet queda visible enmig de la massa
sanguinolenta del caparró. Xisclo per evitar el desmai en reconèixer
la roba del petit: és la que avui he triat per al meu fill. I, ara
que hi penso, fa estona que no l'escolto per enlloc de la casa... Un
calfred em recorre l'espinada de forma immediata arran d'aquest
pensament, sens dubte, el pitjor. Alço la mirada i els meus ulls
topen amb l'esguard dement de la dona. Em mira i s'adona que també
la reconec. La fito amb ràbia, amb la fúria de la mare que veu com
li arrabassen el fruit del seu ventre. La boja deixa caure el cos
inert, encara amb el ganivet enfonsat entre els seus cabells, els del
meu fill, i l'inici de la seva aproximació cap a mi és idèntic al
del meu acostament cap a ella. En sentir l'impacte, el mirall, que
creia finestra, s'esmicola i apareix la paret nua del rebedor.
Llavors és quan, presa del pànic, ho entenc tot.
