Respiro fondo i em bec
les llàgrimes. També l'orgull. Accepto els errors, finalment. A
aquestes alçades, ja em sento cansada d'haver de discutir i de lluitar
contra tothom, inclús la família. Em sento tranquil·la ara, m'ha costat
decidir-me però és la millor elecció que podia prendre. Almenys restar
en pau amb qui m'ha ofert l'oportunitat de néixer i de gaudir de la
vida. Potser amb imperfeccions o amb moments millors i altres de
pitjors. Potser inclús he sentit odi per ell, que s'ha esfumat gràcies a
l'amor que, dia rere dia, em demostrava i jo li he estat recíproca.
Encara que em costi baixar del ruc...
Respiro calmadament, cap indici de nerviosisme en el meu gest o en tot el que pugui esdevenir-se. Les portes automàtiques s'obren al meu pas i ja em sé el camí de memòria. Mecànicament, premo el botó de l'ascensor perquè em dugui a la planta on ell segueix esperant, pacient, amb tota la consciència del món, el que sabem. Em veig reflectida en el mirall quan l'ascensor m'engoleix, retinc el valor que he anat acumulant al llarg d'aquestes vigílies. Ni l'estrebada perceptible quan l'aparell m'allibera em desconcentra. Pare, hem de parlar. Sé que aquestes quatre paraules enceten el discurs que vull seguir sense excepcions ni excuses. I, en veure l'esguard de la meva germana, m'adono que aquestes quatre paraules també moriran al fons de la meva gola, abans que el plor se m'apoderi. Novament, la dalla en la meva vida, la pesada llosa del silenci...
Respiro calmadament, cap indici de nerviosisme en el meu gest o en tot el que pugui esdevenir-se. Les portes automàtiques s'obren al meu pas i ja em sé el camí de memòria. Mecànicament, premo el botó de l'ascensor perquè em dugui a la planta on ell segueix esperant, pacient, amb tota la consciència del món, el que sabem. Em veig reflectida en el mirall quan l'ascensor m'engoleix, retinc el valor que he anat acumulant al llarg d'aquestes vigílies. Ni l'estrebada perceptible quan l'aparell m'allibera em desconcentra. Pare, hem de parlar. Sé que aquestes quatre paraules enceten el discurs que vull seguir sense excepcions ni excuses. I, en veure l'esguard de la meva germana, m'adono que aquestes quatre paraules també moriran al fons de la meva gola, abans que el plor se m'apoderi. Novament, la dalla en la meva vida, la pesada llosa del silenci...
