A Aroty Bas, supervivent de l'esfondrament de l'edifici Rana Plaza, a Bangla Desh
En
obrir els ulls, agraeix un cop més que la mare li hagi inculcat la
seriositat i la disciplina, i la destresa en les mans a l'hora de
tallar, cosir i, sobretot, desxifrar els jeroglífics laberíntics dels
patrons entre línies quasi imperceptibles, que semblen fàcils en veure
les peces de roba com volen entre les seves mans menudes. També li
agraeix haver lluitat per educar-la, junt amb els seus germans, en la
duresa i la rectitud perquè les bufetades de la vida no els
sorprenguessin, i així poder valorar el minso plat a taula, l'esforç de
la feina que produïa fruits, escassos estalvis.
Sent el dolor de suportar el pes del món damunt del peu i, com si no hagués desclòs les parpelles, la foscor al seu voltant. Ha de fer memòria per saber on es troba exactament. Però li apareix el rostre de la seva mare, amb un somriure trist sempre. Com si sentís la culpabilitat de no ser capaç de treure-la d'aquell forat. Set boques per alimentar no són fàcils de saciar, sense un home que ajudi ni conforti. Sempre l'ha consolada així, a la seva mare, la dona més forta i lluitadora del seu món.
Un any després, l'Aroty recorda l'esfondrament com si fos avui i, com cada nit, en què la visita el mateix malson, agraeix, entre llàgrimes, a la seva mare haver-la criada enmig d'aquest Infern real, que és cosir en la pobresa absoluta per a aquell món fictici, que sempre han anomenat Primer Món.
Sent el dolor de suportar el pes del món damunt del peu i, com si no hagués desclòs les parpelles, la foscor al seu voltant. Ha de fer memòria per saber on es troba exactament. Però li apareix el rostre de la seva mare, amb un somriure trist sempre. Com si sentís la culpabilitat de no ser capaç de treure-la d'aquell forat. Set boques per alimentar no són fàcils de saciar, sense un home que ajudi ni conforti. Sempre l'ha consolada així, a la seva mare, la dona més forta i lluitadora del seu món.
Un any després, l'Aroty recorda l'esfondrament com si fos avui i, com cada nit, en què la visita el mateix malson, agraeix, entre llàgrimes, a la seva mare haver-la criada enmig d'aquest Infern real, que és cosir en la pobresa absoluta per a aquell món fictici, que sempre han anomenat Primer Món.
