deomises@gmail.com [skype i correu]
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@
deomises [twitter]

25/3/15

Fúria (o Ràbia)(67a Crida de VullEscriure; 1)

Quan escolto el xiscle, em trobo a la cuina, amb l'olla al foc i les patates gairebé pelades. Corro cap al passadís i el panorama que descobreixo a través de la finestra és esgarrifós: una dona ha esberlat el crani d'un nen. Només una part de l'empunyadura del ganivet queda visible enmig de la massa sanguinolenta del caparró. Xisclo per evitar el desmai en reconèixer la roba del petit: és la que avui he triat per al meu fill. I, ara que hi penso, fa estona que no l'escolto per enlloc de la casa... Un calfred em recorre l'espinada de forma immediata arran d'aquest pensament, sens dubte, el pitjor. Alço la mirada i els meus ulls topen amb l'esguard dement de la dona. Em mira i s'adona que també la reconec. La fito amb ràbia, amb la fúria de la mare que veu com li arrabassen el fruit del seu ventre. La boja deixa caure el cos inert, encara amb el ganivet enfonsat entre els seus cabells, els del meu fill, i l'inici de la seva aproximació cap a mi és idèntic al del meu acostament cap a ella. En sentir l'impacte, el mirall, que creia finestra, s'esmicola i apareix la paret nua del rebedor. Llavors és quan, presa del pànic, ho entenc tot.