El carreró és fosc. No hi ha ni una ànima que rondi per les immediacions, ni tan sols en els carrers més amples. Els tolls s'acumulen aleatòriament i són els darrers indicis de l'aigua que ha caigut durant tot el dia. L'espera. Sap que passarà tard o d'hora com cada nit. Olorarà la seva flaire de perfum barat i de maquillatge excessiu i, abans de veure-la, la identificarà. Sent nàusees amb el simple pensament d'ella, que li torna a la ment una i una altra vegada.
Roman ocult gràcies a l'obscuritat, al copalta i a la capa foscos. Sota d'aquesta indumentària, la roba que acostuma a dur. De persona distingida i seriosa, sense un detall deixat a l'atzar. És calculat i meticulós. De la mateixa forma metòdica ha observat la Mary les últimes setmanes. Sempre travessa per aquest carreró a la mateixa hora, amb presses, en direcció a casa seva, a Donegal Street. Palpa el bisturí, amb compte de no tallar-se accidentalment. Sap que està esmolat, però l'excita el tacte fred i el perill que té la seva fulla.
També sap com atacar-la amb la màxima cura, com seccionar la tràquea i les cordes vocals alhora perquè no emeti cap so ni pugui xisclar. O com arrossegar-la fins al porxo que el protegeixi durant tota la tasca posterior, més il·luminat que el carreró però discret i deshabitat. L'esquarterarà i la llençarà al Tàmesis. Només conservarà els seus ulls blaus intensos, els rulls de la seva cabellera de negre atzabeja i la seva roba interior. Tot allò que li desperta el desig. Però s'adona que no la pot desitjar si té en compte la resta. La seva professió, el seu origen de la baixa estofa, haver estat magrejada per una munió d'homes. Quan pensa això, la bogeria s'apodera d'ell i la colpejaria fins a l'esgotament, fins acabar amb la seva vida i llevar-li només allò desitjable de la seva persona. Probablement, així no la veuria com una barjaula, com una simple meuca que s'ofereix als braços de qualsevol per una quantitat ínfima de diners... Escup al terra de ràbia mentre, en la llunyania, ressonen uns talons. Reconeix que són les sabates que sol usar la Mary, o qualsevol altra dona del seu gremi, d'igual baixesa...
Desperta amarat. Ha vist l'escena d'una forma tan real i tangible que s'ha espantat. El cor li glapeix desbocadament. Al llindar del dolor. Respira amb un ritme accelerat. Necessita un got d'aigua, el somni l'ha deixat descol·locat, amb més esgotament que abans d'allitar-se. Es dirigeix al bany, es contempla al mirall i gairebé no es reconeix. El seu rostre és més pàl·lid que de costum, les bosses de sota dels ulls es marquen profundament, la seva mirada conté les restes de la bogeria provocada pel malson. Però un somriure lleu comença a dibuixar-se en els seus llavis. Gràcies al malson, en Jack ha descobert com acabar amb aquesta plaga de meuques que assota els carrers de Londres i que tant fàstic li provoca.
