No calia haver explorat les lleres per desconèixer encara més qui érem. A pesar del llot i de la vegetació pútrida, dels hectolitres engolits i de la sal gemma, pressentíem que, tard o d'hora, el riu desembocaria en un delta, enmig de la mar. Mentrestant, però, el cervell se'ns doblaria, tot desestructurant-se en mil bocins idèntics, amb l'ànima oceànica de la deu que, sempre en degotís, s'escolava cèl·lules endins. Ens sabíem d'atzur, lapislàtzuli on el somni blavós de la vigília eterna suplica clemència i repòs, i només el més feble avançaria entre l'huracà sense esforç. Potser per això, ella xisclà abans d'albirar la fita, aquell horitzó que, al final del bucle, ens agermanaria abans de començar un nou cicle vital.
#viernescreativo
