Suflés (Repte Clàssic CCCXI)

Era la primera vegada que en Ramon Mas entrava a l’edifici, de terra de fusta i resplendent, amb il•luminació intensa i càlida. I havia de demanar informació a les administratives. La cara pigada i els ulls verds de la més allunyada van seduir-lo: com resistir-se a la bellesa d’una pèlroja?

Després de la consulta a la bibliotecària, en Ramon Mas, bomber de professió, casat i pare de dos preciosos nens, va dirigir-se al primer pis de la nova Biblioteca Municipal. Allà, segons la pèlroja del mostrador del vestíbul, ajudant-se del catàleg de l’ordinador, podria trobar el número topogràfic sis-cents quaranta-u, que comprenia els llibres de cuina i gastronomia.

Davant del prestatge corresponent, no va poder evitar riure silenciosament, amb maliciosa satisfacció, sabent-se guanyador del repte personal d’aconseguir dormir una becaina sencera durant la visita estival de la seva sogra. A les mans, el llibre L’art de preparar els millors suflés, de Jean du Marie, era la clau de l’èxit.

Gràcies a monsieur du Marie, seria un home lliure d’ulleres de cansament. Amb molta sort, fins i tot de sogra si tan malament es prenia la recomanació d’en Ramon.

Era coneguda l’afició de la Josefa Contalquatre de voler saber preparar suflés estrambòtics per a les seves amigues, afició que també era suportada involuntàriament i amb resignació pel seu gendre. Sobretot a les vacances d’estiu d’aquesta primera. Tothom sabia que la majoria dels incendis domèstics que hi havia hagut al municipi durant l’estiu anterior s’havien produït al domicili d’en Ramon Mas, domicili que també havia estat testimoni de l’art d’aixafar les becaines i d’augmentar les hores de feina sense remuneracions d’aquest darrer.

Benvingut

Benvingut on la llum és absència,
On les llàgrimes clouen ulls i temors,
I les benes secreten l'essència
De vells, rònecs, acabats amors.

Benvingut on el crit és la veu clara
De l'esperit dolgut, on la soledat
Desapareix quan el sol separa
La fosca nit de la diürna claredat.

Travessa el passadís de l'abandó,
Creua el llindar del malson continu
I barreja't amb la pròpia sang.

Traspassa els límits de l'horitzó
Fins que vegis el que no endevino:
El reclam d'aigua per part del fang.

[tot escoltant My Chemical Romance]

L'anell (Repte Clàssic CCCLXIX)

[Dedicat a Josep i Mariona Lorente, encara que sense permís]


Arribo a l’hospital quan el pare ja ha estat traslladat a una habitació per a ell sol. Durant una setmana ha estat a la Unitat de Cures Intensives i se’ns ha negat qualsevol visita, I, evidentment, anhelo veure aquell home fascinant, qui més m’he estimat, a banda d’en Nell, el meu marit. Però dins de l’habitació hi ha un esbós del pare, amb vint kilos menys al cos i amb un color groguenc causat per la malaltia.

Just entrar, una infermera topa amb mi. La seva bata té taques, que li confereixen turpitud. La jutjo per l’aspecte i potser és la persona més correcta del món. “Com es pot acceptar aquesta deixadesa?”, penso però m’aparto i surt esperitada. En veure la mare, que és al costat del llit mentre agafa la mà del pare, sé que la infermera ha rebut la ira d’ella. Malgrat els seus anys, encara conserva el caràcter, la mare. S’acosta al pare i li xiuxiueja alguna cosa. Suposo que l’informa que he arribat. Sola. Les nenes i en Nell són a l’escola i a la feina, respectivament.

El pare s’incorpora i, amb certa dificultat, gira el cap vers la direcció on em trobo.

-Acosta’t, Ona –diu. I demana a la mare que ens deixi sols. Això em sorprèn però la mare obeeix en silenci. A cau d’orella m’adverteix que el deixi parlar. Li faig un petó a la galta i tanco la porta.

Al costat del pare, ara sóc jo qui li agafa la mà i comença a parlar-me:

-Ona, saps que sempre us he estimat, a la Núria i a tu per igual. La mare i jo hem estat treballadors sacrificats per pujar-vos amb dignitat i senzillesa. Saps que no tenim cap dels dos diners a gavadals però mai no us ha faltat el plat a taula ni roba neta i polida per sortir al carrer. Sempre pensant en el vostre benestar.

-Però, pare... –immediatament callo tot recordant les paraules de la mare.

-Et preguntaràs per què t’explico això, filla. Tu sempre has estat més desperta en qüestió de discursos. I aquest és un discurs de disculpa.

M’astoro. El pare ha estat un home que no demanava mai perdó. I ara escolto aquesta disculpa sortint dels seus llavis. Mentre em recupero de la sorpresa, el pare treu una capseta del primer calaix de la tauleta de nit.

-Vull que acceptis aquest anell, que va pertànyer a l’àvia i que va ser l’anell de promesa de la teva mare. Aquest és el present que et deixo abans de morir. L’única joia que t’he pogut regalar en tota la teva vida.

-Vols més joia que ser la teva filla durant quaranta-cinc anys, pare? –pregunto en sentir les paraules del pare, que dissimula un estossec perquè no li vegi les llàgrimes d’emoció que ha deixat caure. Em besa les mans, com mai abans havia fet: -Potser demà no ho pugui fer, filla –diu, i jo no amago les llàgrimes que apareixen en sentir-lo. El beso amb l’anell posat.

Brisa que balla (Melorepte50)

[proposat per Carme Cabús]

Vull ser poema i cantar als teus peus quan ballen,
Al teu cos en ple moviment quan el vent l'acarona
I silueteja cada centímetre de pell que estimo de tu.

Vull ser gemma brillant per lligar-me als teus dits,
Al teu coll on l'alabastre existeix i crea la vida
Amb els elements més humils de la Natura, tu.

Vull cavar els fonaments de l'edifici per venerar-te,
Dona bella, eterna resplendor on les imatges mouran
L'ànima de la vida, els gests adormits de la immobilitat.

Mentre hi hagi samba, reviuré cada cop que ballis,
Cada vegada que et converteixis en brisa al meu davant.

Al·leluia

Si hi ha Déu, per què moren els homes justos?
Creix l'herba sota els peus, els arbres floreixen
I la Natura segueix el seu pas immarcescible
Però la vida mortal dels homes no dura més...

Si hi ha Déu, per què callen les paraules en boques
Que voldrien besar l'eternitat amb els seus llavis?
Caic bocaterrosa i em pregunto sense rebre respostes
Perquè Déu és sord, mut i cec, i no veu les meves llàgrimes.

I tampoc escolta les meves pregàries d'equanimitat,
Ni els meus desigs per salvar l'ànima de la bondat.
I sé que els noms que m'anomenen són meus.
I reso a déus absents perquè sé que serà inútil...

[escrit tot escoltant Jeff Buckley]

Avui és un dia trist

IN MEMORIAM Josep Lorente (R. I. P.)

Plouen núvols sencers damunt del meu cap.
Serà que la mort no és res i només existeix
La tristesa de la pèrdua més preuada?

Corro carrer avall, sota la pluja, i no sento l'aigua;
Sols el plom de les llàgrimes guardades, dels records
Però ploro perquè sé que ell ja no pateix. Ha marxat.

Pare, estimat pare, si el silenci és viure sense la teva veu,
Restaré muda per recordar-la, callaré per retenir
Les teves darreres paraules acompanyades de besos
A les mans, aquestes mans que ara ja no poden acariciar-te.

Pare estimat, Pare, córrer cap a enlloc no serveix de res, potser,
Però no vull aquest pes dins meu, aquesta càrrega
Que embaluma l'ànima i sembla llast sempitern.
Vull la teva alegria, fins al darrer moment, la sinceritat.

El pintor i la musa (RPV72)

Nua, com la Natura que t'ha engendrat,
M'esguardes i tems que et pinti amb la bellesa
Que mereixes? Pits de préssec per saciar-me la set
Creixen davant meu i els acaronaré amb el pinzell.

I pàl·lida com una lluna plena, curulla de llum,
Sadollada de tota fam preconcebuda, ets desig
I boca delitosa de mossegar tota la fruita del món,
De degustar-ne la polpa com si el teu cos la libés.

Nua, m'esguardes amb ulls plens de temences.
I de seguretat, alhora: l'herba calla i suporta la carn
Bella que jau damunt d'ella, pura com l'aigua del rierol.

I pacient em consolo quan puc deixar la perfecció
Del cos femení escampada pel llenç inert encara.
Però amb el traç de la teva silueta reviurà, esplendorós.

Gràcies, pare (Melorepte49)

[proposat per bocidecel i Unaquimera]
[dedicat a gypsy, Mariona Lorente]

Pare, gràcies a tu he conegut la vida,
I les meravelles que ofereix el nou dia
En començar immaculat com el jaç de núvols
Que era adormir-se damunt del teu pit.

Gràcies a la teva generositat, he conegut
La passió per la lectura i he volgut escriure't
La més bella poesia amb les paraules més sinceres,
Amb el cor obert de bat a bat per saber la mida del meu amor cap a tu.

I ara ets tu qui m'agraeix que tingui cura de tu,
Qui accepta la meva generositat per ser pacient
En les llargues nits de vetlla i de malaltia,
Quan t'adones que ets home i encara sóc la teva petita.

I ara ets tu qui agraeix aquest jaç de núvols que creix entre els meus braços
Quan la feblesa t'acora i la foscor t'envaeix la mirada.
Però no saps que jo seguiré agraint-te la vida oferta
Fins al darrer dels meus dies, pare estimat, estimat pare...